L’obra Andorra, de Max Frisch, ha perseguit la directora andorrana Esther Nadal des que fa una anys, en un curs a París amb Jacques Lecoq, alguns dels seus companys es sorprenguessin de la seva procedència, convençuts que Andorra era només el nom d’un país imaginari inventat per l’escriptor suïs. L’any 2010 es va fer una primera lectura dramatitzada de la peça al Teatre de les Fontetes, a La Massana, però els intents per escenificar el text no han fructificat fins ara, que Andorra ha vist la llum a la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya, en una coproducció amb l’Escena Nacional d’Andorra (ENA) i amb alguns dels intèrprets que fa 23 anys ja van llegir l’obra al país dels Pirineus.
Si bé és cert que, al contrari del que pensaven els companys de Nadal a París, Andorra existeix, també és cert que a l’obra de Frisch és només un concepte. “L’Andorra d’aquesta obra no te res a veure amb el petit estat real que du aquest nom ni amb cap altre estat. Andorra és el nom per a un model”, diu el propi autor en una acotació que el muntatge del TNC converteix en la rèplica inicial. Andorra, en definitiva, no va sobre Andorra sinó sobre totes aquelles societats petites i tancades les parets emblanquinades de les quals amaguen més ombres que llums i on la perfecció és només una aparença darrera de la que s'amaga una realitat resclosida i autàrquica amb una supervivència basada en el tancament i la por l’enemic exterior o a tot allò desconegut.
En aquest context, Firsch reflexiona sobre la identitat i a partir de l’Andri, un jove que ha crescut com a fill adoptiu jueu d’un mestre d’escola sense saber que això, en realitat, és mentida. És el fill real fruit d’una relació extramatrimonial i, per tant, ni és adoptiu ni es jueu. Tan ell com els seus veïns, però, s’aferren a aquesta identitat construïda fins i tot quan els ‘homes negres’ entren al poble amb resultats devastadors.
Estrenada el 1961 a Zuric, és evident que Andorra és una metàfora amb el transfons de la postguerra mundial i l’antisemitisme, pulsions que ara continuen presents juntament amb una incisiva reflexió sobre la identitat, qui (ens) la construeix i com aquesta ens condiciona i estigmatitza.
A partir de tot això, i amb un repartiment integrat per intèrprets catalans i andorrans, Esther Nadal ha construït un espectacle que, com els personatges i el text, comença immaculadament blanc i es va embrutant a mesura que avança la trama i aflora la veritat. L’escenografia (Llorenç Corbella) hi juga un paper fonamental fins al punt d’esdevenir un dels aspectes més reeixits d’un muntatge que, per la resta, és irregular, amb moltes idees, recursos i opcions massa aleatòries que, al cap i a la fi, no fan cap dibuix i, més important, no sumen a favor del text i el fan avançar confusament i tediosament.
En aquest batibull d’impactes random es mouen uns actors amb creacions meritòries però desiguals. Oriol Cervera basteix un Andri correcte i, si be aguanta el pes de l’obra amb energia i un bon treball físic, el seu personatge, molt complex certament, peca d’una manca de registres notòria. És en els secundaris, com el mestre de Roger Casamajor, l’hostaler de Carles Martinez i, molt especialment, el doctor d’Eduard Muntada on la proposta assoleix les màximes cotes de qualitat.
Potser l’Andorra del Nacional no sigui un encert artístic, però sí que és un èxit. Èxit, per exemple, pel gust que produeix sentir a l’escenari del Nacional diferents varietats dialectals del català I, sobretot, èxit per l’encert de la col·laboració —que hauria de convertir-se en norma— entre dues escenes artístiques nacionals que comparteixen, a més d’una llengua, un territori, un imaginari i, en molts aspectes, una identitat.
