Abans que res cal aplaudir al TNC l’encert d’incloure
en la seva programació, El TNC Petit, l’últim espectacle de Roseland Musical. No tan sols pel fet de poder-se tornar a veure a Barcelona, després dels pocs dies programat
al Grec del 2015, sinó també per la possibilitat de poder recuperar un muntatge
que transmet fascinació pels quatre costats.
Amb aquest espectacle, Roseland Musical puja
el seu alt llistó artístic, dirigit més cap a una audiència infantil, i l’amplia
cap a uns espectadors adolescents i a un públic familiar, on plegats i alhora
de forma individual poden gaudir de les diferents lectures que ofereix el
muntatge.
Inspirat en la novel·la de Julio Verne, Marta
Almirall dirigeix un espectacle que avança amb un engranatge mil·limètric, i
això gràcies a la vàlua d’un equip que defensa amb professionalitat i
entusiasme la seva parcel·la artística i tècnica.
Un dels grans encerts de l’obra és el
llenguatge videogràfic que s’utilitza i que construeix, de forma infal.lible,
un pont de comunicació entre l’escena i els joves espectadors, potencials
consumidors de jocs i materials virtuals.
Gràcies a un excel·lent treball audiovisual, autoria de Franc Aleu, viatgem
a través d’un espai ple de signes, formes geomètriques, xifres i un grapat d’emoticones.
Un munt de símbols propers als joves espectadors a través dels quals s’endinsen
en una aventura que transcorre per temps passats i futurs, així com d’espais reals
i virtuals.
Els dos protagonistes de l’obra de Julio Verne,
Axel i Otto, han estat reemplaçats per dues germanes, l’Eva i l’Ava que se’n
van a Islàndia seguint les passes d’un avantpassat, sent acompanyades per Hans,
un guia que a l’obra de Verne figura com caçador. Plegats viuran unes aventures
que els conduiran per diferents civilitzacions, fet que dona joc a fer referències
socials i culturals d’avui i de segles passats com, per exemple, els
castellers, monuments funeraris egipcis o els dinosaures de la prehistòria, per
citar-ne només tres.
A les dues vèrtebres importants del muntatge
com són el treball audiovisual i el guió dramàtic, obra d’un sòlid Manuel Veiga, s’hi ha de sumar una tercera columna: el
treball coreogràfic d’Anna Planas que utilitza tres disciplines com són la
dansa clàssica, contemporània i el break
dance per donar vida a uns protagonistes el moviment dels quals queda
perfectament alineat a la potència de les projeccions audiovisuals.
Embolcallats per una música electrònica amb
algun fragment de música clàssica com, per exemple, de Delibes i Bach, Marcos Elvira, Cristina Miralles i Mariona
Camelia es mostren consistents a l’hora d’executar els moviments, així com de
salvar les dificultats que comporta formar part d’un muntatge tant mil·limetrat
com fluid.
