Quan encara ressona al Liceu la veu madura de Bob Dylan, vet aquí que la cia. La Dramática Errante finalitza la seva aproximació escènica a allò que va passar a Altsasu fa ja a la vora set anys, tot fent-nos escoltar la veu del jove Dylan mentre ens anuncia profèticament que “The Times They Are -a-Changing’”. Un tema que , juntament amb el no menys dylanià “Blowin’ in the Wind” que sona també una mica abans al tram final de l’espectacle , cal considerar potser com la més emblemàtica i universal “cançó protesta” de tots els temps. Tot i que, tal i com han remarcat sovint els estudiosos de l’obra de Dylan, aquesta resposta que flota pel vent de “Blowin’”” no deixi de tenir unes connotacions molt més ambigües i potser inquietants del que pugui semblar a simple vista. Quina és la resposta que està bufant el vent? Qui emet aquesta resposta? En quin sentit bufa el vent ? Si tenim en compte que els himnes generacionals que esdevenen intergenaracionals acostumen a voler contagiar els aires de revolta transmetent consignes clares ,és evident que la mítica cançó de Robert Allen Zimmerman i les seves indefinides incerteses ,no compleixen gaire amb aquest precepte.
Certament, els temps que es troben en permanent estat de canvi, estant per exemple ara mateix canviant de forma gairebé vertiginosa. Però no ho fan precisament en la millor direcció possible ( bé; per alguns , sí que ho fan) , sinó més aviat tot el contrari. Fa menys de dos anys, un partit molt popular que ara s’ha buscat com a veu complementària una veu que s’escriu en llatí, va intentar que aquest mateix muntatge no es pogués veure a Vitoria-Gasteiz , acusant-lo de voler “adoctrinar els vitorians “. Poc més d’un any i mig després , el tàndem ha donat ja el tret de sortida d’una sèrie de cancel·lacions d’espectacles escènics que poden convertir els intents de prohibició aïllada en una petita anècdota. I cal tenir en compte que aquesta allau afecta tant al contingut com al continent: un espectacle parlat en català es pot convertir com si res en un perill públic simplement per fer ús d’aquesta llengua, encara que parli del més innocent dels temes. De la mateixa manera , mentre determinats poders judicials, policials i polítics intentaven fa set anys equiparar una baralla en un bar amb un acte terrorista, ara mateix i des de fa ja massa temps, determinats poders judicials, policials i polítics intenten equiparar els moviments independentistes amb organitzacions terroristes. Així les coses, l’espectacle de La Dramática Errante no solament ens recorda la vigència que segueixen tenint els fets d’Altsasu i les seves implicacions , sinó que ens alerta també sobre les noves sacsejades que podem patir, com a conseqüència d’aquests nous vents que bufen per tal de canviar la direcció del temps, i fer-la retrocedir cap a un fosc passat no pas massa llunyà.
Però tornem a Altsasu. La dramatúrgia i la direcció de Maria Goirecelaya han volgut apropar-se a tot allò que va passar la nefasta nit del 15 d’octubre de 2016 i a les molt nefastes derivacions que va originar, tot servint-se per moments d’elements propis del teatre verbatim, però sense voler tampoc limitar-se a la literalitat que exigeix el verbatim. Quan es tracta d’entrar en temes judicials, les 350 pàgines de transcripcions resulten molt útils. Però quan es tracta de tot allò que se’n surt de l’àmbit judicial, quan es tracta de donar-li forma escènica a les situacions viscudes abans , durant i després dels fets, i donar-li veu als sentiments, les pors , la ràbia , la tristesa, l’angoixa ... de cadascuna de les persones implicades de forma directa o indirecte en els fets, prefereix recórrer a la imaginació. Cal dir que la companyia no ha volgut mantenir un contacte directe amb els veritables actors actius o passius del drama. I ha buscat quelcom aproximat a l’equilibri, per tal que tant els que van ser agredits, com els que van ser jutjats com a agressors, com els seu cercle relacional o familiar més pròxim, rebin un tractament igual de digne. A l’escenari, només hi ha quatre intèrprets . I aquests, estan obligats a ficar-se sota la pell dels personatges implicats anant constantment d’un bàndol cap a un altre, sense que aquest trànsit impliqui caure en la més mínima temptació de lliurar-se al tret caricaturesc. Quelcom que aconsegueixen pràcticament en tot moment. I diria que de forma molt especial, quan es tracta de donar-li una potent presència escènica al dolor i el desconcert de la novia del guàrdia civil que va sortir pitjor parat de l’altercat. En qualsevol cas, l’equilibri que es busca a l’hora d’apropar-se als éssers humans afectats per la batussa , no oculta el desequilibri que es produeix quan les persones acusades d’haver provocat l’agressió se les han de veure amb el sistema judicial , i amb la resta de forces representatives de l’estat. En definitiva, quan el sistema necessita com sigui culpables que es converteixin alhora en culpables exemplars: ells són un bon exemple del que pot passar , si els actes que s’estan jutjant tenen alhora un component més o menys simbòlic que pot ser vist com un desafiament polític a l’ordre institucional. Llavors, no resulta inhabitual trobar-te processos plens de racons foscos, proves no provades, testimonis contradictoris, o confessions no signades. La Dramática Errante sap com reflectir amb habilitat aquesta multiplicitat de vessants , aquests equilibris humans , i aquests desequilibris inhumans, estructures judicials incloses. I sap també com servir-se amb eficàcia d’un espai escènic gairebé buit que, quan cal, s’omple alhora d’aires de festa major, i de ressons i figures ancestrals; unes figures ancestrals que també quan arribi el final tindran el seu protagonisme, potser llavors un xic forçat . Diria que al llarg del tram inicial previ a l’esclat de la fúria, la companyia s’excedeix una mica a l’hora de reflectir amb tonalitats gairebé naïf el caràcter d’aquests personatges amb ganes de gaudir de festa ,als quals ben aviat se’ls hi acabarà la festa. I que , de vegades i de manera puntual, et text no pot evitar caure en la temptació del diàleg entre presos massa previsible , o del monòleg maternal justificadament desolat que tira mà d’un sentimentalisme lleugerament tòpic, des del punt de vista de la dramatúrgia. Però la companyia es pot permetre aquestes petites relliscades : queden compensades sobradament per la punyent intensitat que presenta la resta de la seva proposta.
