L'actor i dramaturg argentí Juan Diego Botto (Buenos Aires, Argentina, 1975), format i establert a Madrid, després de perdre el seu pare el 1977, amb la dictadura del colpista militar Jorge Rafael Videla i arran de la dramàtica desaparició de fins almenys 9.000 resistents i dissidents argentins, té una sensibilitat especial per la injustícia i la immunitat del feixisme de tots els colors.
El pes de la pròpia història personal de Juan Diego Botto es reflecteix, com ja ha fet en alguna de les seves altres interpretacions tant de teatre com de cinema, en aquesta mirada tocada de sensibilitat durant més de 100 minuts sobre l'assassinat de Federico García Lorca a mans del feixisme colpista contra el govern de la República espanyola del 1936.
La història és encara tan oberta que no fa encara ni tres mesos que una de les descendents de García Lorca, la seva neboda Gloria García Lorca (Nova York, 1945), repetia el que és per ara la veu oficial de la família: Intentar buscar i recuperar les restes de García Lorca on va ser afusellat, entre Viznar i Alfacar, el 18 d'agost del 1936, juntament amb el mestre republicà Dióscoro Galindo i els banderillers Joaquín Arcollas i Francisco Galadí, per a la família, seria trencar amb la memòria del que realment va passar. Allà el van matar i allà el van enterrar. És, diu la família, un símbol de tants afusellats i víctimes del franquisme.
L'espectacle «Una noche sin luna», que fa una al·legoria d'aquella nit sense lluna de l'agost del 1936 de l'afusellament, és una barreja de la veu del poeta García Lorca, a partir d'entrevistes, textos, poemes o discursos i també de l'especulació sentimental i literària que fa el mateix Juan Diego Botto, autor del text, i de la imaginació amb què imprimeix el final tràgic del poeta.
La capacitat de l'actor per omplir en solitari un escenari gran com el del TNC és simplement imponent. Així com la capacitat per captivar l'auditori —cada funció té exhaurides les localitats— des del primer moment és també admirable. Juan Diego Botto es fon amb García Lorca i García Lorca reviu amb Diego Botto. Hi ha moments en què la veu d'un es confon amb la veu de l'altre. I hi ha un “in crescendo” des dels primers deu o quinze minuts quan juga amb la santa innocència de l'auditori, a qui no convé desvelar la juguesca, fins a la burxada final, quan l'emoció es fa evident en bona part dels espectadors.
Juan Diego Botto i Sergio Peris-Mencheta, el director, fan una combinació extraordinària d'interpretació, moviment, interacció amb l'auditori, música original d'Alejandro Pelayo barrejada amb peces populars —l'enregistrament es va fer amb el piano original que havia utilitzat García Lorca a la Residencia de Estudiantes—, i amb una escenografia tocada per la il·luminació sensorial dominada per l'ocre terrós del passat que es construeix amb el ring amb cordes a la cuneta des d'on el poeta diu que escolta tots els homenatges que se li fan, fins al presumpte vaixell que evoca el mite de “La paradoxa de Teseu” i la posterior i progressiva desestructura de la tarima escènica inclinada que amaga tota la pols de la memòria, els objectes personals dels desapareguts, el guardapols dels voluntaris de La Barraca, el teatre sota terra del poeta que ell mateix va interpel·lar amb el públic o l'abric esfilagarsat que poèticament es desfila en dolls de sorra com si fos un simbòlic rellotge impacable del pas del temps. (...)
