“La síntesi completa de tot el que he fet i la font de tot el que faré . Serà com el meu
testament literari, després de la publicació hauria de callar per sempre”. Això
va deixar dit Luigi Pirandello referint-se a “Uno, nessuno e centomilia”, un
text que si bé no es va convertir en el seu testament literari ( entre la seva
publicació el 1926 i la mort de l’autor una dècada més tard , Pirandello va
tenir temps encara d’escriure diversos relats curts i unes quantes obres de
teatre més), sí va acabar convertint-se en la seva darrera novel·la. I que
efectivament en té quelcom de síntesi, de resum de moltes de les obsessions
existencials que de forma recorrent van circular al llarg de la seva prodigiosa
trajectòria creativa. Només cal pensar en aquella molt anterior “El difunt
Matias Pascal” escrita més de dues dècades abans. I protagonitzada per un
personatge que, per tal d’escapar de l’infern en el qual s’ha convertit la seva
vida quotidiana, decideix esborrar la
seva identitat fent-se passar per mort, adoptar un altre nom i una nova personalitat ,
i inventar-li tot un passat a aquest nou
“jo”. Després arribarien aquells cèlebres “Sis personatges a la recerca
d’autor”, criatures perdudes que busquen un creador capaç de donar-li sentit a
la seva història i argument al seu drama. I aquell boig que porta molts anys
creient-se ser el rei “Enric IV”... i que quan recupera el seny decideix que
només pot continuar vivint si renuncia del tot al seny, i es refugia per sempre
més sota la seva pell del monarca. I arribaria la potser amnèsica i desconeguda
“femme fatale” de “Come tu mi vuoi”, a la qual se li presenta de cop la
possibilitat de recuperar un passat del qual no recorda res... obrint-se alhora
la possibilitat que sigui el desig dels altres, el que ha fet que vegin en ella la persona que mai no ha
estat i de la qual no conserva cap record. Arribats a aquest punt, és més real
seguir vivint fen us de la identitat amb la qual t’has acabat identificant, o
assumir d’una vegada aquesta altra
identitat que els altres – persones que t’estimen molt i et volen convèncer que
ets qui no saps si ets - donen per bona
?.
Aquí teniu només
uns quants exemples, entre els molts companys de viatge pirandellians que
comparteixen crisis d’identitat similars a la que ataca de cop al Vitangelo
Moscarda d’ “Un, ningú i cent mil” , quan un mal dia la seva dona li fa una
observació aparentment ben superficial sobre el grau d’inclinació del seu nas.
Però com Moscarda aprèn de cop , i com tots i totes nosaltres sabem en el fons
encara que de vegades ens entossudim en negar les evidències, el nostre “jo” és
quelcom tan fràgil, que es pot esmicolar com si res amb la més insignificant de
les observacions. La insignificança pren llavors una dramàtica significació . I
aquest daltabaix agafa fàcilment dimensions tragicòmiques, perquè només el
posseïdor d’aquest “jo” que creia anar per la vida amb el cap prou alt i el nas
al seu lloc – aquest “jo” que s’ha desplomat per sempre més - és conscient del
que suposa assumir la condició de subjecte; la mateixa paraula – aquesta
paraula que ens indica la nostra dependència de la mirada de l’altre i el
miratge que es produeix quan creiem reconèixer-nos en un mirall que no fa altra
cosa que retornar-nos una imatge invertida de nosaltres mateixos - ho diu tot, a la que ens fixem una mica en
ella. Ésclar que vist des de fora, l’observador només veu la petita tragèdia
d’un home ridícul, per dir-ho fent servir el títol d’una oblidada i memorable
pel·lícula de Bertolucci. Vistos des de fora, els escarafalls dramàtics
provocats per una insignificança provoquen la comicitat; la rialla es
transforma llavors en l’instrument que ens dona seguretat ,com si la cosa no
anés amb nosaltres.
I aquest és
potser el més gran perill al qual s’enfronta el muntatge amb el qual Ferran
Utzet ens presenta la seva versió escènica de la novel·la de Pirandello: el
perill que suposa fer que la rialla –
creada amb la complicitat de dos intèrprets tan carismàtics com ara ho són Marc
Rodríguez i Laura Aubert- deixi l’espectador situat a la seva zona de confort.
Fins i tot encara que el director l’impliqui com a part activa en el joc de miralls
que Utzet converteix una mica en el gran “leitmotiv” farcit de notables
sorpreses escèniques de la seva proposta. Però també el joc de miralls , tot i estar
molt ben resolt i demostrar un cop més els bons recursos creatius amb els quals
compta un dels nostres millors directors
, corre una mica el perill de resultar massa juganer: entre els miralls
invisibles que intenten reflectir-nos a nosaltres mateixos com a públic (
lamento resultar una mica críptic, però quan veieu l’espectacle ja ho
entendreu) , entre projeccions d’imatges
cinematogràfiques llegendàries que també remarquen aquest caràcter especular
del nostre “jo”, i entre vestuaris transvestits, el divertiment sempre funciona
de forma tan brillant com ho fan els seus dos intèrprets. Però diria que
l’intent de Pirandello a l’hora de demostrar-nos que la tragicomèdia de la
identitat diluïda en la mirada de l’altre d’en Vitangelo Moscarda és la nostra
pròpia tragicomèdia, queda massa emmascarada . I crec que això no és el que més
li escau a un autor que va fer precisament de la necessitat d’evidenciar la
màscara que portem posada un dels eixos central de tota la seva obra. “ Al
teatre no s’hi ha de portar la vida mateixa. La vida no és real, perquè la
veritat no existeix”. Aquestes paraules també les va dir el mestre, tal i com remarca el mateix text
de presentació de l’espectacle de La Perla 29. I és cert que Utzet plasma molt
bé aquesta necessitat de recrear imaginativament la vida a l’escenari defugint
qualsevol intent impossible de portar-hi
mimèticament la vida mateixa . Però
alhora, no pot evitar que el grans temes reflectits per Pirandello, enlloc de
convertir-se en veritables protagonistes de la tragicomèdia, acabin de vegades
convertits una mica en el seu secundari rerafons. Parlo d’aquesta angoixa davant la dissolució
de la pròpia identitat que es converteix en el motor de cada pas dels que dona
Moscarda. I del seu reconeixement de la forma com la mirada de l’altre
s’allunya de la imatge que volem tenir i transmetre de nosaltres mateixos. I del seu tirant a desesperat
intent de reconstruir la pròpia personalitat per acabar adonar-se’n que també
la nova projecció s’escapa del seu
control. I de la possibilitat que l’aparença de bogeria, s’acabi convertint
en l’ únic refugi enfront tan desgavell íntim.
Que la diversió, no ens faci perdre de vista tot això.
