Abans que es faci fosc

Teatre

informació obra


Traducció:
Carme Camacho
Direcció:
Pep Pla
Intèrprets:
Míriam Iscla
So:
Toni Ubach
Escenografia:
Xavi Erra
Il·luminació:
Joana Serra
Vídeo:
Vicenç Vilaplana
Vestuari:
Míriam Compte
Sinopsi:

L'Anna treballa en un planetari local i explica als qui s'acosten a les instal·lacions els secrets que guarda l'univers, aquesta extensió fosca, freda i sense límits coneguts. Com a astrònoma, sempre recorda als visitants que som en un punt perdut de l'univers i que vivim en un planeta de color blau que gira constantment sobre si mateix mentre es desplaça a una velocitat de més de 1.000 quilòmetres per hora. En parla, també, a la Maria, la seva filla, que voldria pujar dalt d'un coet i viatjar cap a una altra galàxia... Potser l'Anna mira de perpetuar-se a través de la seva nena, de fer-se immortal i de transmetre els seus gens, però també d'assegurar la continuïtat dels seus valors i idees... Però la vida de l'Anna canviarà quan li diagnostiquin una malaltia que farà que, com la de les estrelles, també la llum dels seus ulls s'acabi apagant. I és que l'Anna s'adona que s'adreça cap a aquella mateixa foscor en la qual l'univers s'enfonsa dia rere dia... Aquest espectacle és un viatge a les estrelles però és, a la vegada, un viatge interior, el que emprèn la protagonista buscant-se a si mateixa i buscant, també, el seu lloc en la cadena de l'existència. Ho fa des d'un escenari ple d'estrelles i en ple moviment.

El text, d'una alta intensitat emocional, és obra de Hattie Naylor, una britànica creadora d'obres teatrals com Ivan i els gossos, a més de relats breus i drames radiofònics. El dirigeix el també actor de teatre i televisió Pep Pla, que ja s'ha enfrontat anteriorment a textos que van de L'home, la bèstia i la virtut, de Luigi Pirandello, a La fam, de Joan Oliver, passant per espectacles de creació com Zero, signat amb Albert Boronat. Ha estat director del CAET - Centre d’Arts Escèniques de Terrassa i dirigeix el Festival TNT - Terrassa Noves Tendències des del 2008. Interpreta la peça l'actriu i cofundadora de la companyia T de Teatre Míriam Iscla, que va quedar seduïda pel text i va donar impuls, així, a aquesta posada en escena.

Finalista a eines digitals. Premis de la Crítica 2019

Crítica: Abans que es faci fosc

29/07/2019

Viatjant cap a la foscor es pot trobar una llum

per Iolanda G. Madariaga

Míriam Iscla es planta de nou bo i sola en un escenari per parlar-nos de distàncies siderals i d’estrelles que serveixen de guia. Ara és una astrònoma que fa de guia en un observatori o un planetari. També és una mare soltera a qui se li diagnostica una malaltia degenerativa que l’haurà de deixar cega en breu. Abans que es faci fosc és una història petita del camí cap a l’acceptació de les pròpies limitacions i de la lluita que això comporta. Pep Pla ens la serveix amb un magnífic desplegament tècnic sense massa ostentacions que incideix en la paradoxa essencial de l’obra: la protagonista que ensenya a mirar dins la foscor per orientar-nos en la immensitat inabastable de l’univers, haurà d’aprendre a viure la quotidianitat en la més absoluta foscor. El constant moviment de l’univers es trasllada a l’escenari a través d’una plataforma giratòria, lligant-lo amb l’esdevenir de la protagonista que, en el seu camí a les palpentes, descobrirà la seva estrella-guia. La peça té l’estructura d’un conte moral amb un marcat caràcter radiofònic. De fet, l’autora anglesa Hattie Naylor destaca per els seus guions i sèries per a la ràdio. Ivan i els gossos (Ivan and the Dogs, 2009) que vam veure el 2013 interpretat per un esplèndid Pol López a les ordres de Pau Carrió, originàriament era un monòleg per a la ràdio. Tot i que Abans que es faci fosc, (Going Dark, 2013) no va ser concebuda com a peça radiofònica, els personatges amb els que interrelaciona la protagonista són substituïts per veus en off o bé s’endevinen fàcilment a l’altre banda en una conversa telefònica. La producció original ja contemplava la projecció a l’escenari de la cúpula celeste -una col·laboració del Young Vic amb el Science Museum-, encara que possiblement se’n podria prescindir sense que això afectés massa l’essència d’una obra pensada per apel·lar directament a les emocions.