Ferran Utzet és un director que deixa respirar molt bé els diàlegs carregats dìntenció. Sigui en un pub (La presa) en una masia irlandesa (Traduccions/Translations) o en piset d'obrers anglesos (Sopa de pollatre amb ordi). Ha mirat de fer una adaptació del relat breu en què es respirin perfectament els diferents personatges i també carregant de caricatura les situacions, per definició, fantàstiques: la metateatralitat de Pirandello (Sis personatges) aguanta, fins a cert punt, l'humor. I Utzet, no ha sabut controlar prou bé la frenada. L'adaptació del relat sona massa literal. I en el que Broggi és un valor afegit (el mestre en adaptacions juga a què els els actors s’intercalin rèpliques d’un mateix personatge, a mitja frase; no li cal res més que un vestit neutre) en peces com La mort d'Ivan Ilitx, de Tolstoi. El text de Pirandello reflexiona sobre el repte de l’home de ser algú (sense necessitat de triomfar però sí de saber-se un mateix) és un drama filosòfic ben còmic. Les plantes no tenen aquest dilema (que se sàpiga).
La vis còmica dels dos intèrprets, Laura Aubert (L'hostalera) i Marc Rodríguez(Sis personatges) ha vençut la brúixola de direcció. L’obra parteix d’un embolic que podria signar en Pere Calders (un home ho deixa tot obsessionat en descobrir que tothom es fa una concepció d’ell mateix en la que no es reconeix) i que té una arrencada ben divertida, certament. Aquell Raspall de Calders podria passejar amb el gos faldiller de la parella adinerada.
El plantejament, absolutament central (un fet insòlit a la Biblioteca) permet com, a la narració de Marc Rodríguez, Laura Aubert es vesteix de la resta dels personatges amb una caricatura ben estrafolària. Hi ha una representació quasi mimètica dels fets que es narren, com quan un es mira el mirall que sempre s’hi veu reflectit. En aquesta part, la peça roda pendent avall alegrement, a partir del drama del dissortat Vitangelo Moscarda. La roda perd l’equilibri quan el banquer vol despendre’s del seu reflex del mirall, vol reconèixer-se d’alguna manera (no sap qui és). Arrenca la part més parateatral i de redefinició dels conceptes. És un passatge un punt més enrevessat (que no inaccessible) i que obliga a baixar la velocitat. Però l’ànsia d’agradar porta els intèrprets a posar intermitentment personatges en clau paròdica. És una fórmula que no barreja prou bé, lamentablement. I que trenca el to fantàstic i despreocupat caldersià que hi havia plantejat.
