Anar a una mostra de teatre infantil i juvenil és una oportunitat d’or per netejar la mirada i descobrir el teatre a través dels ulls dels infants i adolescents. O almenys aquesta hauria de ser la intenció d’una fira amb més de 30 anys d’història. A l’hora de la veritat la Mostra d’Igualada presenta diverses propostes que tant poden captivar a un públic més infantil com més adult. Jo he preferit netejar la mirada i anar a buscar aquells espectacles més dirigits cap a la canalla.
Dissabte
Començar la Mostra (la meva primera Mostra, sense conèixer els carrerons d’Igualada) a l’Escorxador, de pressa i corrents, podria presentar mal auguris. Però Sopa de pedres, la proposta que van presentar a la Sala Paral·lela la companyia Engruna Teatre ha estat una de les peces més delicioses i delicades del cap de setmana. La història de l’Alma és la d’una noia refugiada (al principi, la feia més europea pel batibull de llengües europees que semblava parlar) que fuig del seu poble per la guerra i arriba a una Europa, presentada com a terra d’oportunitats. Però la realitat no és tan amable. Les Engruna no volen deixar escapar l’oportunitat d’explicar que aquí a Europa no tenim la millor actitud a l’hora d’acollir els refugiats, però ho fan amb humor, sense ser pamfletàries i amb molta màgia. L’escenografia mòbil, feta a base de finestres i portes i el retrat dels personatges, sense malícia però sense amagar la ignorància i la desconfiança fan que l’espectacle rutlli com la seda i planti una llavor social a les consciències dels nens.
I com que l’espectacle va començar deu minuts tard -tònica habitual en moltes de les obres. Ho accepto, és un altre tarannà- i a les 11 em començava Orbital dels Farrés Brothers a l’Ateneu, doncs vaig arribar amb l’espectacle començat i obligat a ubicar-me al galliner. Tot i així, un altre cop els Farrés tornen a crear un espectacle màgic, d’una gran complexitat tècnica i interpretativa però que captiva per igual a grans i petits. Per una banda tenim a la pantalla la Judith Farrés (Mariona) qui ens explica que és una astronauta preparada per anar a una missió espacial a Mart. I aprofitant la seva saviesa, ens fa una lliçó magistral sobre varis conceptes: moure’s a l’espai, en cercles; sobre els avions i els coets; sobre els planetes i el sistema solar; i sobretot, sobre els seus records d’infància quan amb els seus amics Yuri i Nil (noms molt espacials) s’imaginaven pilotar coets i volar fins llunyans planetes.
I precisament en Yuri i en Nil són els protagonistes reals de l’obra. Sota la cara d’en Pep i en Jordi Farrés, veiem diversos episodis de la vida dels dos amics en edat adulta i com van recreant gags i situacions absurdes que es relacionen amb les idees que va llençant la Mariona. A través de projeccions a la pantalla, projeccions sobre tres taules que van movent, amb objectes de tot tipus, des d’un drap que voletegen talment com si fos una pizza (pels entesos, lo que seria un dapo) fins a un cabdell de llana i amb una imaginació desbordant, els dos intèrprets ens endinsen en un món d’aventures i en una lliçó pedagògica sobre l’amistat i sobre complir els somnis. I no és gens fàcil fer el que fan aquesta gent. Però quan les idees brollen sense censura, tot es pot aconseguir, malgrat la complexitat.
El sol i la calor ha estat també molt protagonista durant tota la Mostra d’Igualada. I aquest es va notar amb ganes a la pista de l’Ateneu on els de Circ Bover havien instal·lat la seva estructura robusta de tres canyes de Bambú. Àvol és un divertit i espectacular xou de circ on els quatre intèrprets es fan passar per uns simples tècnics al principi per acabar destapant-se com autèntics virtuosos, tot fent cabrioles i equilibrismes per aquetes canyes de bambú. I de fons una reivindicació profunda a l’ofici de l’artista (i del tècnic). L’espectacularitat plàstica d’alguns dels números va captivar des d’un bon principi als més menuts. Sentir darrera teu un infant comentar al seu pare, com ho fan això? És un gust. Així un aprèn a netejar la mirada, a intentar veure les coses com si fos la primera vegada.
