Emoció a vessar ens ofereix aquest muntatge de Translations/Traduccions que prorroga fins el 14 de març a la Biblioteca de Catalunya. Un text admirable, una traducció magistral, una magnífica direcció i una interpretació brillant conformen un espectacle senzillament intens, tres hores de drama i humor que passen com un sospir i ens sacsegen la consciència. Som a una imaginària vila irlandesa al 1833. Un destacament militar britànic arriba al poble amb la missió de canviar els topònims gaèlics a l'anglès, després vindrà la inauguració d'una escola "nacional" gratuïta on l'ensenyament es farà en anglès. Per sobre de qualsevol paral·lelisme que es pugui establir, sura una profunda reflexió sobre el determinant paper de la llengua com a transmissora de coneixements i garant de la memòria i l'imaginari col·lectius.
La peça de Brian Friel és una història magníficament construïda articulada a partir d'un triangle amorós. Un plantejament només senzill en aparença perquè la trama és una complicada teranyina teixida per les entremaliades Parques. Joan Sellent ha confegit una magistral traducció d'un text escrit tot en anglès malgrat que l'espectador ha de creure que vilatans i militars no parlen la mateixa llengua. Quina extraordinària sensibilitat ha abocat Joan Sellent en aquest complex joc de mans! L'artifici teatral deixa de ser-ho per esdevenir una parla que, sense ser d'enlloc, brolla amb un so proper i es confronta al llenguatge normativitzat dels militars.
Ferran Utzet ha sabut convertir el valuós material en una gran joia: cada personatge, cada objecte és tractat, en la seva singularitat, com a part d'un portentós retaule. Cada escena d'aquest retaule mereix la mateixa consideració en un únic espai escènic en el que hi cap tot un món. Els espectadors que envolten la quasi totalitat de l'escena, propers i necessaris, respiren amb els personatges; qualsevol perspectiva és un punt de vista privilegiat. I al costat d'una direcció impecable on les costures es fan invisibles i no hi ha un sol fil descol·locat, hi ha uns actors/actrius capaços d'establir una perfecta complicitat amb l'espectador. Els seus personatges tenen quelcom de valleinclanescos: grans, absurds, fins i tot grotescos, sense perdre però la seva aura de noblesa. En aquest tipus de caracterització sobresurten el mestre Hugh (Ramon Vila) per a qui recordar-ho tot és una forma de bogeria i el vell nen prodigi Jimmy Jack (Òscar Intente, també Capità Lancey) que, en el seu deliri alcohòlic, clava la pica en el cor del conflicte: endogàmia/exogàmia. Sota el podi dels craneos previlegiados però amb igual grandesa, la resta dels personatges encarnats per un breu elenc. Tots singulars, tots amb la seva destacada funció dramàtica, són el poble de Baile Beag. Per la seva boca coneixerem tota la comunitat, mentre la jove emmudida Sarah (Jenny Beacraft) carrega el pes d'un condensat simbolisme sobre les espatlles. Dos personatges són suficients per dibuixar tot un destacament militar: el Capità Lancey i el seu subordinat:el tinent Yolland (Ivan Benet) que captivat per l'entorn que l'acull s'enamora de Maire (Montse Morillo). Caldria molt espai per parlar de les implicacions i interaccions dels personatges, de continguts simbòlics, de la curiosa etimologia del nom Yolland i de tants altres detalls... S'ha de veure, gaudir-la i continuar pensant en allò que té el "Poder" -però també el "Progrés"- d'aculturitzador.
