Un, ningú i cent mil

Teatre

informació obra


Direcció:
Ferran Utzet
Traducció:
Marina Laboreo
Intèrprets:
Laura Aubert, Marc Rodríguez
Escenografia:
Paula Miranda
Il·luminació:
Pep Barcons
So:
Guillem Rodríguez
Vestuari:
Giulia Grumi
Assesoria de moviment:
Xavi Duch
Autoria:
Laia Alsina Ferrer
Companyia:
El Martell
Sinopsi:

Com pot una persona desconèixer-se fins a l’extrem? És possible que els altres ens coneguin millor que nosaltres mateixos? Quants Vitangelo Moscarda existeixen, llavors? Un, cap o cent mil? A partir d’una anècdota aparentment trivial i humorística –  Vitangelo Moscarda, el protagonista, s’adona gràcies a la seva dona que té el nas tort – Pirandello aprofita per a fer una reflexió sobre la identitat i els seus límits. Un procés de recerca, a vegades metafísica i altres vegades ridícula i paròdica, de la veritable essència del jo.

Crítica: Un, ningú i cent mil

14/05/2019

L'efecte papallona

per Núria Sàbat

Un comentari inesperat i aparentment innocent de la seva dona sorprèn fins a tal punt Vitangelo Moscarda que, a partir d’aquell mateix instant, la seva vida farà un gir de 360º. Adonar-se que ella –i els altres– el veu d’una manera diferent de la seva li suposa un trasbals que li comportarà un inquietant dubte existencial: qui és, ell, en realitat? I aviat es produeix l’efecte papallona: travessar el mirall per esbrinar qui és i descobrir la impossibilitat de veure’s a si mateix; entestar-se a fer convergir la mirada de l’altre amb la pròpia i patir una profunda crisi d’identitat que l’abocarà al caire de l’abisme.

Luigi Pirandello va escriure Uno, nessuno e centomila el 1925 com a cloenda al seu vessant narratiu; una novel·la filosòfica que combina humor i reflexió que Ferran Utzet ha dramatitzat a partir de la traducció de Marina Laboreo Roig publicada el 2017 per Edicions de la Ela Geminada. La seva proposta –tan agosarada com efectiva– passa per una mena de “desconstrucció culinària” el resultat de la qual és una obra d’aparença diferent a l’original, però amb el mateix gust final. Utzet deixa en mans de dos bons i versàtils intèrprets, Marc Rodríguez i Laura Aubert, tot el reguitzell de personatges que hi intervenen: Gengé i Dida, Klaus, el notari Stampa... i cal dir que, en aquest “fregolisme” aconseguit amb uns elements mínims: corbata, barret, ulleres, perruca... i un bon treball de veu, l’actriu desplega un talent enlluernador. Ambdós llueixen, un cop més, la seva reconeguda vis còmica.

El tractament dels personatges –un punt esparracat–, els canvis de ritme un pèl desconcertants i l’aire costumista que exhala la primera part creen una mena d’allunyament inicial que dificulta connectar amb el que s’amaga rere les peripècies del malaventurat protagonista. A la segona part, però, i amb l’ajut d’una deliciosa “banda sonora” es produeix un canvi substancial en el tractament –ara potser més “pirandel·lià”– i l’emoció del drama autèntic i real aflora entre somriures i, fins i tot, alguna riallada, perquè, ara sí, diversió i reflexió poden convergir.