Entre els treballs recents de Míriam Iscla destaquen La ciutat de Martin Crimp, Barcelona de Pere Riera, Temps salvatge de Josep Maria Miró i El chico de la última fila de Juan Mayorga. L'actriu s'ha atrevit també amb el monòleg: serà difícil d'oblidar la seva punyent interpretació d’Anna Politkóvskaia a Dona no reeducable, de Stefano Massini. Ara, en el marc del Festival Grec 2019, ha estrenat Abans que es faci fosc (Going Dark, 2012) de la britànica Hattie Naylor, on passa per una gamma amplíssima d'emocions i torna a demostrar la seva solvència interpretativa. Pep Pla la dirigeix amb molt d'encert en aquesta història de pèrdua i superació. Brillen amb llum pròpia —mai millor dit— els apartats de disseny videogràfic, lumínic i sonor.
Una profunda respiració inaugura un espai sonor formidable —a càrrec de Toni Ubach— que, de primer, ens remet a una tempesta, com si fóssim a l'aire lliure, i poc després ens connectarà amb l'univers sencer. La llum —el disseny d'il·luminació és de Joana Serra— també plou, gota a gota, per expandir-se més tard en constel·lacions i galàxies, tant exteriors com interiors. Com si flotés en el buit, apareix, gradualment, la figura protagonista. L'escenografia dissenyada per Xavi Erra, abstracta i minimalista, consisteix en un dispositiu de projecció amb un cercle giratori al terra —s'evoca així el moviment incessant del cosmos, en què no hi ha cap punt fix— i dos cilindres polivalents: un d'ells tan aviat esdevé taulell de cuina com tarima de conferències o estudi de gravació, mentre que l'altre, més petit, no deixarà de moure's sobre el mòdul circular, com un cos celeste que girés fins a l'eclipsi final. Es passa del planetari a la consulta de l'oculista o la cambra de la filla tan sols amb un canvi de llums, un eficaç espai sonor i la presència d'algun element definitori. Resulta del tot pertinent i suggestiu que els objectes amb què l'actriu interacciona li arribin des de dalt, de manera que les relacions que hi estableix mai no són arran de terra sinó que impliquen metafòricament un espai exterior, indeterminat.
Neus Bonilla i Carme Camacho signen una magnífica traducció, del tot adaptada al canvi de personatge que opera respecte del text original —en l'obra de Naylor el protagonista és un home, mentre que en la versió dirigida per Pep Pla tot s'articula entorn del personatge femení que interpreta Míriam Iscla—. La dramatúrgia, senzilla però eficaç, combina conferències entusiastes i retalls de la quotidianitat de l'Anna, una astrònoma que s'està quedant cega. Ens enlluerna l'eficàcia incontrastable amb què els vídeos dissenyats per Vicenç Viaplana converteixen l'espai escènic en un planetari. Des del principi, aquesta guia immillorable que és l'Anna ens introdueix, amb una envejable capacitat comunicativa, a “l'espantosa i espectacular magnitud de l'univers”. Mentre ens parla de la foscor de l’espai exterior i de la llum gairebé imperceptible d'Andròmeda, només copsable de reüll —amb la visió perifèrica que ella està perdent—, les fastuoses projeccions siderals l'encalcen i la cobreixen, mostrant-nos alhora la petitesa i el miracle de la vida.
La nit revela allò que la llum del dia amaga, i la transmissió oral omple la foscor de coneixements ancestrals i de fantasies. Som literalment restes de pols còsmica, li diu l'Anna a la seva filla de sis anys, com a colofó d'un conte de bona nit. Aquest to de rondalla o de mite explicat a la vora del llit predomina en bona part de la peça, com una manera d'endolcir la duresa de la vivència, que és la d'una pèrdua terrible. Predomina, tant en el text com en la posada en escena, una voluntat de expressar el dolor sense estridències, a cau d'orella i amb metàfores a escala còsmica.
Míriam Iscla és l'única actriu en escena; la resta de personatges es creen a partir de veus en off, i, en aquest sentit, cal destacar el rol de la filla, una nena de sis anys que té com a plasmació escènica el coet amb què juga o el mòbil d'un blau magnètic i una lluïssor màgica que ens situa a la seva cambra i a l'hora d'anar a dormir. Els moments emocionalment més àlgids són els de les converses amb la nena —la veu en off de Daniela Lucas va i ve, d'acord amb els moviments d'apropament i allunyament del personatge en l'espai físic, en aquest cas exclusivament sonor—, que fan aflorar la por d'oblidar un rostre estimat i contenen preguntes tan estremidores com si els cecs poden plorar.
L’Anna travessa totes les etapes del dol —negació, ira, negociació, depressió acceptació— i assaja per quan sigui cega del tot. No hi veurà i el món seguirà girant; ella també gira sobre el terra mòbil, i s'estableix un paral·lelisme implícit entre la seva imminent ceguesa i el creixement imparable del cosmos que, a força d'expandir-se, s'endinsa en la foscor. El cervell li juga males passades, que es tradueixen en capriciosos i obsessius traços lumínics. Al llarg de l'obra alternen espais sonors realistes, tot i que amplificats —el trànsit d'un carrer molt concorregut, passes, un bastó de cec—, amb poderosos efectes visuals i també acústics que són producte del deliri, una madeixa al·lucinatòria de la qual el personatge no pot sortir.
El text de Hattie Naylor, vitalista com és, minimitza el patiment real que comporta afrontar la discapacitat. La forta personalitat del personatge de l'Anna i el seu vincle incondicional amb la nena fan que triomfin les ganes de viure i de sobreposar-se a la pèrdua. L'astrònoma, que utilitza com a protecció la seva fascinada consciència del cosmos, del fet que venim de les estrelles —visibles només en la immensitat de la nit—, vol aprendre a veure-hi sense ulls i a llegir els sons que tracen camins en la foscor; sosté que cal imaginar l'univers i qüestionar-lo, més enllà de la representació que el cervell humà —més misteriós que l'estel més distant— crea a partir de la llum que la pupil·la filtra. En aquest sentit, la pluja final ho il·lumina tot: les llambordes, la gespa o la bassa són dibuixats pel repicar de la pluja, pel so nítid i diferenciat que aquesta produeix sobre les diferents superfícies.
Com l'estel polar, l'Anna resta quieta, fixada, i no titil·la ni tremola quan es tracta d'ocupar-se de la seva filla. I no, encara no col·lapsa la seva estrella. Perquè ha après a ser lleugera i a no oblidar el màgic atzar pel qual som aquí, una escampadissa de pols còsmica. Al centre de la galàxia escènica, Iscla es revela com la guia perfecta del virtuós joc de llums i sons que vesteix l'espai. Una constel·lació de talents i sensibilitats.
Article publicat a Núvol el 22 de juliol de 2019
