Adossats

Teatre

informació obra


Intèrprets:
Ramon Madaula, Jordi Bosch, Carles Canut/ Camilo García, Rosa Renom, Marieta Sánchez Martínez, Guillem Balart
Escenografia:
Joan Sabaté
Il·luminació:
Sylvia Kuchinov
So:
Àlex Polls
Vestuari:
Míriam Compte
Producció:
Teatre Romea
Sinopsi:

Aquests dies de confinament no hi ha teatre. Amb l'objectiu de reconfortar i acompanyar aquests dies de soledat i estranyes, moltes companyies que han penjat vídeos dels seus muntatges. Recomana, sensible a la iniciativa desinteressada dels artistes, els ordena a través del web.  


Podreu accedir a les gravacions clicant la pestanya del video de les fitxes.


Sant Jordi. Una urbanització de cases adossades al Vallès Occidental. El dia s’allarga, comença el bon temps. Una família de classe mitjana catalana es troba al jardí de la casa d’en Jordi i la Carme on tres generacions de Jordis celebren plegats el dia del nostre patró. Però ho faran envoltats de roses plenes d’espines, de dracs que treuen foc i de cavallers que potser no són tan valents… Adossats intenta donar resposta a la pregunta: què ens uneix realment als nostres parents? Una història sobre les relacions familiars i les influències que van de pares a fills escrita per Ramon Madaula i dirigida per Jordi Casanovas.

Crítica: Adossats

08/01/2018

Repte fallit

per Alba Cuenca Sánchez

Diu la saviesa popular que els actors han d’interpretar personatges diferents a ells per a que el procés sigui un autèntic repte. Tenint en compte les obres que escriu, podríem afirmar que Ramon Madaula s’enfronta en Adossats a un repte de primera categoria.  I es que si com a personatge fictici encara la figura de l’artista obsessionat en les creacions incòmodes, transgressores, que impliquin a l’espectador i li generin preguntes, a la vida real és l’autor d’una comèdia en la que, d’entrada,  sembla –i només ho sembla- que hi ha una important falta de missatge.

No trobarem aquí una consciencia en la perspectiva de classes, doncs els “desgraciats” protagonistes “sobreviuen” amb un sou de 3000 euros mensuals. Tampoc hi reconeixerem el pacifisme ni l’animalisme –l’escopeta es converteix en el gran regal de Sant Jordi-. I el suïcidi o la soledat de les persones grans són també tractats amb una esfereïdora lleugeresa. Però potser el més preocupant i demolidor és (un cop més) l’absoluta falta de perspectiva feminista i tolerant amb la resta de cultures. I no només perquè les dones que hi apareixen són mers complements dels personatges masculins –vaja, que només serveixen per netejar el jardí i servir el menjar-, sinó perquè fins i tot s’arriba a culpabilitzar un personatge – dona, pobra i estrangera per a més inri- per plantejar-se la prostitució com a alternativa a la misèria de la seva família. “Si no [te daba el dinero], te ibas con otros”, afirma l’home amb indignació. Poca importància té que que aquest “irse con otros” signifiqui en paraules d’ella exercir en “trabajos poco honrosos”.

Així doncs, potser és millor que la “falta de missatge” quedi amagada entre bromes escatològiques, crits i actuacions sobreactuades des de la primera rèplica. Potser està bé que l’aixafi la vistosa casa escenogràfica que ocupa la platea del Romea. Que els riures del públic –que us asseguro que n’hi havien- l’ofeguin fins a no deixar-ne ni una engruna. Llàstima que tot això no ajudi a que la normalització de conductes racistes i misògines passi de llarg. Aquest és el que hauria d’haver estat el principal repte. 

Trivial