"Al nostre gust" camina pel replà paral·lel; el que busca més explorar sensacions i transmetre l'emoció més íntima que fer justícia, transmetre una reflexió amb un espectacle d'argument, tesi i temperatura pròpia. Oriol Broggi van iniciar aquest camí de recerca amb el "Tonio, el poeta" després d'un taller actoral que no s'ha repetit desgraciadament (ni el taller, ni l'espectacle), al 2011. Més tard, va arribar el "28 i mig" que construia amb gran dosi onírica, el realisme màgic i també decadent del circ de Fellini, al 2013. Amb un cavall planant sobre la sorra de la Biblioteca. En totes dues, hi havia la reflexió de l'artista davant de la creació. Era, añlhora un punt d'experimentació i de confirmació de llenguatge dels de La Perla29. "Al nostre gust" hi torna. Ara, però, no hi ha un llibret d'arrencada, ni un univers cinematogràfic, si no únicament el llenguatge de La Perla29: el seu gust per la literatura teatral i per les bromes que refresquen l'escena. Tot i que dels retalls triats hi ha veritables tragèdies (Laura Aubert s'atreveix amb tot una "Antígona") aquest dolor no té on agafar-se. Possiblement, perquè no s'ha trobat un lloc on ancorar les raons dels seus personatges, de per sí enigmàtics. No cal una narrativitat, però sí unes motivacions.
"Al nostre gust" funciona quan els actors es desampalleguen del pes de les rèpliques, quan comencen a respirar orgànicament i juguen a fer el "teiatru" (però ben fet, sense caure en els tòpics) a partir dels "comediants" dels drames de Shakespeare, que respiren aquella frescor de les escenes pastorals. Llavors sí, les rèpliques entren amb consistència. Els actors saben estar a lloc i dir-ho amb el to que cal. La llum, que ha vagat prou, segueix sense les viseres (una mena de pantalles que enquadren la llum) però aquell deix de llum mostra una aura pròpia. El principi de la peça segur que trobarà les tensions amb les successives sessions amb el públic. Ara, els intèrprets es troben desamparats, amb uns personatges que són ombra de tot i de res. Per què "A nostre gust" va del fet de ser artista, sí, però en l'òptica un punt elevada d'Oriol Broggi. I això allunya, si no hi ha una empatia amb la que connectar amb el públic o, com a mínim, una trama o un univers, que serveixi per indagar les raons dels personatges. Quan un text el pot dir qualsevol actor té un punt de genial però en té un altre, ai las, d'abisme. Perquè constata que es mostra un embolcall però no el pinyol, l'embrió, l'argumentació d'e determinada actitud.
