Diu que els de La Perla 29 volien muntar Al vostre gust de Shakespeare però l’element
pecuniari els va fer replantejar la vida, reorientar el projecte i
reconduir-ne l’energia. I d’aquesta forma va néixer Al nostre gust, una mena de reacció a l’adversitat en la qual la
companyia d’Oriol Broggi barreja textos i personatges de diverses procedències
amb l’únic denominador comú de formar part de les fílies teatrals dels seus artífexs.
Durant dues intenses hores, damunt l’escenari de la Biblioteca de Catalunya s’hi
succeeixen Shakespeare, Mouawad, Hadke, Papasseit, De Filippo i molts d’altres,
sense ordre ni concert. Ni, sobretot, concessions a uns espectadors que, si no
opten per deixar-se portar per aquest magma sense fer-se massa preguntes, s’exposen
a infartar intentant endevinar de quina obra és tal fragment, on havia sentit
aquesta rèplica o qui és el personatge que deia això...
Al nostre gust és,
per damunt de tot, una proposta, podria dir-se, per a espectadors prèmium. Prèmium,
tant si accedeixen al viatge que proposa la companyia –i que en molts moments
sembla perdre el rumb-- com si no poden
reprimir la inevitable tendència a autointerrogar-se sobre la pròpia cultura
teatral. Uns i altres, en qualsevol cas,
es trobaran davant d’un espectacle tant arriscat i valent com dens i elevat. I,
sobretot, paradoxal.
Paradoxal perquè hi ha un gran treball de dramatúrgia del
propi Broggi i Marc Artigau, que aconsegueixen donar una aparença de
continuïtat al que en realitat és un puzle amb peces que no necessàriament
encaixen. Paradoxal perquè els actors són bons i, per norma general, estan molt
bé, en especial Laura Aubert (actriu que ha de donar molta guerra en el camp
del drama), Ramon Vila i Toni Gomila. Paradoxal perquè, tècnicament, la cosa té
la signatura de La Perla i això vol dir una il·luminació excepcional, un espai
escènic i un vestuari magnífics i un espai sonor impecable.
Paradoxal donat que, en definitiva, tot està perfecte i no
es pot dir que no sigui un molt bon treball; però perquè, a la vegada, cal fer
notar que tota aquesta energia es queda tancada a l’escenari. En d’altres
paraules: una creació tant i tant ben acabada no aconsegueix trencar la
inexistent quarta paret i acaba convertida en un aparador al qual els
espectadors no poden accedir malgrat que, paradoxalment (i perdó per la insistència)
a alguns fins i tot se’ls emporten a ballar damunt de l’escenari... A Al nostre gust hi ha més emoció dalt les
taules que a la platea i un acaba marxant del teatre amb la sensació que no l’han
deixat participar a la festa i que tot plegat està fet més en clau interna que
externa. I enyorant el grandíssim espectacle que tindríem si s’hagués
aconseguit obrir una via perquè el sentiment arribés al públic.
