Abans que es faci fosc

informació obra



Traducció:
Carme Camacho
Direcció:
Pep Pla
Intèrprets:
Míriam Iscla
So:
Toni Ubach
Escenografia:
Xavi Erra
Il·luminació:
Joana Serra
Vídeo:
Vicenç Vilaplana
Vestuari:
Míriam Compte
Sinopsi:

L'Anna treballa en un planetari local i explica als qui s'acosten a les instal·lacions els secrets que guarda l'univers, aquesta extensió fosca, freda i sense límits coneguts. Com a astrònoma, sempre recorda als visitants que som en un punt perdut de l'univers i que vivim en un planeta de color blau que gira constantment sobre si mateix mentre es desplaça a una velocitat de més de 1.000 quilòmetres per hora. En parla, també, a la Maria, la seva filla, que voldria pujar dalt d'un coet i viatjar cap a una altra galàxia... Potser l'Anna mira de perpetuar-se a través de la seva nena, de fer-se immortal i de transmetre els seus gens, però també d'assegurar la continuïtat dels seus valors i idees... Però la vida de l'Anna canviarà quan li diagnostiquin una malaltia que farà que, com la de les estrelles, també la llum dels seus ulls s'acabi apagant. I és que l'Anna s'adona que s'adreça cap a aquella mateixa foscor en la qual l'univers s'enfonsa dia rere dia...  Aquest espectacle és un viatge a les estrelles però és, a la vegada, un viatge interior, el que emprèn la protagonista buscant-se a si mateixa i buscant, també, el seu lloc en la cadena de l'existència. Ho fa des d'un escenari ple d'estrelles i en ple moviment.

El text, d'una alta intensitat emocional, és obra de Hattie Naylor, una britànica creadora d'obres teatrals com Ivan i els gossos, a més de relats breus i drames radiofònics. El dirigeix el també actor de teatre i televisió Pep Pla, que ja s'ha enfrontat anteriorment a textos que van de L'home, la bèstia i la virtut, de Luigi Pirandello, a La fam, de Joan Oliver, passant per espectacles de creació com Zero, signat amb Albert Boronat. Ha estat director del CAET - Centre d’Arts Escèniques de Terrassa i dirigeix el Festival TNT - Terrassa Noves Tendències des del 2008. Interpreta la peça l'actriu i cofundadora de la companyia T de Teatre Míriam Iscla, que va quedar seduïda pel text i va donar impuls, així, a aquesta posada en escena.


Crítica: Abans que es faci fosc

10/10/2019

Viatge d'anada i tornada al CosmoCaixa

per Andreu Sotorra

El relat de l'autora londinenca Hattie Naylor està integrat per dos blocs que s'interrelacionen però que mantenen un discurs paral·lel que s'ha d'acabar trobant en un espai llunyà del firmament, de la mateixa manera que un punter imaginari, en nits serenes mirant el cel, fa que la ment dibuixi, per exemple, el Carro Gros o Óssa Major, o localitzi, solitària, l'estrella polar. 

Les estrelles neixen i moren en un equilibri constant enmig de cent o dos-cents mil milions de punts de llum. Les veiem a anys llumy de distància. I perden la seva lluminositat quan al cap de milions d'anys han perdut la seva energia. 

Aquest és el lligam del relat que interpreta en solitari l'actriu Míriam Iscla —acompanyada de diversos personatges amb veu en off—, representant una astrònoma mare d'una filla petita d'uns 5 o 6 anys —encara cal que es justifiqui socialment que és mare soltera— que rep el diagnòstic d'una malaltia degenerativa que acabarà deixant-la cega en molt poc temps. 

El contrast entre la foscor de l'univers i la foscor que l'assetja marca tot el tempo del relat que passa de l'eufòria dels jocs il·lusionats amb la seva filla petita —d'un nivell gairebé superdotat pel que fa al coneixement dels estels tal com s'expressa en off— a la seva impotència per la progressiva disminució de la vista. 

Dos blocs, deia, que es diferencien pel contingut entre científic i divulgatiu d'un, quan es refereix als punts bàsics de l'univers, i per una quotidianitat de relació amb la seva filla, amb els seus pares per telèfon, la tibantor amb la consulta mèdica o les mancances amb el seu espai habitual de treball. Aquest contrast és el que fa que els espectadors penetrin en l'interior del personatge protagonista que els mostra la seva feblesa davant la pèrdua lenta de la visió que li impedeix dominar no pas la llum sinó la foscor amb la mateixa seguretat i fortalesa que dominava la foscor inabastable i misteriosa de l'univers. 

Encara caldria parlar d'un tercer bloc d'aquest espectacle breu (75 minuts) que ha dirigit Pep Pla, sensiblement i amb peus de plom per no alterar-ne els sentiments. el tercer bloc és gairebé un protagonista més d'«Abans que es faci fosc». Es tracta de la posada en escena que se serveix d'una brillant composició de so, vídeo, il·luminació i també utillatge, el coet de la filla petita que s'enlaira, l'arbre de penjolls que emeten reflexos, el cotxe de joguina amb autocomandament, el moble que tan aviat és la cuina com la cambra fosca fotogràfica..., tot com si fos una partitura dins de la qual cada compàs i cada peça tenen una simbologia pròpia, però totes han d'encaixar com si fossin una de sola. 

«Abans que es faci fosc» és com una mena de viatge d'anada i tornada al CosmoCaixa, per esmentar el planetari geogràficament més pròxim i el més visitat per diverses generacions en els últims quinze anys. Segur que a molts espectadors joves de l'obra se'ls desperta el cuquet de la nostàlgia adolescent. I és ben sabut que després d'un viatge així, sempre es fa difícil topar amb la llum, tornar a la realitat i desprendre's de la força del remolí que gira i gira, com ho fa l'heroïna de Míriam Iscla lentament sobre una plataforma giratòria, com si ella mateixa —o potser metafòricament tots nosaltres— fóssim el que som: un minúscul i inapreciable polsim del planeta Terra. (...)