Aquest cap de setmana s’ha celebrat el 22è Escena Poblenou, un festival de trajectòria, arrelat al barri i que sap trobar el punt d’equilibri entre les propostes escèniques que estan iniciant el seu camí i les que ja fa anys que giren.
La gestació
La tarda de dijous és ja un clàssic: el programa Embrions proposa un circuit per diferents propostes que es troben en una primera fase de creació. Quatre companyies ofereixen el seu tastet de quinze minuts que els permet provar amb públic i responsables de programació allò que han dissenyat en solitari a la sala d’assaig. Del centenar de propostes que es van presentar a la convocatòria oberta, se’n van triar dues de carrer i dues de sala. La responsabilitat de l’elecció recau en una comissió de professionals d’institucions tan diferents com l’Antic Teatre, Temporada Alta, Fira Tàrrega i el Festival Zeta. Un jurat molt variat per aconseguir “mirades diverses”.
El festival comença al solar de l’Hangar, on Las Calatrava presenten la seva investigació al voltant de la Kenòpsia o “atmosfera trista i pròpia d’un lloc que era ple de gent, però que ara es troba abandonat”. Entre la manifestació i la rave més canyera, la seva proposta inspirada pel moviment Pormishuevismo apunta cap a un site específic en espais urbans abandonats. Criticar les macroconstruccions capitalistes i alhora recuperar l’espai públic i omplir-lo de vida amb música, ritual i humor àcid. Acabada la festa, l’Andrea Paz ens convida a Plantar en el sentit més ampli. Cada persona agafa un petit test amb una planta i la passeja en silenci, “ensenyant-li tot el que veu”. I així, mirant en present el que t’envolta (a tu i a la planta), els carrers del Poblenou adquireixen una nova perspectiva. I també els vianants que circulen aliens al projecte, que reaccionen de formes molt diferents a la curiosa imatge del passeig amb plantes. Plantar, compartir, connectar, regalar... paraules que ressonen en aquesta poètica passejada que apunta maneres molt targarines.
Ja a la sala de Can Felipa, Diana Gadish ens sorprèn amb un tastet del seu treball clownesc. A Cruu presenta un pallasso entranyable amb la puresa i ingenuïtat infantils, que riu, que s’enfada, que canta sense paraules i que creix quan rega les flors artificials que porta al cap. Gadish ja ha trobat la matèria primera de l’espectacle, el personatge i la seva fisicalitat, i ara té al davant una feina dramatúrgica que arrodoneixi la proposta. La vetllada acaba amb Una bellissima giornata, la nova peça de Kernel Dance Theatre que explora entre la dansa i el teatre la relació entre Piero i Alma Steiner, pare i filla sobre l’escenari i a la vida real. No és fàcil veure com els pares es debiliten amb el pas del temps. La delicada peça respira tendresa i poesia, però també duresa i pèrdua.
La vetllada acabava amb una conversa entre les companyies moderada per Margarida Troguet on poden explicar les seves necessitats i els pròxims passos previstos. En general, les quatre es mostren flexibles a l’hora d’adaptar les propostes. Carrer, versió de sala, site específic… Tot es pot parlar si a canvi obtenen el que més necessiten: espais, residències i diners que els permetin sortir de la precarietat. “Quan vam començar fa 22 anys ja parlàvem de què no volíem precaritzar”, lamenta la directora del festival Ada Vilaró. En línies generals el problema continua, però tota iniciativa que aporti el seu granet de sorra ajuda.
Primers passos
En les seves deu edicions, el programa Embrions ha ajudat a moltes creacions exitoses. Espectacles com Aüc de Les Impuxibles, Idiòfona de Joan Català o Momentos estelares de la humanidad de Eléctrico 28 van ser-hi gestats. El cercle es tanca quan l’embrió torna al seu punt d’origen, ara convertit en muntatge complet. Aquest és el cas de la cia. Atzucac i el seu Noves espiritualitats per a persones atees, que enguany ha tornat al Poblenou després de girar per diversos festivals de Catalunya. També ho ha fet Todo esto era campo, de la cia. Unaiuna, que en aquests moments té forma de peça de 35 minuts i que espera poder-se estrenar definitivament a la pròxima edició del festival Dansa Metropolitana. A la proposta es critica l’addicció que tots tenim al mòbil amb un concurs d’estímuls: veiem dansa en el pla físic i, alhora, la seva retransmissió en directe per Instagram a través de dues pantalles. Les artistes es van passant el mòbil per gravar-se les unes a les altres, i fins i tot interactuen breument amb la gent que contacta amb elles per l’aplicació. Els constants estímuls de la pantalla – usuaris que es connecten, comentaris, filtres, emoticones- competeixen amb coreografies tiktokeres (llegiu a la Núria Guiu) per obtenir la nostra atenció. Les càmeres no són pas un recurs nou en les arts escèniques, però ara adopten un format més contemporani i obren la retransmissió al món. (Durant la performance, fins i tot es va poder llegir un comentari d’un usuari connectat des de Croàcia.) Pot la tecnologia substituir la presencialitat? Segurament encara no, però les Unaiuna ens donen un irònic toc d’atenció sense discursos: sigues conscient d’on (no) poses la mirada i decideix si t’hi sents còmode.
