Abans que es faci fosc

Teatre

informació obra


Traducció:
Carme Camacho
Direcció:
Pep Pla
Intèrprets:
Míriam Iscla
So:
Toni Ubach
Escenografia:
Xavi Erra
Il·luminació:
Joana Serra
Vídeo:
Vicenç Vilaplana
Vestuari:
Míriam Compte
Sinopsi:

L'Anna treballa en un planetari local i explica als qui s'acosten a les instal·lacions els secrets que guarda l'univers, aquesta extensió fosca, freda i sense límits coneguts. Com a astrònoma, sempre recorda als visitants que som en un punt perdut de l'univers i que vivim en un planeta de color blau que gira constantment sobre si mateix mentre es desplaça a una velocitat de més de 1.000 quilòmetres per hora. En parla, també, a la Maria, la seva filla, que voldria pujar dalt d'un coet i viatjar cap a una altra galàxia... Potser l'Anna mira de perpetuar-se a través de la seva nena, de fer-se immortal i de transmetre els seus gens, però també d'assegurar la continuïtat dels seus valors i idees... Però la vida de l'Anna canviarà quan li diagnostiquin una malaltia que farà que, com la de les estrelles, també la llum dels seus ulls s'acabi apagant. I és que l'Anna s'adona que s'adreça cap a aquella mateixa foscor en la qual l'univers s'enfonsa dia rere dia... Aquest espectacle és un viatge a les estrelles però és, a la vegada, un viatge interior, el que emprèn la protagonista buscant-se a si mateixa i buscant, també, el seu lloc en la cadena de l'existència. Ho fa des d'un escenari ple d'estrelles i en ple moviment.

El text, d'una alta intensitat emocional, és obra de Hattie Naylor, una britànica creadora d'obres teatrals com Ivan i els gossos, a més de relats breus i drames radiofònics. El dirigeix el també actor de teatre i televisió Pep Pla, que ja s'ha enfrontat anteriorment a textos que van de L'home, la bèstia i la virtut, de Luigi Pirandello, a La fam, de Joan Oliver, passant per espectacles de creació com Zero, signat amb Albert Boronat. Ha estat director del CAET - Centre d’Arts Escèniques de Terrassa i dirigeix el Festival TNT - Terrassa Noves Tendències des del 2008. Interpreta la peça l'actriu i cofundadora de la companyia T de Teatre Míriam Iscla, que va quedar seduïda pel text i va donar impuls, així, a aquesta posada en escena.

Finalista a eines digitals. Premis de la Crítica 2019

Crítica: Abans que es faci fosc

28/07/2019

Luces y sombras

per Elisa Díez

(...)

Concebido como un monólogo con voces en off, donde la protagonista, Anna, se convierte en centro del universo y su historia hacia un cambio forzado de vida es la luz que poco a poco se va apagando, la puesta en escena es la parte más simbólico de la obra. Lo que en un primer momento es minimalismo escénico elevado a la máxima potencia, se convierte en un juego lumínico, de proyecciones, vídeo y de objetos que hacen que el espectador sueñe con los ojos abiertos.

Pese a una más que notable puesta en escena, al texto de Hattie Naylor le cuesta despegar. Tiene momentos tiernos, pero poco a poco se embarca en un ritmo que no le favorece. Las idas y venidas de la historia principal a otras más secundarias provocan una innecesaria desconexión. El texto también provoca una cierta frialdad interpretativa de Míriam Iscla. Aunque, a priori, la historia de su personaje sea un viaje interesante, cuesta empatizar con un sufrimiento que se dice pero que no se muestra.

A pesar de todo sigue apareciendo esa mujer valiente, que pese a todo, tiene que luchar por reconstruir su relación con su hija. Los mejores momentos de la obra, no hay vídeo, no hay proyecciones, sólo hay un cohete y una voz en off. Son aquellos que quisieras que duraran eternamente, aunque el universo no estuviera de acuerdo.