Traduccions/Translations té moltes mirades i totes interessants. Amb això queda dit tot. Des de
l’argument (l’imposició pràctica de l’anglès a Irlanda als anys 1830 i la conseqüent
–i immediata- aniquilació del gaèlic) fins a l’escenografia, que crea una
atmosfera que ens transporta a aquell poblet del nord-oest d’Irlanda i a
aquella època, passant per una història d’amor i pel caràcter d’aquella gent
rural però insospitadament culta que dóna tocs d’humor (de vegades amb frases
en llatí o en grec dels pagesos, de vegades a glops de potting, una mena d’aiguardent que relaxa els protagonistes i
destrossa els nouvinguts) i pels contrastos entre els soldats (“destacament
d’enginyers”) i els vilatans. El muntatge de La Perla 29 combina tots aquests
aspectes a la perfecció, fins al punt que l’obra es fa més curta de les dues
hores i tres quarts que dura... Un encert, decididament, la traducció de Traduccions, que manté un idioma únic
(el català) que la màgia del teatre (i les bones interpretacions) ens fa
entendre que no ho és. Uns parlen en anglès, els altres parlen en irlandès. No
s’entenen. El públic els entén perfectament.
Els anglesos han arribat a la zona per
uniformitzar (en anglès) els noms de les poblacions i accidents geogràfics per
qüestions (suposadament) pràctiques per al potentíssim imperi britànic. Hi ha
qui ho entén així i qui no. Hi ha qui parla dels anglesos com de “destacament
d’enginyers” i qui els veu com a “soldats”. Un dels contrastos. Com, el més
important, diria, el del traductor, que s’emociona traduint a l’anglès el
significat dels termes gaèlics sense adonar-se del que tot allò significava (es
deixa dir Roland en comptes d’Owen perquè els anglesos ho pronuncien malament)
i l’interès del tinent Yolland a entendre el llenguatge i els costums
d’aquelles gents que el fascinen (sense aquest contrast, probablement no hi
hauria obra).
El resultat va ser la desaparició de l’idioma
gaèlic en qüestió d’anys fins al punt que actualment només el 2% de la població
parla realment el gaèlic i només un 30% l’entén. Un últim i definitiu encert
del muntatge de Ferran Utzet és no caure en la politització de l’obra. En part,
rebutjant la temptació d’utilitzar el castellà i el català (com si parléssim de
guàrdies civils i pallaresos, per exemple) i en part donant-li el caire
cultural que té. Res de política, res de banderes. Cultura pura i dura.
