De debò, vivim en el millor dels mons possibles? Així ho proclamava el filòsof Gottfried Wilhelm Leibniz (1646-1716), ben convençut que” amb tota seguretat, Déu sempre tria el millor”. Així doncs, i encara que la realitat s’entossudeixi tot sovint en voler demostrar-nos el contrari, no tenim cap raó per queixar-nos de res, i, en canvi, passi el que passi, sempre tenim bones raons per sentir-nos del tot optimistes. Que és precisament el que fa el protagonista de “Càndid o l’optimisme” , el més cèlebre personatge sorgit mai de la sempre esmolada ploma de Voltaire . Seguint les ensenyances del seu mestre Pangloss, Càndid es passa tota la novel·la anant de desgràcia en desgràcia ( terratrèmol de Lisboa inclòs; a “La disputa”, aquesta catàstrofe natural també té la seva quota de protagonisme) i repetint un i altre cop allò del millor dels mons possibles . Tot plegat, per acabar fent un pacte amb la realitat al final del seu tragicòmic itinerari, i acabar assumint que, si més no, en hi ha prou en saber conviure amb el que hi ha, i seguir cultivant el teu petit hortet.El cas és que, i deixant de banda l’eixelebrat bonisme deista de Leibniz, a ningú se li va escapar al seu moment que el llibre de Voltaire, suposava alhora una burla en tota regla a les idees defensades pel seu antagonista company il·lustrat, aquell Jean-Jacques Rousseau que proclamava amb una fe que també pot ser vista com un excés d’optimisme les virtuts del bon salvatge encara no contaminat per la corrupció emanada de les estructures i institucions socials. Aquell món habitat pel bon salvatge era el veritable paradís perdut que calia recuperar, per tal de recuperar amb ell la innocència bondadosa que ens havia estat arrabassada. I , certament, vist així i explicat amb quatre paraules , es pot entendre que els seus enemics ho tinguessin fàcil , a l’hora de ridiculitzar el pensament de l’autor d’ “El contracte social”. Però cal no equivocar-se , i no practicar l’excessiu reduccionisme ideològic que tan sovint ens assalta des dels llocs més insospitats ( escenaris teatrals inclosos )d’un temps ençà. Ni Jean-Jacques era només un ingenu babau somatruïtes amb tendència a idealitzar amb excés les virtuts de l’esser prehistòric ,ni Voltaire era només un sarcàstic pessimista sempre disposat a riure’s amb petulància dels babaus somatruïtes, encara que tots dos poguessin ser també alhora tant una cosa com l’altra . Paradoxalment (la paradoxa és un dels menys justament valorats atributs dels quals dóna constants mostres la humanitat; tenim tanta tendència al dogma que ens costa massa reconèixer les seves virtuts) , les radicals discrepàncies d’aquests dos contrincants d’altura, van alimentar per igual l’alè que va donar origen a una Revolució que també va acabar resultant ben paradoxal. I és que en ella hi van conviure tant el millor (uns ideals que van configurar en gran mesura l’ideal social al qual encara ara aspirem) com el pitjor (una onada de violència descontrolada de la qual en van fer ús tant els nous poders com els futurs emperadors republicans) d’aquesta humanitat contradictòria , massa sovint lliurada a la recerca de la veritat absoluta que ens condueix cap els més absoluts errors.
De l’altura intel·lectual, de les fragants contradiccions , i de les insalvables diferències d’aquests dos personatges tan imperfectes com imprescindibles, en deixa bona constància la molt notable obra que fa ja uns quants anys els hi va dedicar Jean-François Prévand, tot demostrant brillantment com es poden conjugar objectius que de vegades semblen oposats, només perquè massa sovint se’ns diu que són irreconciliables. És possible, en els temps que corren, aconseguir que el públic s’ho passi d’allò més bé al teatre , mentre assisteix a la disputa filosòfica mantinguda per dos oposats gegants del pensament filosòfic que agitava les aigües de la Il·lustració? És possible, construir a partir de tan oposats personatges (també a nivell vital; cal recordar que Rousseau va morir al llindar de la misèria absoluta amb tocs de bogeria, i Voltaire ho va fer gaudint d’una de les majors fortunes de l’estat francès) una peça teatral capaç d’atorgar-li carnalitat tangible a aquestes idees i crear a partir d’ells ( els personatges ) i d’elles (les idees) una obra que en només noranta minuts de res sigui capaç de resumir tant l’ideari com el recorregut existencial d'aquest parell? Tot això, sense renunciar a donar-li a tot plegat un embolcall amb quelcom de divertiment tan proper al teatre de bulevard “ a la parissienne” com a les acadèmiques qualitats consagrades per la Comédie-Française. Doncs sí: és possible. I així ens ho demostra aquest text saludablement didàctic que fa possible allò que de vegades sembla impossible, sense fer escarafalls ni aspirar a escriure una obra mestra. El text de Prévand no ho és, ni necessita ser-ho. En té prou amb ser un text artesanal molt ben escrit que assoleix l’objectiu de demostrar-nos fins a quin punt aquella vella disputa, segueix sent encara ara una ben viva disputa. Sense prendre partit , sense deixar de mostrar-nos mai ni la grandesa ni la ridiculesa de la qual són capaços aquests dos, l’autor ens recorda que disputes com la que manté aquest tàndem, ens ajuden a adoptar nous punts de vista (de vegades també contradictoris) sobre allò que constitueix la nostra contemporaneïtat.
I sí: he deixat pel final allò que d’alguna manera constitueix el punt inicial d’interès d’aquesta proposta escènica; una proposta escènica que , lluny de poder ser adjectivada com a “teatre d’altre temps”, em sembla que mereix ser considerada com a teatre atemporal , i necessari en qualsevol dels temps. Sempre he lamentat molt que la nostra escena hagi gairebé prescindit per complert al llarg de més de dues dècades d’aquest gran monstre escènic que és Josep Maria Flotats. Retrobar-se amb ell, reconèixer la plenitud teatral que segueix demostrant als seus enèrgics vuitanta-cinc anys, tornar a deixar que les orelles gaudeixen amb la seva inconfusible dicció ( tots els grans tenen trets que formen part d’aquesta grandesa; cal no confondre la repetició amb l’estil que defineix una trajectòria i una forma d’entendre el teatre) i redescobrir l’autoritat amb la qual sap com convertir-se en el centre de la nostra atenció tant amb un simple gest com amb un gest calculadament grandiloqüent , forma part d’aquella mena de plaers dels quals el públic sap com gaudir quan es troba davant una personalitat teatral tan marcada i tan plena de talent com ara al seva. I no: aquest espectacle, no és en absolut un exercici de narcisisme. Ben al contrari; Flotats , en cap moment li disputa a Pep Planas al llarg d’aquesta disputa el protagonisme que es mereix la seva també esplèndida interpretació. Entre tots dos, a l’ombra de Voltaire i de Rousseau, i encoratjats per l’àgil escriptura de Prévand, ens ofereixen una vibrant vetllada escènica en la qual la reflexió no està mai renyada amb la diversió, i amb la comunió amb un públic que sap com agrair el caràcter d’esdeveniment que té aquest retrobament.
