Un, ningú i cent mil

informació obra



Direcció:
Ferran Utzet
Traducció:
Marina Laboreo
Intèrprets:
Laura Aubert, Marc Rodríguez
Escenografia:
Paula Miranda
Il·luminació:
Pep Barcons
So:
Guillem Rodríguez
Vestuari:
Giulia Grumi
Assesor de moviment:
Xavi Duch
Autor:
Laia Alsina Ferrer
Companyia:
El Martell
Sinopsi:

Com pot una persona desconèixer-se fins a l’extrem? És possible que els altres ens coneguin millor que nosaltres mateixos? Quants Vitangelo Moscarda existeixen, llavors? Un, cap o cent mil? A partir d’una anècdota aparentment trivial i humorística –  Vitangelo Moscarda, el protagonista, s’adona gràcies a la seva dona que té el nas tort – Pirandello aprofita per a fer una reflexió sobre la identitat i els seus límits. Un procés de recerca, a vegades metafísica i altres vegades ridícula i paròdica, de la veritable essència del jo.

Crítica: Un, ningú i cent mil

05/05/2019

Qui és qui?

per Toni Polo

Una reflexió filosòfica sobre la identitat, sobre el jo, sobre els altres. Tela... Dos protagonistes, dos actors però diversos personatges. La cosa pot pintar avorrida, incomprensible, sesuda... Però no. En cap cas. Ferran Utzet ha muntat un Pirandello d’allò més original i divertit per respondre a la pregunta original: qui soc?

La conversa entre la Dida i el Vitangelo (Laura Aubert i Marc Rodríguez) en la qual tot es precipita (com pot ser que tingui el nas tort??? S’escandalitza ell. I comença a pensar qui és ell, en realitat) assenta les bases del que vindrà: un diàleg intensíssim, amb un ritme frenètic, amb diversos personatges encadenats, tallats, acoblats a la perfecció, dibuixats ara amb una calba, ara amb unes ulleres i un bigoti, ara amb un berret, ens atrapa des del primer minut. Ja estem preparats per acompanyar el Vitangelo en el seu viatge interior que el confon i el farà delirar.

El públic travessarà (materialment!) el mirall de la mà del protagonista i quedarà a les seves mans, com quedaria atrapat a les pàgines d’un TBO. Perquè el ritme no baixarà en cap moment. És més, l’in crescendo amb música, projeccions, cançons ens farà delirar tant com a Vitangelo quan es troba envoltat en una realitat molt actual, hiper-connectada a unes xarxes que fan de potentíssim amplificador de la pregunta original.

El muntatge sembla que es desbordi, que tendeixi a l’exageració. Però tampoc. No deixa de ser Pirandello en cap moment i tot està justificat: des de Raphael assegurant que ell és aquell (faltaria més!)... o a Franco Battiato que ens vol veure dansar fins al retrobament del protagonista amb la seva veïna en un ambient grotescament bucòlic. Tot hi entra en aquesta festa del teatre que regalima del seu continent i arrasa la quarta paret tot trencant un mirall.