Després de dinar a l’ombra, torno a enfilar cap a l’escorxador. El sol apreta però més les ganes de veure de nou als Egos Teatre. Ja fa anys que els hi he perdut la pista després de veure Ruddigore o El crim de Lord Arthur Saville el llunyà 2012. S’han centrat en el projecte de Egos Petits i de fet Tot esperant en Will és el musical que presenten a la Mostra. I poques coses han canviat, continua la mateixa energia, la mateixa qualitat en la interpretació vocal, aquests trucs per sorprendre i fer riure al públic i, sobretot, una interpretació hereva de la commedia dell’arte. Són bufons, fan de bufons i homenatgen als bufons. I tot això parlant del gran bard anglès i les seves obres.
No és Godot, sinó en William Shakespeare a qui esperen aquests tres personatges. Tres actors que esperen l’arribada del seu dramaturg per poder aclarir alguns aspectes que no els queden clars dels seus textos. Els hi falten pròlegs. I durant l’espera aprofitaran per reflexionar sobre temes tan prosaics com la filosofia o l’amor. I tot plegat trufat de referències i cites del seu dramaturg de capçalera. I endinsant-se en l’obra del bard, tots tres (Anna Alborch, Rubèn Montañà i Maria Santallusia) reformulen clàssics d’en Will com Romeu i Julieta o El somni d’una nit d’estiu. Un relectura divertida i actualitzada i amb un final que, de fet, tampoc els fa el pes. Exigeixen a en Will que escrigui un epíleg que expliqui quina és la gràcia de tot plegat.
Hi ha moltes marques d’estil a Egos. Sens dubte una d’elles és la construcció d’uns números musicals i unes cançons d’una execució lírica molt ben empastada. En aquest cas, aposten per cançons que sonen medievals, cànons clàssics, basats en partitures de Mozart, Verdi o Gounoud entre altres. Però el que sobresurt més de la funció és els mils usos que li treuen a una flassada o a altres objectes amb els que juguen constantment. Egos Teatre fa un proposta espectacular, on es multipliquen les històries i els paisatges gràcies al joc constant de la recreació.
Al costat, a la sala lateral de l’Escorxador espera la companyia de La Negra, capitanejada a escena pel Juli Cantó i Carlos Amador, dos mariners que s’enfonsaran en un altre autor referent per recuperar de l’ostracisme: Jules Verne. La companyia valenciana instal·la una peixera i amb ella, un joc de llums que recreen les atmosferes idònies, el joc de mans i dits i la manipulació d’un llibre i de tot de plàstics, ens expliquen Nautilus, una actualització low cost de les 20.000 llegues d’un viatge submarí. Sols hi ha dos personatges, Annorax i el Capità Nemo. Però és l’aigua i el joc dels diferents materials amb aquesta els protagonistes de la funció. Un espectacle visual que a vegades llangueix massa en alguns dels seus números aquàtics i amb un missatge final suficient potent com per fer recapacitar als més menuts sobre la importància de la preservació dels nostres oceans.
Diumenge
El diumenge comença d’hora també. I els vilatans d’Igualada ja estan a quarts de deu mirant totes les relíquies i antiguitats que es venen al Passeig Verdaguer en la fira de diumenge. Per part meva però vaig una mica més enllà i arribo al Teatre de l’Aurora per veure, ves per on, Andròmines. Però durant l’hora que dura la funció de la companyia Samfaina de Colors no veurem llànties antigues, ni rellotges, ni cap objecte semblant. Les andròmines que fan referència son a aquells records del passat, aquelles caixes amuntegades a les golfes les quals un dia les hi traiem la pols. D’allà emergeix una nina, la millor amiga de la conductora, Mirna Vilasís, ben acompanyada d’un músic, Xavi Múrcia. Ambdós aniran cantant i recordant aspectes de la infància.
L’espectacle li falta ritme, un concepte que acabi de lligar-ho tot. El joc de les lletres i els conceptes i que al final totes juntes creen una paraula no acaba de funcionar i pot estar més ben lligat. Hi ha moments molt bonics, en que petits i grans ens deixem endur per la màgia del moment, com les ombres xineses explicant la història del Molinet o la cançó de l’aigua en la que ella fa percussió amb un toll d’aigua.
