El Teatre Tantarantana, que enguany celebra trenta anys de programació escènica ininterrompuda, inaugura la temporada amb Adela (Women's White Long Sleeve Sport Shirts), una peça de Daniel Veronese interpretada per Mireia Gubianas sota la direcció de Jorge Sánchez. Aquesta proposta de Cantera Exploraciones Teatrales, que es va estrenar l'any 2014 dins el cicle Terrats en Cultura, es podrà veure els diumenges del mes de setembre al terrat de la sala del carrer de les Flors.
De la mà de Daniel Veronese hem conegut dones que somiaven cavalls i múltiples variacions escèniques a partir de l'univers de Txèkhov. No fa gaire el dramaturg i director argentí va oferir en línia La persona deprimida, una de les peces de la trilogia Experiencias, en aquest cas a partir d'un relat de David Foster Wallace. Ara Jorge Sánchez torna a dirigir Adela (Women's White Long Sleeve Sport Shirts), una peça més aviat lacònica en què Veronese explora el món íntim —críptic o incomunicable— d'un personatge emocionalment destruït i incapaç d'articular el seu dolor.
És un encert que es mantingui el format original, pensat per a un espai a l'aire lliure. El públic puja a dalt de tot de l'edifici del Teatre Tantarantana i accedeix a un terrat on només hi ha una ràdio, algunes plantes i un parell de taules improvisades a partir de fustes i cavallets. El personatge d'Adela, interpretat per Mireia Gubianas, es passeja amunt i avall amb roba d'estar per casa i uns esclops bruts, i, tot trastejant amb el transistor i els testos, deixa entreveure un paisatge mental devastat que s'albira conseqüència d'una sostinguda precarietat material i relacional.
Angunieja el desassossec d'aquest dona, visiblement alienada, per més que la situació sigui força indefinida i el conflicte estigui amb prou feines esbossat. En la posada en escena hi ha una ambigüitat de partida, perquè, tot i que el programa de sala parla d'una dona acusada d'haver comès un crim, no queda clar si els seus arguments de defensa es desgranen enfront d'un auditori real o fantasiejat. El fet que el personatge deambuli en un entorn domèstic i que evolucioni amb una consciència vaga o discontínua de la concurrència —el públic és ficcionalitzat de manera imprecisa com a jurat o tribunal— ens fa pensar en un escenari projectiu o en una reconstrucció deliberadament confusa.
Intentant restituir un passat incert, Adela es perd en motius recurrents com les referències a la roba que rep com a almoina o la reiterada al·lusió a un veí omnipresent que, amb les seves equívoques i ominosos atencions, l'obliga a una mena d'obediència infantil. No hi ha ironia —sí un desconsol manifest— quan es veu impel·lida a agrair als seus inquisidors que es preocupin per la seva salut. La volubilitat i la intermitència del seu discurs tenen a veure amb una desconfiança crònica, del tot interioritzada, en una societat que la ignora o menysté quotidianament des d'una perillosa condescendència, avantsala de l'abús. La veritat del personatge la trobem sobretot en l'estructura que el maltractament en sentit ampli i una soledat prolongada han imprès en el seu comportament social, ple d'inseguretats i reflexos defensius. La delaten uns inescrutables canvis anímics —del riure a la resposta escapçada—, la manera extraviada com realitza les accions de regar i trasplantar geranis, o la inatenció alienada amb què grata i esmicola la terra d'una planta fora de test. El millor d'aquesta peça breu —dura uns tres quarts d'hora— és la poderosa interpretació de Mireia Gubianas, que performa una obsessió callada i sense artificis.
Article publicat a Núvol el 8 de setembre de 2021
