Una vegada més, i ja en van nou, el Festival Internacional de Teatre de Tarragona, FITT per als amics, ha donat el tret de sortida a la nova temporada escènica. L’esdeveniment que organitza la Sala Trono continua la seva aposta per omplir la ciutat d’arts en viu amb la proximitat, la comunitat i l’empenta per banderes. Enguany, tres línies temporals, com els fantasmes de Dickens, s’han donat cita en un esdeveniment que continua fascinant a persones de totes les generacions.
El passat. Memòria intergeneracional
Què salvem del temps?, repetia en diverses ocasions el protagonista d’El mar, visió d’uns nens que no l’han vist mai. La proposta uneix els universos de Xavier Bobés i Alberto Conejero per explicar la història d’Antoni Benaiges, un mestre d’idees revolucionàries assassinat al principi de la guerra civil. La història es narra des de la mirada del protagonista, una visió idealista i apassionada encarnada colpidorament per Sergi Torrecilla. La tragèdia es gesta en els petits detalls, quasi imperceptibles per a la mirada de Benaiges però subtilment incorporats. En això contribueix la posada en escena, amb “només” dues taules, una pissarra i un desplegament d’objectes de l’època amb una funció tant evocadora com narrativa. Les músiques ens transporten fins als anys trenta mentre guien els moviments que Bobés i Torrecilla executen amb delicadesa, precisió i compenetració. Destaca en l’obra l’ús de càmeres en directe i realitat augmentada, recursos que intenten pal·liar la falta de proximitat que sol acompanyar a la manipulació d’objectes petits. El muntatge continua guanyant des de les primeres files, tot i que els recursos estan ben integrats en l’atmosfera artesanal, evocant la innocència i la capacitat imaginativa de la infantesa.
La unió entre objectes antics i nous llenguatges també està present en IAIA, la flamant i merescuda guanyadora del premi del públic. El col·lectiu Mambo Project crea un emotiu diàleg intergeneracional, en aquest cas centrant-se en les històries quotidianes de les nostres àvies. La seva aposta immersiva ens convida a seure al voltant de taules allargades plenes d’objectes de la postguerra: llibres, fotografies, mantellines, coberteria, nines de porcellana, material de cosir… Al voltant, pantalles de diferents mides i formats on es projecten gravacions en directe dels intèrprets, reflexions i fins i tot una llista d’Spotify amb els temes “bailables” de l’època. El contrast generacional es veu també en els diàlegs. La peça parteix de reproduir amb verbatim una sèrie de videotrucades a diverses iaies. Si, d’una banda, aquest sistema reprodueix el llenguatge i les emocions de les entrevistades d’una forma directa i natural, de l’altra també permet a la cia., com a entrevistadores, manifestar els dubtes i les sorpreses del públic d’avui. El resultat és una experiència divertida, crítica i molt tendra que enamora a joves i adults i que està marcada per la proximitat i la interacció amb el públic. La nostàlgia amb què tracten els objectes em fa pensar de nou en Xavier Bobés, concretament en Cosas que se olvidan fácilmente. Com ell, els Mambo Project saben aprofitar la intimitat, la força que tenen les anècdotes explicades en petit comitè com secrets xiuxiuejats. I com ell, utilitzen el públic, el conviden a ser còmplice amb subtilesa i un xic de trapelleria, una invitació que s’accepta de bon grat.
A Travy, la celebrada peça d’Oriol Pla que va clausurar el festival, també hi ha conflicte entre generacions. Quan, a cavall entre la realitat i la ficció, el fill proposa fer una creació escènica als seus pares i germana, les diferències afecten també a l’àmbit l’artístic. Poden les noves formes eliminar els gags “de tota la vida”? Fer una tragèdia de Shakespeare és millor que fer de joglar? Pot existir un espectacle sense missatge? Aquestes són algunes de les preguntes que la família Pla-Solina planteja enmig d’una esbojarrada comèdia metateatral que combina llenguatges i formes diversos: clown, circ, mim, commedia dell’arte, teatre de text... Cal destacar també l’escenografia i el vestuari de Silvia Delagneau, artesanals i artificiosos, que reflecteixen el conglomerat de capes de l’obra. I és que el riure i el plor, com la vida i la mort, difícilment es poden separar.
El futur. Recerca i experiment.
