Abans que es faci fosc

Teatre

informació obra


Traducció:
Carme Camacho
Direcció:
Pep Pla
Intèrprets:
Míriam Iscla
So:
Toni Ubach
Escenografia:
Xavi Erra
Il·luminació:
Joana Serra
Vídeo:
Vicenç Vilaplana
Vestuari:
Míriam Compte
Sinopsi:

L'Anna treballa en un planetari local i explica als qui s'acosten a les instal·lacions els secrets que guarda l'univers, aquesta extensió fosca, freda i sense límits coneguts. Com a astrònoma, sempre recorda als visitants que som en un punt perdut de l'univers i que vivim en un planeta de color blau que gira constantment sobre si mateix mentre es desplaça a una velocitat de més de 1.000 quilòmetres per hora. En parla, també, a la Maria, la seva filla, que voldria pujar dalt d'un coet i viatjar cap a una altra galàxia... Potser l'Anna mira de perpetuar-se a través de la seva nena, de fer-se immortal i de transmetre els seus gens, però també d'assegurar la continuïtat dels seus valors i idees... Però la vida de l'Anna canviarà quan li diagnostiquin una malaltia que farà que, com la de les estrelles, també la llum dels seus ulls s'acabi apagant. I és que l'Anna s'adona que s'adreça cap a aquella mateixa foscor en la qual l'univers s'enfonsa dia rere dia... Aquest espectacle és un viatge a les estrelles però és, a la vegada, un viatge interior, el que emprèn la protagonista buscant-se a si mateixa i buscant, també, el seu lloc en la cadena de l'existència. Ho fa des d'un escenari ple d'estrelles i en ple moviment.

El text, d'una alta intensitat emocional, és obra de Hattie Naylor, una britànica creadora d'obres teatrals com Ivan i els gossos, a més de relats breus i drames radiofònics. El dirigeix el també actor de teatre i televisió Pep Pla, que ja s'ha enfrontat anteriorment a textos que van de L'home, la bèstia i la virtut, de Luigi Pirandello, a La fam, de Joan Oliver, passant per espectacles de creació com Zero, signat amb Albert Boronat. Ha estat director del CAET - Centre d’Arts Escèniques de Terrassa i dirigeix el Festival TNT - Terrassa Noves Tendències des del 2008. Interpreta la peça l'actriu i cofundadora de la companyia T de Teatre Míriam Iscla, que va quedar seduïda pel text i va donar impuls, així, a aquesta posada en escena.

Finalista a eines digitals. Premis de la Crítica 2019

Crítica: Abans que es faci fosc

17/10/2019

Pols d'estrelles

per Alba Cuenca Sánchez

Som camí. Flux. Transició. Una acumulació de circumstàncies en un lloc concret durant un temps indeterminat. Som un caòtic contrast en constant erosió. Som pensament i moviment, dins i fora, complexitat i nimietat. Pols d'estrelles.

L’obra de la britànica Hattie Naylor posa en relació el procés estel·lar, l’univers i la seva formació amb una de les milions d’existències personals: el procés d’adaptació d’una astrònoma a una malaltia que l’acabarà deixant cega. Com dues histories paral·leles però inevitablement entrellaçades, anem veient escenes de la vida personal i professional de la protagonista, aquesta última formada per les apassionades xerrades que ofereix al planetari.

En el muntatge de l’obra dirigit per Pep Pla, l’actriu Míriam Islca ofereix una interpretació solvent i continguda. Un viatge cap a la foscor en què, tot i la impotència, mai perd del tot la serenitat. La seva tossuda insistència per tirar endavant transmet una emocionant energia de superació sense caure en el drama lacrimogen. S’intueix el patiment, però els moments més durs queden en la privacitat del personatge.

Potser el més vistós de l’obra és la suggeridora posada en escena. A partir d’un complex dispositiu tècnic, el muntatge juga amb la il·lusió i la fantasia . L’espai de Xavier Erra, farcit de sorpreses al cel i a la terra, està format per una plataforma evolvent que, amb els vídeos de Vicenç Viaplana, converteix per moments en univers l’escena de l’Espai Lliure. El so de Toni Ubach, amb l’eco durant les xerrades del planetari i amb les veus d’un seguit de personatges als que no veiem, té una funció evocadora a la par que narrativa. I la il·luminació de Joana Serra s’enfosqueix progressivament identificant públic i protagonista.

De tot això, se’n deriva un muntatge bonic, tendre i fins i tot una mica naïf. Un conte que podria ser per a tots els públics i que convida a deixar anar, acceptar els mals tràngols de la vida i aprendre a circular per les noves etapes del nostre recorregut. No et preocupis. Tot sortirà bé. O com a mínim tot sortirà. Passi el que passi, el camí continuarà... fins que s’apaguin definitivament els focus.