La setmana passada es va poder veure al Teatre Auditori de Granollers Una noche sin luna, de Juan Diego Botto, que porta la veu de Federico García Lorca fins als nostres dies. L'espectacle, dirigit per Sergio Peris-Mencheta, ha passat també per Badalona, El Prat de Llobregat, Mataró, Viladecans i Manresa, i reprendrà la seva gira a partir de setembre.
El tàndem format per Botto –autoria i interpretació– i Peris-Mencheta –direcció– és una fórmula de qualitat i èxit assegurats. Només cal pensar en la memorable i corprenedora Un trozo invisible de este mundo (2012), que portava a escena diferents experiències sobre exilis i migracions i denunciava la retòrica racista promoguda per determinades elits. Ara l'autor-actor busca novament conduir l'espectador cap a l'emoció i l'empatia com a aliades de la reflexió ideològica, i es posa en la pell de Federico García Lorca per fer-lo dialogar amb el present sobre un quadrilàter de fusta que esdevé vaixell, empostissat escènic –de La Barraca, és clar–, cadafal i sepultura.
Federico García Lorca va ser afusellat el 18 d'agost de 1936, en una nit sense lluna, i Botto el fa parlar des de la cuneta: “En la fosa en la que me habéis abandonado, me entero de todos los homenajes que me hacéis”. Però no és un fantasma d'ultratomba qui se’ns adreça, sinó un home de carn i ossos amb un encant irresistible, avesat a seduir i acaparar l'atenció, entrenat en respostes vivaces i ràpides. A Memoria de la melancolía María Teresa León va escriure que per al poeta els amics eren l'aureola d'un cert torerisme, d'una soledat que es combatia amb la paraula: “Federico necesitaba ataduras, ligaduras, respuestas, espejos”. I així, parlant i fent-nos confidències, el simpàtic espectre de Lorca espanta la censura, dribla els homòfobs i afronta el seu últim “passeig”.
No es tracta d'una aproximació reverencial ni museística a la figura del poeta, sinó popular i emotiva. Es rescaten fulguracions del seu teatre impossible –“Yo sí soy un hombre. Un hombre, tan hombre, que me desmayo cuando se despiertan los cazadores […]. Un gigante, tan gigante, que puedo bordar una rosa en la uña de un niño recién nacido”– i breus fragments de xerrades i conferències, entre les quals destaca el discurs d'inauguració de la biblioteca de Fuente Vaqueros, on García Lorca va reformular l’eslògan sufragista del pa i les roses per abordar la necessitat de posar la cultura –els llibres, la bellesa, els afanys artístics– a disposició del poble: “No sólo de pan vive el hombre […]. Bien está que todos los hombres coman, pero que todos los hombres sepan”.
Un altre dels temes transversals de la proposta és la censura que va patir el poeta, finalment “cancel·lat” –assassinat– per raons polítiques. L'autor barreja hàbilment alguns extractes de l'última entrevista que li van fer a García Lorca –“Hay que dejar el ramo de azucenas y meterse en el fango hasta la cintura”– amb els comentaris que algunes d'aquelles declaracions podrien generar en un home d'avui políticament posicionat a l'altra banda de l'espectre. I s'ha de dir que Botto –que entra i surt del personatge de Lorca– tira una mica massa dels tòpics associats al populisme d'extrema dreta a l'hora de dibuixar els seus potencials detractors. En canvi, tenen molta gràcia les al·lusions nominals a personatges de l'època i les referències a la seva indumentària, com la “pajarita magenta” amb què identifica una persona del públic –d'un altre temps, és clar– que vol demanar la paraula.
La gran metàfora que l'obra desplega, des del discurs i també des de l'escenografia dissenyada per Curt Allen Wilmer, és la del vaixell de Teseu, que fins i tot després de desballestat i reconstruït coneix tots els noms del mar, servant intacta la memòria. La veu autoral ens ve a dir que la història és el terra que trepitgen les successives generacions. És per això que cal recordar i que el poeta evoca en aquesta primera persona impossible l'hora en què Ramón Ruiz Alonso el va anar buscar a casa dels Rosales. I, en la nit sense lluna del títol, Botto/Lorca traça la semblança del mestre republicà que va ser afusellat també en algun punt de la carretera entre Víznar i Alfacar, i formula uns últims pensaments dedicats a Rafael Rodríguez Rapún.
Una noche sin luna explora la subjectivitat del poeta, treballada com a resposta als processos externs que van concórrer en el seu assassinat. L'autor parteix d'una biografia autèntica i d'un llegat artístic ben conegut, però no renuncia a la invenció. Els afegits ficcionals i el joc metateatral amb què Juan Diego Botto completa el retrat no responen a una voluntat d'artifici ni de dissociació sinó d'aprofundiment en l'experiència, sempre en diàleg amb el nostre temps i amb la vocació d'interpel·lar-nos. Així és com aconsegueix excavar un túnel sota l'arena per arribar fins a la fossa i, des d'allà, aixecar el teló.
Article publicat a Núvol el 20 de gener de 2022