D’Igualada ens dirigim a Vilanova del Camí, a Can Papasseit on han habilitat unes grades per encabir la gentada que ve a veure Les aventures del Lleó Vergonyós, espectacle de El Pot Petit. És el primer espectacle que fan basat en una de les seves cançons més cantades pels infants. Un escenari en semi cercle, que va mutant, amb colors vistosos, simbolitzant la sabana i la selva. Un músic multi instrumentalista que es va passejant al voltant i la Mercè Munné i el Ovidi Llorente qui manipulen tot de titelles que agrupen la fauna d’aquesta aventura. I unes veus que recreen totes els personatges, amb una gran amplitud de registres. Tot ben encaixat i empastat en una història senzilla que posa valor a l’amistat entre les espècies i a la importància del joc i el bon humor per fer passar la timidesa i la vergonya. Un èxit aclaparador que els més petits viuen intensament i encara més quan al final canten la cançó original del Lleó vergonyós. El Pot Petit és el primer grup que despertarà el fan que aniran traient.
No es pot anar a la Mostra un diumenge i no reservar taula per dinar. Una de les altres lliçons que he après per pròximes edicions. Malgrat to aconseguim dinar a un lloc prou bé i ben a prop de les Cotxeres de Moixiganguers on a quarts de quatre visitarem La “petita” Moby Dick. L’espectacle d’Eudald Ferré, un dels titellaires referents de casa nostra, no arrenca bé. Té un gran actiu, el qual se li treu poc profit i al final tampoc acaba d’arribar a bon port. Un senyor amb barba blanca ens rep a una petita estança repleta d’objectes. Diu que és bombador, però que la seva aventura més important ha estat acompanyar una petita catxalot, a la cerca d’un poeta que va deixar una poesia d’amor a una ampolla. Ens passem més de deu minuts sentint una història que no ens porta massa a enlloc. No hi ha, de fet, cap referència al clàssic de Hermann Melville, més enllà del nom de la balena. La xerrameca serveix per presentar-nos a la seva amiga, però aquesta està a la sala contigua. Descoberta pel mariner previ avís de que al tercer toc d’alarma s’haurà de fugir de la sala perquè serà inundada, el cetaci és un animatrònic d’una dimensió considerable, preciós, de tacte agradable, i que mou lleugerament l’aleta i la cua segons les ordres que doni el mariner. Al final de la visita i a través d’unes butlletes que el públic assistent hem omplert abans d’entrar, el mariner descobreix el poeta aquí li encaixarà perfectament el casc de bus. I poca cosa més. El pitjor però era la poca connexió del propi Eudald Ferré amb els més petits. Una llàstima.
Afortunadament encara em quedava un últim cartutx. Tornava a l’Aurora per veure la companyia Pentina el gat presentant Vers per on, l’espectacle idoni per tancar una festa infantil. A l’escenari tres músics i una cantant canten, reciten poesia i posen en valor aspectes tan essencials de la infància com els jocs de carrer o les festes tradicionals. La poesia pop de la companyia s’estén amb bon ritme, ara un funky, ara una rumbeta, ara un rap. Sempre buscant la ràpida interacció del públic (els infants sempre s’entreguen si els saps fer jugar), donant valor a la poesia, un gènere literari poc valorat per la canalla. En castellà diuen que la letra con sangre entra. Però una bona cançó i un bon acompanyament musical és encara millor per donar valor a la paraula.
Un bon final de festa. El final que aquesta Mostra es mereixia. Diuen els veterans que enguany no ha estat tan reeixida com altres edicions. Però lo important era fer-la i ser-hi. I els artistes no han deixat d’agrair en cada funció que així sigui i que els hagin deixat l’espai per explicar les seves històries. I aquest és el gran valor. Perquè això, encara que en depèn de quines obres es veiessin més programadors i periodistes que nens, està fet per captivar els més petits, per donar-li’ls una altra finestra on abocar la seva imaginació i per entendre el món en el que viuen.
Martí Figueras
