Voltaire/ Rousseau. La disputa

informació obra



Direcció:
Josep Maria Flotats
Dramatúrgia:
Josep Maria Flotats
Intèrprets:
Josep Maria Flotats, Pep Planas
Il·luminació:
Paco Ariza
Sinopsi:

Voltaire/Rousseau La Disputa posa en escena un combat de gran importància entre dos dels filòsofs més importants del segle XVIII, Voltaire i Rousseau, que té com a protagonista al propi Flotats i a Pep Planas.

Una obra escrita pel francès Jean-François Prévand de la mà d´un dels grans del nostre teatre, Josep Maria Flotats, encarregat d’adaptar i dirigir aquest text que protagonitza.

Crítica: Voltaire/ Rousseau. La disputa

24/02/2024

Diàleg i creences

per Josep Maria Viaplana

Vist el divendres 16 de febrer de 2024 al Teatre de Lloret de Mar.

La primera classe del primer dia que vaig assistir a una escola de teatre, l'insigne Josep Anton Codina, aleshores professor de teatre, ens va preguntar: què és el teatre? I després de diverses respostes, ens va etzibar 'Diàleg'. N'hi ha d'altres, naturalment, però aquella, en ser la primera, va restar com una de les més reconeixibles. I diàleg és la 'disputa' entre els dos personatges (reals, tot i que el text de Jean-François Prévand és una recreació fictícia) cabdals en la història del pensament a la França de la Il·lustració. Un, Voltaire, agnòstic i no gaire amic de les creences religioses, tot i que reconegut i vivint a un exili suís ben curiós (exemples actuals no ens en falten que podrien imitar l'argúcia), l'altre, Rousseau, seguidor de les creences calvinistes, i sobretot, pensador que la naturalesa humana és sempre, i impertorbablement, bona. I en conseqüència, la pertorbació només pot venir de la civilització, que mata l'esdevenir natural de la nostra espècie.

No és un diàleg fàcil per a tothom, però a poc interès que es tingui en el desenvolupament de les idees que van fonamentar el pensament modern, i perquè no, el morbo de trobar dos grans oradors i pensadors antagònics i antipàtics entre si, ja és prou al·licient.

Un Josep Maria Flotats, serè, enèrgic però sense (aparent) esforç, va desgranant-nos les seves emocions i els seus pensaments (ambdós claríssims i sense estirabots) enfront d'un home al que, aparentment humilia al principi, però que després es reafirma en les seves idees, i sobretot en la seva fe.

Impossible no reconèixer l'estil de Flotats a l'hora de declamar els diàlegs del seu personatge, fent vocals sonores i allargades, fent honor a -qui sap- la seva formació a la Comédie Française. Al capdavall, com també resa una frase que em va impressionar fa molt de temps, 'el teu estil són els teus defectes'. Mai millor aplicable, sense un bri de negativitat. Ja era hora de tornar a veure a Flotats en català a Catalunya, deixant a banda el que puguis pensar del seu pas pel Teatre Nacional de Catalunya, el cert és que és un actoràs de cap a peus. I un amant dels bons textos teatrals.

No debades ha triat aquest text delicat i poderós alhora, com en el seu dia, va triar 'El dret d'escollir', 'Cyrano de Bergerac' o 'El despertar de la primavera', aquest darrer només com a director, per posar alguns exemples.

Un apunt final de caràcter tècnic. El tapís de fons de l'escenografia és una troballa molt encertada, tant per acotar l'espai en escenaris massa grans (on dos únics actors podrien quedar petits), com per a ajudar a projectar la veu cap a la platea, en escenaris que poden 'menjar-se' la veu dels actors cap a dins. Com he dit, sense cap esforç aparent, tots dos, però sobretot Josep Maria Flotats, projecten cada síl·laba de forma que no et perds ni un bri de tan esplèndid diàleg.

Si busqueu per Internet, però, us adonareu que el 'partenaire' en la versió en castellà (que va estrenar-se i recórrer la península durant anys abans d'aterrar aquí) va ser Pere Ponce, a qui s'apreciava una simbiosi perfecta amb el seu personatge i a la relació entre ells dos.