Adossats

Teatre

informació obra


Intèrprets:
Ramon Madaula, Jordi Bosch, Carles Canut/ Camilo García, Rosa Renom, Marieta Sánchez Martínez, Guillem Balart
Escenografia:
Joan Sabaté
Il·luminació:
Sylvia Kuchinov
So:
Àlex Polls
Vestuari:
Míriam Compte
Producció:
Teatre Romea
Sinopsi:

Aquests dies de confinament no hi ha teatre. Amb l'objectiu de reconfortar i acompanyar aquests dies de soledat i estranyes, moltes companyies que han penjat vídeos dels seus muntatges. Recomana, sensible a la iniciativa desinteressada dels artistes, els ordena a través del web.  


Podreu accedir a les gravacions clicant la pestanya del video de les fitxes.


Sant Jordi. Una urbanització de cases adossades al Vallès Occidental. El dia s’allarga, comença el bon temps. Una família de classe mitjana catalana es troba al jardí de la casa d’en Jordi i la Carme on tres generacions de Jordis celebren plegats el dia del nostre patró. Però ho faran envoltats de roses plenes d’espines, de dracs que treuen foc i de cavallers que potser no són tan valents… Adossats intenta donar resposta a la pregunta: què ens uneix realment als nostres parents? Una història sobre les relacions familiars i les influències que van de pares a fills escrita per Ramon Madaula i dirigida per Jordi Casanovas.

Crítica: Adossats

03/02/2018

Trifulgues familiars...

per Teresa Bruna

No crec que faci cap spoiler si dic que en Ramon Madaula, autor de Adossats, no pretenia fer una comèdia, perquè ho ha explicat ja en entrevistes i presentacions. Però li ha sortit una excel·lent comèdia, un glop d'aire fresc meravellós i altament curatiu per al temps que vivim. I el més bonic és que ens riem de nosaltres mateixos, perquè el que passa a la casa adossada de l'espectacle, ho visquem o no exactament igual, ens ressona. Un dels motius és, i cal destacar, l'excel·lent literatura de Madaula, que empra paraules molt agradables, expressions que fan de molt bon sentir, tòpics casolans que sovintegen a totes les cases.

Les pàtines dramàtiques hi són, però amb l'objectiu d'inspirar reflexions com ara l'excessiva proximitat entre veïns a les cases adossades fins no poder parlar per culpa d'un moticulor; o per preguntar-nos qui omple més la solitud dels nostres avis, si la pròpia família o la cuidadora (una excel·lent Marieta Sánchez); o posa l'ull en com ens malfiem -sense jutjar els nostres prejudicis- de la cuidadora, només perquè no és de casa, abans de deixar que s'expliqui; o la importància emocional de les inseguretats d'un artista monotemàtic i incomprès (Ramon Madaula)... I moltes altres que cadascú veurà en funció de com s'hi identifiqui.

Certament la identificació és fàcil perquè estem davant d'una història molt corrent:  convivim 90 minuts amb una família que es reuneix (excepcionalment) per celebrar la festa de tres Jordis; que parla molt però es comunica ben poc, amb un cap de família (Jordi Bosch) malcarat i frustrat per no haver aconseguit la feina que volia; amb una gossa 'de marca' a la que li parlen com molts de nosaltres parlem als nostres animals: com a nens petits i mimats, perquè ens aporten la tendresa que tant necessitem i no gosem reclamar; amb una súper mestressa de casa (Rosa Renom) que ha de tenir paciència per tot i amb tots...És a dir, una història de marcats trets costumistes, que dirigeix un mestre en el gènere: Jordi Casanovas.  I, és clar, amb aquests ingredients i com no pot ser d'una altra manera, totes li ponen!

I evidentment, els intèrprets -també 'de marca'- són tots brillants, t'atrapen des del primer moment. Però l'actuació de Carles Canut, és una delícia. Un avi que només s'entén amb el nét -i la cuidadora!-, però que va a la festa visiblement perquè toca i amb ganes de marxar. I poca cosa més per explicar, és tan natural com la vida. Aneu a veure'ls i disfruteu-los. Perquè Adossats s'ha de veure i disfrutar. Una sorpresa imprescindible i alhora tan natural, a la que no hi falten Jordis ni veïns peperos. Com a les nostres vides!

Em va agradar tant la literatura de Madaula que, absorta, només em vaig apuntar un parell de frases:

"El pasado és lo único que le queda", referint-se a una foto de la Mili que mostra lavi i que tothom critica per reiteratiu.

"El país més civilitzat és el que gestiona la seva merda."


Trivial