Clàudia Cedó s’ha obert en canal per
explicar-nos la lluita que va haver de vèncer contra si mateixa per
sobreposar-se a un dels sotracs més grans que et pot destinar la vida: la
pèrdua d’un fill. A més d’actriu, directora i dramaturga, Cedó és psicòloga,
així que sabia del cert que construir un espectacle a partir de la seva
experiència –“la més intensa que he viscut mai”, diu–, atrevint-se a tractar un
tema tabú com la mort perinatal, l’ajudaria a tirar endavant. No és la primera
que ho fa, encara ens colpegen ‘Llibert’ (Llibertàries) i ‘Tender Napalm’
(Sixto Paz i Psirc).
L’obra podria haver caigut en el parany de circumscriure’s
en una mena de teràpia autocomplaent que només li servís a ella. Ben lluny d’això.
‘Una gossa en un descampat’ és un acte generós en què regala sense reserves tot
el que ha après d’aquest malson. En un moment de l’espectacle la protagonista
replica més o menys amb aquestes paraules: “No vull ser forta. Hagués preferit ser
més dèbil i no haver hagut de viure això”. Doncs bé, el públic té l’oportunitat
d’endur-se la seva motxilla, entenent a flor de pell tot el que ella recull d’aquest
descampat on sembla no haver-hi perquès, sinó només deixalles inconnexes. La
màgia del teatre...
L’obra podria haver caigut també en l’efecte
lacrimogen, en el deshonest gaudi de l’emoció instantània tocant els punts
claus. Però tampoc ho ha fet, ja que els sentiments cobren tot el seu pes. I al
contrari: podria haver patinat per un excés de positivisme, donant un tomb
forçat i incomprensible que falsificaria la realitat i tota la seva veritat.
Cedó situa en la mesura justa la muntanya d’emocions,
ara més tristes, ara més esperançades, que ha de superar la noia conduint amb
delicadesa els espectadors per tots els estadis de la sensació. No hi ha
caiguda lliure. Hi ha poesia, hi ha sensibilitat i insufla llum i bellesa on, aparentment,
no hi cap res més que la buidor.
També toca tota la bateria de qüestions que es
plantegen en situacions tan dures com la seva: les pors, el sentit de la vida, la
durada del dol, les creences, etc. La capacitat de Cedó per bolcar cor i raó en
paraules és ingent i, sens dubte, l’ha reforçat l’equip tècnic i artístic que ha
traslladat el text a escena, amb el públic a quatre bandes. Una enginyosa i
bonica escenografia de Max Glaenzel, uns rics i alineats espais sonor de Jordi
Bonet i lumínic de Kiko Planas i, evidentment, la direcció experta de Sergi
Belbel i un repartiment a l’alçada. Les actrius Vicky Luengo i Maria Rodríguez –que
aquest Grec s’alternen els papers de Júlia cada dia, un motiu més per repetir funció!*–
brillen amb una naturalitat carregada de matisos. El còmplice contrapunt que
exerceix la “Júlia2” encarant les coses tal com ragen i la multiplicitat de
personatges que encarnen Pep Ambròs, Anna Barrachina, Xavi Ricart i Queralt
Casasayas permeten la descongestió amb segones trames, canvis d’espai i
registre i, malgrat tot, l’humor.
Una producció nascuda, gestada i parida a la
Beckett (Cedó hi va fer residència) que, necessàriament i amb tot el sentit del
món, havia de veure llum per poder il·luminar la foscor.
*Els dies imparells Vicky
Luengo fa de Júlia i Maria Rodríguez de Júlia2, els parells és a la inversa
