Adossats

Teatre

informació obra


Intèrprets:
Ramon Madaula, Jordi Bosch, Carles Canut/ Camilo García, Rosa Renom, Marieta Sánchez Martínez, Guillem Balart
Escenografia:
Joan Sabaté
Il·luminació:
Sylvia Kuchinov
So:
Àlex Polls
Vestuari:
Míriam Compte
Producció:
Teatre Romea
Sinopsi:

Aquests dies de confinament no hi ha teatre. Amb l'objectiu de reconfortar i acompanyar aquests dies de soledat i estranyes, moltes companyies que han penjat vídeos dels seus muntatges. Recomana, sensible a la iniciativa desinteressada dels artistes, els ordena a través del web.  


Podreu accedir a les gravacions clicant la pestanya del video de les fitxes.


Sant Jordi. Una urbanització de cases adossades al Vallès Occidental. El dia s’allarga, comença el bon temps. Una família de classe mitjana catalana es troba al jardí de la casa d’en Jordi i la Carme on tres generacions de Jordis celebren plegats el dia del nostre patró. Però ho faran envoltats de roses plenes d’espines, de dracs que treuen foc i de cavallers que potser no són tan valents… Adossats intenta donar resposta a la pregunta: què ens uneix realment als nostres parents? Una història sobre les relacions familiars i les influències que van de pares a fills escrita per Ramon Madaula i dirigida per Jordi Casanovas.

Crítica: Adossats

22/12/2017

Com el Vallès no hi ha res!

per Andreu Sotorra

Com el Vallès no hi ha res! Ja ho va dir Pere Quart: «En ma terra del Vallès / tres turons fan una serra, / quatre pins un bosc espès, / cinc quarteres massa terra. / Com el Vallès no hi ha res.» El que no sabia Pere Quart és que, al cap dels anys, el Vallès de la seva corranda d'exili, com tantes altres comarques catalanes, es convertiria en un farcit d'urbanitzacions i de cases adossades, separades les unes de les altres per una tanca de bruc, amb algunes heures i amb veïns a vegades no volguts, un «pepero» que fa escàndol quan talla la gespa i fa anar el motocultor, o una veïna que té una dotzena de gats al jardí.

A la casa adossada que retrata l'ara ja dramaturg consolidat Ramon Madaula (Sabadell, 1962) —que això no vol dir que hagi penjat el hàbits de bon actor— no hi ha tallagespa ni motocultor, però hi ha una caseta del gos, de la gossa més aviat, una gossa que els espectadors escoltaran bordar algunes vegades, però que no veuran mai, i que pels indicis evidents des del primer moment, només sap escampar la quisca per tota la gespa.

Aquest element escatològic està present en gairebé totes i cadascuna de les escenes de l'obra «Adossats». Dit així pot semblar “de mal gust”, però Ramon Madaula fa servir aquest recurs amb subtilesa i amb l'ajut de la bona interpretació d'aquesta família catalana que es troba el dia de Sant Jordi i que integren el pare ja gran i amb crosses —i també amb cuidadora dominicana, la Deisy—, els dos fills, la jove d'un d'ells i el nét, tots Jordi's (no es malinterpreti aquesta definició per les circumstàncies polítiques actuals). Hi hauria d'haver una altra jove, però de rerefons hi ha una separació de parella i l'autor la deixa en un personatge absent, tot i que present telefònicament.

«Adossats» és una comèdia que es podria titllar de costumista perquè està arrelada del tot en el realisme social d'avui mateix. Probablement el també dramaturg Jordi Casanovas ha estat una bona tria per portar les regnes de la direcció després de la seva incursió reeixida en “l'essència catalana”. Per això els espectadors —o almenys bona part dels espectadors— s'hi senten de seguida identificats perquè cadascun dels personatges, malgrat la cuirassa d'aparent felicitat, expressa les seves pors, els seus dubtes, les seves petites enveges i, en definitiva, la misèria col·lectiva que es pot aplicar amb ulls crítics i lucidesa al conjunt del país.

I aquesta és la clau. Sense xaronisme ni tòpics, amb un elevat grau d'originalitat argumental, amb tocs d'humor i fins i tot d'intriga de gènere negre, amb escopetada de balins inclosa i soga al coll. Però no desvelem res més. Només afegir que a cals Argemí, cognom de la nissaga pairal, les desgràcies no vénen mai soles. I aquest equilibri entre la vida benestant d'un dels germans, la vida artística i mig bohèmia de l'altre —és escultor de “ferralla”—, les il·lusions de futur i la necessitat d'autoestima de la jove del germà benestant, el secret amagat del nét ja adolescent emparentat amb l'avi i el conflicte que destapa el pagament de la pròtesi de genoll de l'avi, configuren una trama de comèdia que si no fos perquè té lloc al Vallès i el dia de Sant Jordi, es podria dir que s'assembla al gènere de la millor comèdia francesa amable —i sobretot cinematogràfica— que fa petar de riure els espectadors perquè també els encara al seu propi mirall.

Tota bona comèdia requereix d'uns intèrprets que estiguin a l'alçada. I hi estan. Jordi Bosch —el germà funcionari amb un càrrec de tercer ordre del partit dedicat a controlar “la merda” del país, amb perdó— manté la seva capacitat de passar de l'humor al plor sense que hi hagi cap frontera que li impedeixi fer el salt amb naturalitat. El mateix autor Ramon Madaula, que representa el germà escultor, té un paper que sembla que vulgui ser més que secundari, absent de tot i de tots, però que acabarà reblant el clau amb la seva actitud final i la frase que tanca l'obra: «No ha resistit!».

Cal convidar els espectadors, que seran molts, a descobrir què és allò que «no ha resistit!». El veterà Carles Canut fa un paperàs d'avi a la vuitantena, acabat de renovar amb la pròtesi de genoll i encaramelat amb la cuidadora dominicana, una suggerent actriu Marieta Sánchez —formada artísticament a Cuba— que marca el contrast dels que vénen de “fora” davant dels que són de “dins”. L'actriu Rosa Renom és la dona del funcionari, l'amfitriona de la casa adossada, que ho vol tot net com una patena i que té un idil·li sentimental amb la gossa acabada de comprar, amb pedigrí, però que, per no saber, no sap ni «follar», diuen, per donar-los cadellada i tocar quatre “peles”. El nét és Guillem Balart, un paper més aviat breu, però decisiu també en el laberint —atenció a aquesta definició— dins el qual es troba embolicat tota la família.

«Adossats» és una comèdia prometedora que pot tenir un llarg recorregut a la cartellera i que només es deixa anar amb una picada d'ullet “a la catalana” quan avi, pare i nét entonen a cor la cançó popular del bandoler Serrallonga. Un moment de poètica que transporta els tres personatges al seu ideal nostàlgic infantil i de joventut i que reafirma el lligam heretat de la tribu familiar. També ho deia un altre poeta, Josep Carner, en un elogi a la terra vallesana com el de Pere Quart: «Ai casa tan camperola, / Déu me la guardi de mal! / A l'eixida, tota sola, / veig una malva reial.» (...)

Trivial