És una sort que Juan Diego Botto hagi volgut reivindicar Federico García Lorca perquè això dóna possibiltat a fer arribar a un gran públic el drama del poeta. "Contigo iría al fin del mundo" li deia una espectadora dimecres passat en l'equívoc inicial (que no desvetllarem) per entendre que hi ha produccions que compta més l'actor que tota la resta. I la resta porta un pòsit de cunetes, de poemes, de relacions mal vistes a l'època, que cal ventilar. Des de Barcelona (que Lorca s'hi deuria enamorar ja que va dedicar Doña Rosita la soltera a les floristes de la Rambla) s'hi han fet aproximacions al seu desenllaç com ara Lorca eran todos, de'n Rubianes o el documental amb tul de Pep Tosar: Federico García. Ara, arriba aquesta producció unipersonal capaç d'enamorar a una Sala Gran del TNC. Se li ha de reconèixer el mèrit i l'oportunitat. El Botto/ Lorca juga a confondre's amb el personatges, a viure enmig de la boira entre el deliri i la divagació, com si estigués passant una grip de baixa intensitat.
Botto trenca la quarta paret i s'indigna amb les persones incapaces d'atendre la diferència. Se sent, encara avui, un immigrant que algun sector de la població el voldria excloure. En aquesta fragilitat coincideix amb un Lorca que era tingut i assenlayat per "maricón". Un espectacle cru, Amor oscuro [Sonetos], vist a la Mostra d'Igualada rescatava els versos i els possibles amors correspostos, o no entre Lorca i els seus amants. Hi ha una història que ha quedat massa amagada i que va sent hora d'esbandir-la. La dramatúrgia va entrant i sortint per diferents episodis de Lorca i semirepresentant-los. Per moments, un tant excessius per repetitius. L'espai es va desmanegant i, de sota, hi emergeix tot el que una part de la població reclama rescatar i dignificar mentre que una altra part, canta a l'oblit, per superar els seus crims (o els dels seus avis). Lorca és un bon desencadenant perquè, a més, permet extreure versos deliciosament surrealistes i imatges d'una força indescriptible. L'acció hi juga a favor i, per moments, s'hi embadaleix un pèl massa. En el seu excès, es va desdibuixant Lorca i la seva incomprensió.
Botto es car de veure als escenaris catalans tot i que possiblement,aquest voler atendre les diferències, conjuga prou amb el sentir de la cartellera catalana. Semblaria que aquesta proposta podria tenir espai en un teatre comercial i que fos el teatre públic el que presentés produccions pròpies. Però també és cert que la seva anterior visita, al 2014 amb Un trozo invisible de este mundo va ser al Teatre Lliure. Ara, aquesta Noche sin luna ha tingut una notable gira pels teatres de Catalunya. Costa entendre que les sales privades no vulguin aprofitar aquest trumfo; ara, si és així, fa bé el teatre públic de rescatar-lo i posar-lo en escenaris d'aforaments màxims.
