Ubu Roi

Teatre

informació obra


Companyia:
Cheek by Jowl
Producció:
Cheek by Jowl, Barbican (Londres), Les Gémeaux / Sceaux / Scène Nationale, La Comédie de Béthune-CDN du Nord-Pas-de-Calais
Autoria:
Alfred Jarry
Dramatúrgia:
Declan Donnellan
Direcció:
Declan Donnellan
Escenografia:
Nick Ormerod
Intèrprets:
Xavier Boiffier, Camille Cayol, Vincent de Boüard, Christophe Grégoire, Cécile Leterme, Sylvain Levitte
Assesoria de moviment:
Jane Gibson
Il·luminació:
Pascal Noel
Direcció Musical:
Davy Sladek, amb músiques addicionals de Paddy Cunneen
Vídeo:
Benoit Simon, Quentin Vigier
Ajudantia de direcció:
Bertrand Lesca
Sinopsi:

El director d’una companyia que és tot un mite de l’escena recrea una obra que va canviar la manera de fer teatre. En aquest muntatge el caos, l’ambició i la crueltat tenen com a marc un sopar elegant en una sofisticada llar francesa.

El 1896, Alfred Jarry va causar un gran impacte amb el retrat salvatge d’un tirà cruel i covard amb una ambició sense límits. Era difícil recuperar ni que fos part d’aquella sensació, però el director de la companyia britànica Cheek by Jowl ho fa, amb la complicitat d’un repartiment francès, en situar l’acció d’Ubu Roi en un entorn domèstic: un sofisticat sopar burgès. La imaginació del fill de la família, un adolescent conflictiu càmera en mà, convertirà els seus progenitors en el Pare i la Mare Ubú, i els convidats, en les víctimes de l’afany de poder del tirà protagonista. Sí, l’obra transcorre en un menjador burgès amb mobles de color crema, però un rotllo de paper de cuina, un molinet de pebre o una galleda de gel fàcilment es poden convertir a les mans de Donnellan en símbols del poder que ens recorden que som al regne d’Ubú.

Premi de la Crítica 2014 a l'espectacle internacional

Crítica: Ubu Roi

18/07/2014

Cheek by Jowl re interpreta amb talent descomunal i humor cruelment irresistible el transgressor tetx del gamberro Jarry

per Ramon Oliver

El dia que pare Ubú va deixar anar per primer cop el seu escandalós “Merd(r)a!” des de un escenari ( el l0 de desembre de 1896, per ser precisos ), alguna cosa va canviar per sempre més  a la història del teatre: les avantguardes del segle XX ( el teatre de l’absurd, el surrealisme, el teatre de la crueltat, el dada...) s’havien començat a materialitzar teatralment parlant a les acaballes del segle XIX! I amb elles, una forma de fer sagnant sàtira política (potser la més sagnant; la que no es refereix a uns personatges o situacions concrets, sinó que abasta de forma abstracte a totes les perverses malifetes a les que pot donar origen la fam de poder i control) que s’estén fins els nostres dies. I que resulta fins i tot tangible en propostes no tan abstractes que parlen de personatges ben concrets; i aquí hi caben des de (evidentment) els “Ubú” de Boadella (que bonic seria que el mestre demostrés que segueix sent un Joglar de debò, i li dediqués una obra a tots els representants del govern central amb els quals tan còmode sembla sentir-se!) fins als habitants de “Polònia”, no per causalitat el país en el qual Alfred Jarry va situar la seva cruelment esbojarrada  re interpretació de la tragèdia escocesa dels Macbeth. Però Declan Donnellan, l’excepcional director de la companya Cheek by Jowl, es pregunta què en resta d’aquella capacitat de provocació del pare i la mare Ubú, gairebé 120 anys després que l’exabrupte teatral trenqués esquemes. I la resposta a la seva pregunta és aquest espectacle memorable en el qual Donnellan deixa per una estona de banda al seu ( i nostre) estimat Shakespeare, es re inventa a si mateix, demostra un extraordinari domini d’aquells mitjans escènics de la modernitat  que habitualment són poc presents als seus espectacles (sensacional utilització de la càmera de vídeo) , re afirma el seu prodigiós talent com a director d’actors no menys prodigiosos ,i , sense canviar una coma, li dona una nova dimensió al text de Jarry. Capaç quan vol ( i vol gairebé tota l’estona) de fer-nos riure a dojo, Donnellan condueix el seu espectacle fins al llindar d’un malson salvatge imaginat per Michael Haneke. I arribat aquest punt, ens planteja un final encara potser més demolidor: 120 anys després d’aquella estrena, potser ja no som capaços de fer altra cosa que el que fa l’adolescent fill dels Ubú: jugar una estona a la transgressió , per acabar integrant-nos del tot en les convencions i gaudir del discret encant de la burgesia amb una copa de bon vi entre les mans.