Una gossa en un descampat

informació obra



Intèrprets:
Pep Ambròs, Anna Barrachina, Queralt Casasayas, Vicky Luengo, Xavier Ricart, Maria Rodríguez
Autor:
Pablo Messiez
Direcció:
Mercè Vila Godoy
Sinopsi:

Com tantes parelles de la seva edat, la Júlia i en Pau esperen, il·lusionats, l'arribada d'un nadó que ja porta cinc mesos de gestació. Però un dolor inesperat els porta a la consulta del metge i, uns dies després, a haver de fer front a una realitat terrible: la criatura que parirà la Júlia no pot sobreviure. La història de superació d'aquesta parella i la manera com tots hem d'aprendre en algun moment a fer front a les pròpies pors són el centre d'aquesta proposta dramàtica, signada per una dramaturga que ja ha passejat les seves creacions (com ara Tortugues: la desacceleració de les partícules, premi Butaca al millor text teatral, o L’home sense veu) per festivals i sales de petit format.

Clàudia Cedó, però, no és només una autora revelació, sinó també una creadora que, mitjançant el projecte Escenaris especials, s'ha endinsat en el teatre comunitari i ha utilitzat l'escena (i la seva llicenciatura en Psicologia) com a eina d'integració social, implicant persones amb discapacitat mental en la creació escènica.

Premi a espectacle dels Premis de la Crítica 2018

Sergi Belbel, finalista a direcció dels Premis de la Crítica 2018

Vicky Luengo / Maria Rodríguez, premi exaequo a actriu principal dels Premis de la Crítica 2018

Clàudia Cedó, premi al text dels Premis de la Crítica 2018

Finalista Crítica Jove dels Premis de la Crítica 2018

Crítica: Una gossa en un descampat

06/07/2018

Un cant a la vida des de l'acceptació de la mort

per Iolanda G. Madariaga

S’ha d’anar a la Beckett. Una gossa en un descampat és una forta sacsejada en la consciència més íntima amb emoció a vessar. Claudia Cedó ha sabut convertir l’experiència viscuda en una obra que transpira dolor per totes les seves imperceptibles costures, un dolor no obstant impregnat d’alè poètic. Malgrat tot, el drama esdevé un cant a la vida des de l’acceptació de la mort. El text depassa l’experiència pròpia per esdevenir una mena de catarsi al voltant de la mort perinatal. Una de les moltes virtuts de l’espectacle és la de trencar el tabú que envolta aquesta mena d’esdeveniments forçosament traumàtics. Parlar-ne és dur, fins i tot dins els cercles més íntims. Situar-los en un escenari requereix molta valentia. Claudia Cedó amb l’equip artístic encapçalat per Sergi Belbel han aconseguit fer-ne un espectacle tan honest i clar com commovedor. Un espectacle necessari si valorem les moltes ganes de parlar-ne que retenen al públic al voltant de la sala en acabar la funció.

Potser en algun moment heu pensat que us caldria tenir dues vides “una per fer-ho” i una altra “per no fer-ho”, aquest és el joc teatral que ens proposa Claudia Cedó. La decisió d’interrompre un embaràs d’alt risc és extremadament difícil. Però, un cop presa, el nus de la tragèdia es troba en mirar (i reconèixer) el fill mort després d’un part induït als cinc mesos de gestació. L’acció dramàtica es situa just en aquest moment. La potent imatge que dona títol a la tragèdia reflecteix tota l’angoixa i la solitud derivades del fet de no cloure com cal el cicle de la vida, per bé que es tracti d’una vida breu. Els protocols hospitalaris no tenen la categoria de ritus i deixen al lliure albiri dels afectats una responsabilitat extremadament feixuga. La Júlia es troba en aquesta tessitura; desdoblada en Júlia 1 i Júlia 2 per la gràcia del teatre (Vicky Luengo i Maria Rodríguez composen en dies alterns els dos rols del mateix personatge), l’espectador tindrà el privilegi d’endinsar-se en totes les pors i les recances en la lluita titànica que la Júlia ha de lliurar contra els seus terrors. És un gran encert aquest desdoblament, no tan sols per la qualitat interpretativa de les actrius, sinó pel fet que ambdues treballin la cara i la creu del mateix personatge desenvolupant així de tots els matisos presents en el text.

La resta de personatges s’articulen a partir de la protagonista. El pare del nadó, la família, els amics, els companys de feina i el personal de l’hospital, tots ells recreats amb només quatre actors. Anna Barrachina, Queralt Casasayas, Pep Ambròs i Xavi Ricart interpreten fins a setze personatges de forma precisa i amb una delicadesa exquisida. Es lliuren a l’empresa d’aixecar un gran text en el que l’autora ha sabut trencar subtilment la tensió dramàtica amb algunes clicades d’ull a l’espectador. Dotant els personatges d’una personalitat més enllà de la de simples comparses, Cedó ens parla també del teatre. Del teatre com a eina per reconèixer-nos, per trobar-nos amb altres, per enfrontar-nos a les nostres pors i també del seu poder balsàmic. El desenvolupament l’acció dramàtica està construïda amb diversos flahsbacks. Allò que passa en l’interior de la protagonista i la interacció amb la resta de personatges són dos fils narratius que s’entrecreuen. La perícia dramatúrgica de Claudia Cedó, mostrada ja a Tortugues o la desacceleració de les partícules (2014) i L’home sense veu (2016) -ambdues dirigides per la pròpia autora-, conflueix amb la del gran director d’actors que és Sergi Belbel. Des de la plena consciència de trobar-se davant d’una gran obra, Belbel dona el bo i millor de la seva dilatada i reconeguda experiència. Marca ritmes, situa escenes als marges de l’escenari deixant el centre en la foscor aclaparadora en la que es debat la Júlia. Belbel recrea l’angoixant descampat al que anirà donant llum, elevant les deixalles a la categoria de testimonis de vida. Té al voltant un sòlid equip artístic i la pròpia autora per aconseguir de bell nou la subtil i estimable unitat de to que mereix una obra de les dimensions de Una gossa en un descampat.