El poble navarrès d'Altsasu va ser l'escenari dels fets que relata aquest muntatge, una baralla a les portes del bar Koxka en la qual, ara fa gairebé set anys, es van veure implicats dos agents de la Guàrdia Civil i les seves parelles i alguns veïns de la localitat. Un agent va acabar amb un turmell trencat i dues persones van ser detingudes. La investigació seguia el seu curs quan el Colectivo de Víctimas del Terrorismo en el País Vasco va demanar a l'Audiència Nacional que el cas fos considerat delicte de terrorisme, amb tot el que això implica per als acusats. Transcripcions de declaracions dels protagonistes dels fets durant el judici, retalls de premsa i continguts apareguts a les xarxes socials serveixen per donar forma a un relat que s'aproxima als fets des de la ficció i sense prendre-hi partit, però d'una manera rigorosa i honesta.
El muntatge neix del projecte Cicatrizar del Nuevo Teatro Fronterizo de José Sanchís Sinisterra i Carlos José Reyes, que reclama un paper per a l'escena en la superació de conflictes i en la reflexió sobre el passat recent. Seguint aquesta línia, que reivindica el dret a la memòria i l'ús de la història en els projectes escènics, María Goiricelaya i la companyia La Dramática Errante han triat el cas Altsasu, tant per tal de preguntar-se per l'abús de l’ús del terme terrorisme com per buscar una cicatrització col·lectiva i no traumàtica del dolor generat per aquest cas. La Dramática Errante és una companyia creada per Ane Pikaza i María Goiricelaya, actuals directores del Festival de Teatre d'Olite, per desenvolupar projectes escènics que fomentin la reflexió i la millora social.
Una producció de La Dramática Errante.
Buscar l'equilibri amb una mirada polièdrica sobre tots els fets i implicats ha de ser el primer objectiu d'un teatre documental i social que treu el cap als abismes de la naturalesa humana. És el camí triat per la companyia basca La Dramática Errante amb 'Altsasu', l'obra de María Goiricelaya nascuda del projecte internacional 'Cicatrizar' (Nuevo Teatro Fronterizo), dirigit per José Sanchis Sinisterra i Carlos José Reyes. L'autora i directora dibuixa amb pols ferm els odis larvats durant molt de temps al País Basc. Explica el que va succeir la matinada del 15 d'octubre de 2016 quan dos guàrdies civils de paisà i les seves parelles van ser agredits per uns joves en la localitat navarresa de Altsasu. La batussa va acabar amb els detinguts acusats de terrorisme i jutjats en l'Audiència Nacional, l'òrgan jurisdiccional encarregat de tractar els delictes més greus, com el crim organitzat i el terrorisme.
El cas va aixecar polseguera i va polaritzar a la societat demostrant la difícil convivència quan els fanatismes imposen la seva veu i les ferides del passat no cicatritzen. Diu Goiricelaya que la seva intenció no ha estat furgar en aquestes ferides, sinó ajudar a sanar-les. Hi ha víctimes en tots els bàndols i cal avançar parlant i exposant els fets i les seves conseqüències, i ella ho fa partint de les transcripcions del judici oral.
Els quatre actors en escena -Aitor Borobia, Nagore González, Ane Pikaza i Egoitz Sánchez- signen una gran feina intercanviant-se els papers en un dinàmic i ben resolt joc teatral. Amb simples canvis de vestuari passen de bàndol: els agredits llueixen camises blanques impol·lutes i 'polos'; els agressors, dessuadores i caputxes. Fan també d'advocats, jutges, familiars, periodistes... I, l'important, l'espectador no perd el fil. El muntatge té un atractiu molt major per a qui entén euskera i ha vist la versió original, en la qual els agressors diuen paraules en aquest idioma, mentre que els guàrdies civils parlen sempre en castellà. Una barrera més –la idiomàtica- que separa als dos bàndols.
L'escenografia minimalista encaixa amb l'ambient asèptic que es pretén, allunyat de qualsevol mecanisme que desbordi les emocions, a un costat o a un altre. Amb tot just unes cadires ens traslladen als diferents escenaris: el bar Koxka, a les portes del qual van esdevenir els fets, els jutjats, la presó... Les úniques pinzellades de color que es permeten es refereixen al folklore i tradicions de la identitat basca.
En el seu difícil exercici de funambulisme, Goiricelaya travessa amb precaució els fanatismes de tots dos territoris, evitant sempre una excessiva càrrega de sentimentalisme. A un costat, les bronques i pintades incitant a la guàrdia civil que marxi. I, això encara cala més, les conseqüències per a la núvia d'un dels agents: és increpada i abandonada pels qui creia que eren els seus amics. "ETA ja no dispara, però et mata igual", diu en la funció.
En el costat dels agredits, la balança acaba inclinant-se amb el pes d'una justícia sense indicis d'imparcialitat. La simple resolució del procés, en el qual es deixa clar que l'Estat pot acusar de terrorisme sense proves, indueix al públic a considerar injust que una fractura de turmell (la lesió que va sofrir l'agent) sigui equiparable a un delicte de sang. S'expliquen els intents de la Fiscalia –que demana 50 anys entre reixes- per relacionar als agressors amb alguna banda juvenil de l'entorn etarra, les incongruències en els pericials metges, les visites dels familiars a la presó... "Qui serem quan sortim del penal? Ja mai serem els mateixos", profereixen els reclusos. Els fets porten a prendre partit, i no li feia falta a l'autora exposar-se més citant casos d'agressions a guàrdies civils resoltes amb penes lleus sense que als atacants els pengessin l'etiqueta de terroristes.
Obres com 'Altsasu', pel·lícules com 'Maixabel' i llibres com a 'Pàtria' són necessaris per a construir una societat més sana i lliure. I el renou que va causar la peça quan va arribar al Teatre Abadia de Madrid, amb els de Vox manifestant-se, demostra que encara queda molt camí per recórrer.