La dificultat per mostrar-se també es tracta en una altra proposta que està començant, Foradada, una creació d’Àfrica Llorens que es va estrenar a la passada Fira Mediterrània. A cavall entre la dansa i el circ, l’artista parteix de la llegenda de la Roca Foradada de Montserrat: Qui travessa el forat de la roca amb un cistell ple d’aigua i no en vessa ni una gota, canvia de gènere. Foradada comença amb la poètica imatge d’un cistell de vímet amb cames. L’artista és a sota, sola, oculta, reclosa en una zona de confort on ningú la jutja. Al cap d’una estona, però, accepta els riscos d’exposar-se i surt del cistell perquè l’acompanyem en la sorprenent metamorfosi, explorant els gèneres des de la fisicalitat. Primer la feminitat, a través de la seducció, la delicadesa i el desequilibri. La càrrega arriba exemplificada amb sons que xiuxiuegen mentre l’artista es mou amb dos grans cistells voluminosos, que cansen, que són difícils de transportar. La masculinitat arriba després amb la seguretat, l’amplitud de moviments i les proeses físiques per, finalment, abandonar el binarisme amb un tercer personatge infantil que ens demana tornar als nostres orígens: abraçar a la mare, connectar i construir en comunitat. Durant tota la funció, l’artista té molt present al públic i hi interactua amb la mirada i l’expressivitat. A banda de la interpretació, la peça compta amb un dispositiu escènic que acompanya molt bé l’atmosfera de tradició i comunitat, amb els sons i la música evocadors de Mau P. Pradas i Mar Grimalt i l’escenografia artesanal de Betty Cau, amb els cistells de Joan Farré que tanta importància tenen en la llegenda.
Maduresa
Un festival amb la trajectòria de l’Escena Poblenou no pot oblidar els noms més consolidats. En aquesta edició s’hi va programar Udul, de Los Galindos, un dels noms més rellevants del circ català contemporani amb una peça que porta girant des de 2017. Entrar a la seva atapeïda iurta és endinsar-se en un món nou on tot és possible. Marcel Escolano i Bet Garrell continuen en plena forma i ofereixen una coreografia accelerada i mil·limetrada de girs, piruetes, corredisses i pallassades de tota mena, provocant el riure i la sorpresa de grans i petits. La seva particular poètica juga entre l’absurd i l’inesperat, capgirant les expectatives del que sembla que hauria de passar. Els acompanyen a escena Sílvia Capell, que ens meravella amb la perxa xinesa o fent equilibris a sobre d’una bicicleta en moviment, i Sergio González, que posa en marxa les llums i el so. L’artesania i la màgia es cuida amb tots els detalls, amb l’ús de llums, ombres i objectes diversos manipulats pels mateixos artistes que transformen l’espai i narren sense paraules.
Les paraules sí que són protagonistes en una altra proposta de veteranes: Las Glorias Cabareteras. Ens encanta el marro i elles ho saben, així que aprofiten una hora i mitja de show per criticar tot el que es mou amb noms i cognoms. No hi ha res del que no puguin riure-se’n, començant per elles mateixes. Espontànies, indiscretes, exagerades, cridaneres… mamarratxes sense ni un sol pèl a la llengua que juguen a dir-la cada vegada més grossa. El duo fa del patetisme, l’estètica extravagant i la verborrea àcida les seves millors eines. Las Glorias venen de tornada de tot i el pudor no forma part del seu diccionari. I és aquesta desinhibició absoluta la que les torna tan hilarants. Paguem perquè ens insultin? Doncs sí. I el curiós és que ens encanta i que fins i tot els tenim certa enveja. No seria meravellós poder dir tot el que ens dona la gana sense conseqüències? Las Glorias es queden a gust i compartir-ho amb elles és tota una catarsi.
Sempre endavant
La faceta reivindicativa també és una de les constants del festival, buscant una justícia que hauria de travessar totes les companyies. És per a totes que cal un sistema més lliure i igualitari. I és per aquest motiu que es va programar El mar. Visió d’uns nens que no l’han vist mai, la unió artística de Xavier Bobés i Alberto Conejero que va ser censurada a Briviesca, Burgos. Un espectacle de text i manipulació d’objectes sobre el professor Antoni Benaiges, afusellat al principi de la guerra civil. Una història dura però necessària de recordar.
També és important insistir les vegades que calgui en la necessitat de programacions i equips més igualitaris. En aquest sentit, l’Escena Poblenou és una rara avis, amb una forta presència de dones creadores o equips mixtes. En aquesta línia també es va programar la conversa sobre Teatre i Feminismes entre la periodista Ana Pérez Nadal i les creadores Queralt Riera i Marta Aran. Entre altres temes, es va parlar del fenomen sorgit el 2016, moment en què es va posar sobre la taula la falta de paritat en les programacions. La mirada de col·lectius com Dones i Cultura i Dona’m Escena va fer saltar les alarmes i va generar una evolució molt ràpida, amb molt de purple washing -feminisme només de cara a la galeria- però no tant de contingut real. Ara que el tema és menys mediàtic, sembla que les ulleres violeta es porten menys. També es va parlar de la necessitat de no confondre el tema amb la mirada, ja que una autora feminista no ha d’estar limitada a les temàtiques tradicionalment associades a la feminitat: “Que la història de la filosofia no hagi tractat mai la maternitat és molt greu”, deia Riera. Per a elles, la paritat hauria de ser obligatòria per llei “perquè la societat no es regula sola”. Ocupar l’espai, fer-se veure i donar-se l’oportunitat de fracassar és clau no només per a la dona que ho aconsegueix sinó també per generar referents: “Jo vaig començar a estudiar com a actriu perquè jo no em veia capaç de liderar”, explicava Aran. Ara, ha après a valorar la seva capacitat com a directora i espera inspirar a altres dones a fer el mateix: “la meva carrera ajudarà a la teva”.
Fotografies: Plantar, Cruu, Todo esto era campo, Foradada, Udul i El show de las Glorias. © Eva Freixa - Escena Poblenou