Sense entrar en el debat de les “noves” dramatúrgies, buscar un canvi respecte a les formes habituals sempre té alguna relació amb voler mirar endavant. En aquest sentit, molts festivals es mostren oberts a les experiències més agosarades. Al FITT d’enguany n’hem pogut viure unes quantes: espectacles en espais no convencionals, privació de sentits o fins i tot artefactes únics al món. És el cas del Titiriscopio, un enginyós dispositiu que permet que vuit persones vegin una funció de forma simultània des de les diferents seccions del Teatre Principal de Burgos. Abillat amb esmòquing i barret de copa, un afable mestre de cerimònies (Jorge Da Rocha), ens presenta l’aparell: una representació a escala 1:35 del majestuós teatre. Els vuit visors, situats en diferents angles i altures i acompanyats d’auriculars, ens permeten veure l’escenari des de la perspectiva que ens hagi estat assignada, ja sigui la primera fila, la platea, la llotja o el galliner. L’obra, una paròdia del Singing in the rain amb un titella (manipulat des de dins de l’aparell per Félix Muñiz) i diferents efectes visuals amb un sistema de miralls i projeccions. Tècnica i artesania unides en una proposta simpàtica i curiosa de veure.
Per la seva banda, Edurne Rubio ens va convidar a una expedició per la cova d’Ojo Guereña, una de les més grans del món ubicada al nord d’Espanya. Light years away parteix del testimoni del seu pare i els seus tiets, que entre els 60 i els 80 van ser grans aficionats a l’espeleologia. La creadora planteja una peça documental que explora tant el valor històric de la cova (on s’hi han trobat nombroses restes), com el que va suposar per a la seva família. Fins aquí, tot “normal”. La particularitat del muntatge és que ens repta a viure l’experiència en la foscor literal de la cova. Així, les úniques llums que veiem durant la “travessia” són les de les llanternes dels espeleòlegs en projeccions de vídeo. Exceptuant alguna sorpresa lumínica, l’espectacle, més radiofònic que escènic, se sustenta principalment en l’àudio i els sobretítols. Etiquetes a part, la immersió a una cova no pot ser gaire extrema des de la còmoda butaca d’una sala per a més de 300 persones. L’experiment et deixa amb ganes d’anar més enllà: proximitat, recorregut per l’espai, joc amb la resta de sentits... La llista de possibilitats és gran i experimentar vol dir buscar millores.
Un altre projecte amb marge de creixement és Dia-Beat-Es. El plantejament del creador Paul O'Donnell té potencial: explicar la seva relació amb la diabetis, malaltia que pateix des dels dos anys, a través d’una sessió de DJ. Jocs de paraules, provocació suggerent (“punxo i em punxo”) i cançons amb lletres oportunament triades (“Staying alive” dels Begees; “Bleeding Love” de la Leona Lewis o “Sweet dream” d’Eurythmics). És de celebrar que la realitat d’aquesta malaltia crònica i de moment incurable es difongui cap al gran públic. I més encara que es faci des del bon rotllo i amb un testimoni personal, honest i simpàtic. El DJ Dia-Beat-es posa tota la seva energia en animar al públic i l’espai, la pista de ball del pub irlandès Highlands, ajuda a entrar en l’ambient. El problema és que aquests recursos s’esgoten aviat i el muntatge es queda a mitges, sense arribar a ser un monòleg intens ni una festa explosiva. Falta ritme, acció dramàtica, sorpresa. La idea és bona, cal treure-li tot el suc... amb la glucosa justa.
El present. Comunitat i resiliència.
La marca Trono/FITT genera confiança i cada vegada té més adeptes. De fet, els abonaments complets es van exhaurir, cosa que vol dir que un mínim de 200 persones van passar quatre dies veient teatre i sopant en comunitat. Més paradigmàtica és l’oferta d’en Raffa, un gelater enamorat de la iniciativa que va voler servir gelats gratuïts (boníssims, per cert!) a tot el públic que sopés al festival. Davant de la davallada genèrica de públic, que avui Adetca ha quantificat del 6%, a la sala de Tarragona ja han recuperat els nivells prepandèmics. Definitivament alguna cosa estan fent bé.
Al marge de la programació, cal destacar del FITT i del seu equip la capacitat de resiliència. Resiliència per mantenir un festival de quatre dies amb només set treballadores (l’any passat eren quatre) i un exèrcit de voluntàries convençudes. Resiliència per buscar sinergies i complicitats davant la falta d’espais, ja sigui l’aula magna d’una universitat, un bar o el menjador d’una l’escola. Resiliència per reaccionar davant la pluja, no només traslladant taules, cadires, menjar i begudes cap a un espai tancat, sinó també proporcionant autobusos que hi transportin a 300 persones… i mascaretes perquè hi puguin pujar! I resiliència per fer-ho sempre amb un somriure. Entre els reptes per al desè festival, aconseguir més suport de l’administració i dels mitjans. El de Recomana segur que el tindran.
Fotos: El mar, visió d'uns nens que no l'han vist mai, IAIA i Dia-Beat-es
