Viatge al centre de la Terra (s.XXI)

Dansa

informació obra


Producció:
Roseland Musical, SAT! Teatre
Direcció:
Franc Aleu
Coreografia:
Anna Planas
Dramatúrgia:
Manuel Veiga
Autoria:
Jules Verne, clicks
Intèrprets:
Mariona Camelia, Marc Elvira, Cristina Miralles
Il·luminació:
Gonzalo Colosía, Albert Pastor
So:
Jordi Bonet, Oído
Vestuari:
Roseland Musical
Sinopsi:

Dues germanes, Eva i Ava, decideixen seguir les passes d'un avantpassat i se'n van a Islàndia, on trobaran en Hans, el guia que les conduirà en un viatge cap al centre del planeta. Totes dues són ben diferents: una viu en un món científic i tecnològic i l'altra és romàntica i humanista. Però els seus coneixements diversos els seran força útils en un descens durant el qual trobaran éssers i paisatges sorprenents, però també els residus culturals que  la humanitat ha anat deixant enrere.

Els ballarins-protagonistes interpretaran coreografies clàssiques, break dance i dansa contemporània mentre travessen uns mons subterranis recreats en imatges digitals. Franc Aleu, un artista audiovisual que ha posat el seu talent al servei d’espectacles de teatre, dansa i òpera vistos als escenaris més prestigiosos del món, s'encarrega de fer aparèixer en escena tota mena d'imatges en moviment i personatges virtuals. Un Verne del segle XXI.

Per a espectadors i espectadores a partir de 6 anys.

Crítica: Viatge al centre de la Terra (s.XXI)

29/07/2015

Una viatge poc ballat

per Jordi Sora i Domenjó

Sóc del parer que s'ha de ser molt curós amb les categoritzacions. I em consta que no sóc l'únic que opina així. Una cosa és la necessària (impugnable, a hores d'ara) transversalitat de les propostes escèniques i una altra molt diferent la confusió. Dansa i multimèdia casen molt bé. S'ha de continuar fent aquest aposta. Però és difícil d'entendre sense el protagonisme d'ambdós llenguatges. Perquè si l'accent és d'una o altra disciplina, es tracta d'una sumatori, no pas d'un diàleg. I si ambdues expressions artístiques tenen un nexe comú dramàtic del tot incomprensible, la cosa encara es fa més complicada.

Unes gegants, detallistes, fabuloses projeccions al fons i en un tul interposat amb els intèrprets ens situen en la coneguda història de Jules Verne. Ja se'ns adverteix en el programa de mà que es tracta d'una revisió d'aquella aventura, com una mena de punt de partida. La primera sorpresa, precisament, sorgeix d'aquest entrellat: en la reactualització d'aquella epopeia, es cola una reflexió sobre el capitalisme imperant i el sense sentit en què ens hem entestat a viure aquest segle XXI. No és que estigui de més que els nostres infants, en un espectacle pensat per a ells, vagin donant voltes a aquests temes. Aquesta és la veritat. El problema és si en aquella curta edat hauran acumulat prou bagatge musical com per reconèixer Liza Minnelli cantant “Money” o si el concepte de revolució està encara al seu abast. I això, esclar, condiciona la recepció de l'espectacle perquè es repeteix amb la incorporació de personatges que res tenen a veure amb la història (el geni de la làmpada màgica d'Aladí, per exemple). Una mica de confusió crea tot plegat. Legítim: una història inventada llunyanament inspirada en un clàssic. Tot i que difícil de comprendre.

Però en l'instrument escollit per explicar-ho, que no és altre que el joc entre dansa i multimèdia, és on l'espectacle no troba definitivament la sortida. Perquè la dansa és testimonial, quasi residual en el muntatge. Quatre puntes, dos gestos contemporanis i un parell de “breaks” i aquí ho tenim tot. Senzillament decebedor. No pas perquè no sigui d'alt voltatge l'atenció que crea amb l'espectacular muntatge visual. És que les expectatives que crea no es compleixen. I això és el pitjor que podem fer amb un infant. Especialment si volem atansar-lo a la dansa, perquè de pantalles i imatges digitals el seu món en va ple!

Trivial