Plana per damunt de tot un pamflet anònim incendiari que porta a la faixa Jean-Jacques Rousseau i que impregna tot el diàleg que mantenen ell i François Marie Arouet, altrament dit Voltaire. En temps de la Il·lustració, malgrat les Llums del segle, el pamflet anònim és un preludi del que vindria dos segles després amb l'esclat de les xarxes socials i els allaus d'impromperis que s'hi difonen sense restriccions a tort i a dret. Rousseau, per aquells temps, en vol imprimir un miler llarg per desemmascarar l'autor que el deixa com un drap brut. Els pamfletaires digitals del segle XXI també aspiren a ser retuitats i likeats massivament per aconseguir el seu propòsit.
La confrontació històrica del segle XVIII entre Jean-Jacques Rousseau i Voltaire, com era previsible, només el temps l'ha posada al seu lloc. I, just després de morir l'un i l'altre, qui ho podia fer des del poder de la República, els va encimbellar de seguida al Panteó de París, separats, però més junts que mai, perquè, com els dos pols elèctrics, el positiu i el negatiu, un facilitava l'energia de l'altre.
D'aquesta confrontació neix la mirada que hi fa amb la peça «La disputa», l'actor i dramaturg Jean-François Prévand, que amb els anys, des de la seva estrena el 1991, ha interpretat també els dos personatges. Una “disputa”, basada principalment en la correspondència entre els dos filòsofs del Segle de les Llums, que l'actor i director Josep Maria Flotats, novament en català i a Catalunya, ha adaptat amb dramatúrgia seva, després d'haver-la representat en espanyol el 2018, amb l'actor Pere Ponce, i amb la incorporació ara de l'actor Pep Planas i una traducció catalana impecable de Salvador Oliva.
Ell, Josep Maria Flotats, és Voltaire. I Pep Planas, actor que ja va treballar amb Flotats en el seu primer «Cyrano...», és Jean-Jacques Rousseau. Dos personatges clau de l'evolució europea. La cara i la creu d'una mateixa manera de veure el món present i el que vindrà. L'idealisme i el pragmatisme. La rancúnia i la ironia. El bé i el mal. La veritat i la mentida. Tots, elements vigents de la balança contemporània en la qual es mou la societat actual.
Potser els espectadors més “filòsofs” esperarien d'un duel entre els dos personatges una lliçó acadèmica a partir de les seves respectives teories. Doncs, no, que no l'esperin. Res més lluny d'això. Voltaire (Josep Maria Flotats) i Rousseau (Pep Planas), tant els dos actors com els seus dos personatges, fan teatre i a través del teatre aboquen la seva filosofia de rerefons. Com en un ring, a cops de campana arbitral, les invectives d'un tenen les rèpliques iròniques de l'altre; la necessitat de ser reconegut d'un topa amb l'egolatria de l'altre. Com en un ring, hi ha cops fallits i cops baixos i també algun KO que delaten els silencis o els mutis de Voltaire.
La incògnita de l'autoria del pamflet que ha irritat Rousseau el porta, en aquesta ficció, a caminar un grapat de llegües, dos o tres dies a peu, per terres de l'antiga Suïssa per veure's, cara a cara, amb Voltaire. No tothom es pot permetre viatjar en una tartana. Almenys, Rousseau, no. Voltaire, potser sí.
Posada en escena tan austera com elegant: un antic saló d'època amb el tapís al fons que mostra la finca amb un peu a França i un altre a Suïssa on viu Voltaire. Cadires de braços, taula de despatx, tauleta de cafè i un parell de mobles nobles. Una il·luminació que va marcant el pas del vespre a la nit. Les espelmes dels canelobres que encén Voltaire. I la penombra final quan la conversa ha pujat prou de to i ha esclatat fins a tocar fons.
Obra de mesura exacta, noranta minuts intensos de text tan senzill com potent en riquesa i tan quotidià com elevat en contigut. No hi ha millor combinació dramàtica sinó la que sap integrar el llenguatge culte amb el llenguatge vulgar sense que es noti cap desnivell, fins i tot amb algun anacronisme futurista com una picada d'ullet. Obra de dos actors al màxim. El veteraníssim Josep Maria Flotats, 85 anys, que, com si fos encara aquell 1986 del «Cyrano», però amb gairebé cinquanta anys més de trajectòria, continua tenint el reconeixement d'un públic català que el venera i que el rep, després de la travessia del desert, com si simplement ell arribés i digués: “Com dèiem ahir...”.
I també la represa de l'actor Pep Planas, massa temps lluny dels escenaris d'aquí, de formació teatral francesa com Flotats, i que, per exigències del guió, té una bona part del diàleg al seu càrrec, ni que sigui des de la flamarada del colèric Rousseau que Voltaire apaga amb manegada eixuta d'ironia cínica i una aparent serenitat, tot i que la processó vagi per dins. Un duel filosòfic sense triomfador ni perdedor. Un duel que acaba en taules. Un duel del qual només en surten guanyadors els espectadors. I tot, gràcies a la força que encara conserva el teatre. (...)
