«Teniu el nas gran!» «Es diu “gros”» «¿Eh?» «Jo, senyor, si tingués aquest temple, manaria a l'instant que algú me l'amputés.» «¿És un roc? ¿És un pic? ¿És un faig? ¿Què dic un faig? No, no, que és tota una muntanya!» «Poc que és un nas, això d'aquí davant! Potser és un melonet. Potser és un nap gegant!»
De nassos, ja se'n va sentir a parlar sota la nau gòtica del Teatre Biblioteca de Catalunya entre el 2012 i el 2013 amb la versió del Cyrano de Bergerac que va protagonitzar Pere Arquillué. Sentir ara parlar d'un nas, potser no tan gros i tan popular com el de Cyrano, però sí que força torçat i més aviat girat cap a l'esquerra, descrit per Luigi Pirandello, és tota una altra cosa, però, al cap i la fi, els dos autors fan del nas una al·legoria filosòfica de la vida.
El quid de la qüestió que es dispara de seguida tot just comença el relat pirandellià em porta per uns instants el Cyrano, potser perquè el traductor de l'obra d'Edmond Rostand, Xavier Bru de Sala, coincidia el dia de la meva funció també com a espectador. En aquesta ocasió, la traducció parteix de l'última novel·la de Luigi Pirandello, escrita el 1925 i publicada dos anys després, i és de Marina Laboreo, publicada el 2017 a l'Editorial Ela Geminada, sota la direcció de l'actual cap de la Institucio de les Lletres Catalanes, Oriol Ponsatí-Murlà.
Sembla que, precisament a partir d'aquella traducció, un primer tast escènic de l'adaptació actual feta pel director Ferran Utzet ja va trepitjar la Biblioteca de Catalunya. I del tast inicial s'ha passat ara al primer plat, el segon i les postres, gairebé amb cafè, copa i puro, amb un espectacle de gourmet que regala a Pirandello una de les dramatúrgies més arrodonides, lúdiques i farcides de multiregistre escènic que el signant de la coneguda obra «Sis personatges a la recerca d'autor» no s'hauria pogut imaginar mai.
El protagonista de la novel·la «Un, ningú i cent mil», Vitangelo Moscarda (interpretat per Marc Rodríguez) se sent enfonsat quan Dina, la seva dona (interpretada per Laura Aubert) li retreu el nyap del nas tort i algunes petites perles més sobre el seu físic. Vitangelo ja no serà el mateix des d'aleshores i fins i tot traspassa el seu problema personal a l'estatus financer del qual sobreviu, herència del seu pare, fundador d'un banc, que Vitangelo vigila només a distància perquè en el fons té ganes de cridar a cor què vols que el seu progenitor era un “usurer” amb la intenció de treure's l'estigma que arrossega. Però furgar massa en la crisi d'identitat pot tenir males conseqüències. I les de Vitangelo Moscarda acaben amb la seva entrada en el món dels bojos quan ha traspassat el límit del mirall en el qual s'ha mirat i no s'ha reconegut.
El director Ferran Utzet porta aquesta lectura filosòfica de Pirandello al teatre més quotidià barrejant el fantàstic amb la cruesa del realisme, amb algunes esquitxades de surrealisme, un bany de fregolisme, moments de clown de parella i fins i tot instants de teatre d'objectes. I ho fa a més amb la parella artística Aubert / Rodríguez o Rodríguez / Aubert, humor innat dels dos a banda, perquè l'estructura del muntatge, d'una hora i tres quarts, fa que aquell que comença sent Vitangelo i aquella que comença sent Dida, intercanviïn els papers i, a més, sobretot en el cas d'ella, els multipliqui abans a ritme accelerat per uns quants dels personatges secundaris que apareixen en el relat.
En aquest joc múltiple de miralls, no havent-n'hi encara prou, el director Ferran Utzet s'ha proposat enganyar els espectadors amb un joc de cadires, sempre dins l'ordre establert de localitats. Primer, sacrificant exactament l'ocupació de mitja sala de les dues grades deixant les localitats buides i, després, fent que tothom es mogui de grada a grada per veure del revés, a la segona part, allò que havia vist abans de l'indret a la primera part.
Una adaptació molt personal i enriquidora del text, amb molt bona interpretació de la parella de protagonistes —més incisiu ell a l'hora del primer plat i més incisiva ella a l'hora del segon plat—, amb una il·luminació que acompanya en tot moment l'acció, un treball de so que complementa els diàlegs, una enganxadissa i eclèctica banda sonora i un epíleg en clau de puzzle amb fotogrames i seqüències cinematogràfiques que també han fet del joc de miralls la seva obsessió amb mirades tan oposades com les que van de clàssics de Charlot o Mr. Bean a més controvertides com la de Stanley Kubrick, amb Nicole Kidman i Tom Cruise, i la cèlebre pel·lícula «Eyes Wide Shut». I tot plegat per un nas una mica esquerrà! (...)
