Voltaire/Rousseau La Disputa posa en escena un combat de gran importància entre dos dels filòsofs més importants del segle XVIII, Voltaire i Rousseau, que té com a protagonista al propi Flotats i a Pep Planas.
Una obra escrita pel francès Jean-François Prévand de la mà d´un dels grans del nostre teatre, Josep Maria Flotats, encarregat d’adaptar i dirigir aquest text que protagonitza.
Josep M. Flotats retorna a casa i és com si el temps no hagués passat. Bé, a veure. Sí que ha passat, naturalment, i ha posat a lloc les polèmiques de baixa estofa política que van provocar la seva marxa. També sembla haver aplacat el personatge i, naturalment, li ha donat una lògica venerabilitat. Però, teatralment, el temps no ha passat si ens atenem a Voltaire/Rousseau. La Disputa, el text del francès Jean-François Prévand (amb traducció de Salvador Oliva) que ha esdevingut la porta d’aquesta reentrada.
A La disputa ens trobem el Flotats de tota la vida i un teatre que potser ja no es porta però que, per això, resulta tant nou i fins i tot disruptiu. Un teatre mastegat, conscient del fet artístic que suposa, i centrat en el text i en com servir-lo al respectable a partir de l’instrument bàsic de la veu de l’actor. Una escena que no està en tendència però que, certament, fa relluir els grans ingredients en què es basa tot plegat tan abans com ara.
La disputa és una peça discursiva que, amb la pàtina d’una fina ironia, vol situar-se en l’àmbit de l’alta comèdia per explicar una trobada entre Voltaire i Russeau que, sota d’una aparent amabilitat, amaga un combat aferrissat sobre la filosofia i la vida. L’enginy del text marca el to de l’espectacle, ple de comicitat continguda i sense cap andanada ni gir imprevist o sorprenent. A La disputa tot és el que ha de ser. Elegància per damunt de tot.
Com és marca del personatge, Flotats pot agradar o no, però forçosament aquest posicionament ha de ser visceral. Perquè no es pot negar que és un actor completíssim, ple d'ofici i amb una execució immaculada. I també generós a l'hora de deixar espai per al lluïment d'un Pep Planas que aconsegueix actuar al costat del monstre sense sortir-ne malmès, ben al contrari.
Potser la gran virtut de la proposta és que, podent passar simplement com una mostra d'arqueologia teatral, s’acaba imposant com un espectacle a l’ús, amb materials potser una mica vintage (especialment visibles en el vestuari o l'escenografia) però que indubtablement proporciona una bona i recomanable vetllada de teatre.