Abans que es faci fosc

Teatre

informació obra


Traducció:
Carme Camacho
Direcció:
Pep Pla
Intèrprets:
Míriam Iscla
So:
Toni Ubach
Escenografia:
Xavi Erra
Il·luminació:
Joana Serra
Vídeo:
Vicenç Vilaplana
Vestuari:
Míriam Compte
Sinopsi:

L'Anna treballa en un planetari local i explica als qui s'acosten a les instal·lacions els secrets que guarda l'univers, aquesta extensió fosca, freda i sense límits coneguts. Com a astrònoma, sempre recorda als visitants que som en un punt perdut de l'univers i que vivim en un planeta de color blau que gira constantment sobre si mateix mentre es desplaça a una velocitat de més de 1.000 quilòmetres per hora. En parla, també, a la Maria, la seva filla, que voldria pujar dalt d'un coet i viatjar cap a una altra galàxia... Potser l'Anna mira de perpetuar-se a través de la seva nena, de fer-se immortal i de transmetre els seus gens, però també d'assegurar la continuïtat dels seus valors i idees... Però la vida de l'Anna canviarà quan li diagnostiquin una malaltia que farà que, com la de les estrelles, també la llum dels seus ulls s'acabi apagant. I és que l'Anna s'adona que s'adreça cap a aquella mateixa foscor en la qual l'univers s'enfonsa dia rere dia... Aquest espectacle és un viatge a les estrelles però és, a la vegada, un viatge interior, el que emprèn la protagonista buscant-se a si mateixa i buscant, també, el seu lloc en la cadena de l'existència. Ho fa des d'un escenari ple d'estrelles i en ple moviment.

El text, d'una alta intensitat emocional, és obra de Hattie Naylor, una britànica creadora d'obres teatrals com Ivan i els gossos, a més de relats breus i drames radiofònics. El dirigeix el també actor de teatre i televisió Pep Pla, que ja s'ha enfrontat anteriorment a textos que van de L'home, la bèstia i la virtut, de Luigi Pirandello, a La fam, de Joan Oliver, passant per espectacles de creació com Zero, signat amb Albert Boronat. Ha estat director del CAET - Centre d’Arts Escèniques de Terrassa i dirigeix el Festival TNT - Terrassa Noves Tendències des del 2008. Interpreta la peça l'actriu i cofundadora de la companyia T de Teatre Míriam Iscla, que va quedar seduïda pel text i va donar impuls, així, a aquesta posada en escena.

Finalista a eines digitals. Premis de la Crítica 2019

Crítica: Abans que es faci fosc

09/10/2019

Multiple universes

per Alx Phillips

This Catalan adaptation of British playwright Hattie Naylor's play Going Dark is an understated yet ambitious production that transforms the Espai Lliure into a planetarium; a claustrophobic yet expansive dark space, where the wonders of the universe are projected onto a stage dressed up like the moon's surface.

With significantly fewer resources than the 2012 London production, which counted on immersive theatre specialists Sound&Fury, the Catalan team has created a child-like set, something reminiscent of Michel Gondry's film The Science of Sleep or the clunky puppetry of 1960's TV show Thunderbirds (to which the play makes reference): a vintage imagination of space exploration and the dangers and wonders you might find there. 

Anna (Miriam Iscla) is an astronomer who gives talks at the planetarium. When experiencing problems with her peripheral vision she is diagnosed with retinitis pigmentosa (RP), a rare eye disorder where sight is reduced to blindness. With it come terrifying 'hallucinations', tricks of the eye that appear to her like an attack of birds. Anna faces this with stoicism; her greatest concern is for her continuing care of her 6-year-old daughter Maria – voiced by Daniela Lucas. 

Lengthy and at times too didactic, the play is carried along by the sort of enthusiasm that we associate with cosmologists as well as instigating a profound respect for those who navigate the world without sight. In a shift on perspectives, as sight is reduced the world expands into a cacophony of sound, a tremendous bombardment on the senses.