Altsasu

informació obra



Sinopsi:

El poble navarrès d'Altsasu va ser l'escenari dels fets que relata aquest muntatge, una baralla a les portes del bar Koxka en la qual, ara fa gairebé set anys, es van veure implicats dos agents de la Guàrdia Civil i les seves parelles i alguns veïns de la localitat. Un agent va acabar amb un turmell trencat i dues persones van ser detingudes. La investigació seguia el seu curs quan el Colectivo de Víctimas del Terrorismo en el País Vasco va demanar a l'Audiència Nacional que el cas fos considerat delicte de terrorisme, amb tot el que això implica per als acusats. Transcripcions de declaracions dels protagonistes dels fets durant el judici, retalls de premsa i continguts apareguts a les xarxes socials serveixen per donar forma a un relat que s'aproxima als fets des de la ficció i sense prendre-hi partit, però d'una manera rigorosa i honesta.

El muntatge neix del projecte Cicatrizar del Nuevo Teatro Fronterizo de José Sanchís Sinisterra i Carlos José Reyes, que reclama un paper per a l'escena en la superació de conflictes i en la reflexió sobre el passat recent. Seguint aquesta línia, que reivindica el dret a la memòria i l'ús de la història en els projectes escènics, María Goiricelaya i la companyia La Dramática Errante han triat el cas Altsasu, tant per tal de preguntar-se per l'abús de l’ús del terme terrorisme com per buscar una cicatrització col·lectiva i no traumàtica del dolor generat per aquest cas. La Dramática Errante és una companyia creada per Ane Pikaza i María Goiricelaya, actuals directores del Festival de Teatre d'Olite, per desenvolupar projectes escènics que fomentin la reflexió i la millora social.

Una producció de La Dramática Errante.

Crítica: Altsasu

05/07/2023

Fins a quin punt és lícit fer ficció d'un fet jutjat i sentenciat?

per Jordi Bordes

Jordi Casanovas un dramaturg de ficció va estrenar-se en el teatre documental reproduint la declaració de Bárcenas al jutge Ruz (Ruz-Bárcenas). No hi va posar ni una paraula de més. En tot cas va reduir l'acta judicial per donar-li el ritme teatral indispensable. Anys més tard, feia una obra inspirada en l'1-O i les seves conseqüències polítics i socials (Alguns dies d'ahir). En aquest cas, partia d'uns fets reals i els introduia en una família tipus catalana. Ara, La Dramática Errante presenta Altsasu, una valenta hibridació entre el teatre documental i la realitat ficcionada. És lícit barrejar realitat i ficció? Sí, si es fa de manera honesta, provant d'ampliar opinió tancada personal a partir del punt de vista de l'altre. La peça,que s'inclou di s delcicle Cicatrices que impilsa Sanchis Sinisterra coincideix amb un treball anterior d'una altra companyia basca, en la que ficciona les trobades entre un familiar d'una víctima d'ETa i un terrorista que li vol demanar perdó (La mirada del otro). Efectivament, tots dos treballs retraten la necessitat d'escoltar i la ocnstatació d'una ferida oberta que no troba com cicatritzar (sovint per culpa de la gesticulació política per treure rèdit electoral)

Altsasu inclou a les pesquisses judicials, el context de la festa en què es va produir la baralla i les veus de les mares dels implicats (tant Guàrdia Civil com acusats). El que hauria estat sentenciat amb una pena de desordre es va convertir en mediàtic quan hi va entrar l’Audiència acceptant la hipòtesi que es tractava de terrorisme. La dramatúrgia ensenya les tensions evidents entre els militars del destacament i el veïnat que prefereix que marxin del municipi: hi ha una desconfiança mútua teixida en anys de terrorisme, que es manté latent tot i que hagi desaparegut la banda terrorista. Però és una ombra que serveix per atiar l’odi i una venjança institucional. El muntatge recull les proves no tingudes en compte en la sentència (els agents no presentaven cops en les parts del cos que s’utilitzen per protegir-se dels cops). Hi havia declaracions no firmades que s’havien tergiversat... Però també és cert que la xicota que va provar de protegir-lo es va sentir aïllada de la festa dels seus amics d’infància. I que els pares sempre volen protegir els seus fills, tinguin la ideologia que tinguin.

És evident que el zel de l’Audiència a Altsasu amb les causes dels CDR són similars, encara que a Catalunya no s’hauria produït ni tan sols aquesta baralla. L’obra exigeix un treball interpretatiu generós dels actors, en una coreografia constant. Potser el que aporta novetats al cas mediàtic (sovint amb les tintes carregades per la premsa espanyola) és la referència a un folklore que banya els joves amb sang per garantir prosperitat per viure en pau. Aquell pou fèrtil dels Kukai Dantza (Erritu però sobretot Gelajauziak o Oskara) ensenya la part més ancestral d'una cultura que se sent orgullosa i que vol reivindicar-se sense concessions.