Va de debò? És veritat que Andorra és un país real? No m’ho puc creure!!! Tal i com explica la directora (andorrana de naixement) Ester Nadal, això és el que es va sentir a dir quan es va apuntar a un curs del mític Jacques Lecoq...i es va trobar que la majoria de companys que compartien aula parisenca amb ella, ignoraven que existia un mini estat europeu real que portava aquest nom, i que es trobava i es continua trobant situat entre dos macro estats europeus com ara ho son França i Espanya . I per contra, resulta que el nom d’Andorra, li resultava ben familiar a tot aquest alumnat. Quelcom que ve a demostrar que els deixebles del mestre Lecoq arribaven a classe molt ben informats pel que fa a la historia del teatre contemporani, perquè tothom sabia de l’existència d’una obra de teatre de Max Frisch amb aquest nom que, especialment en els territoris europeus de parla alemanya , havia assolit una notable popularitat a inicis dels anys 60, i continuava sent objecte de reiterades reposicions des de llavors. Però que demostra alhora que,, per contra, aquest alumnat tan teatrer, anava força perdut pel que fa a nocions bàsiques de geografia política. És clar que quan l’Ester tornava cap a casa, es trobava un panorama similar: a Andorra (el país) ningú o gairebé havia sentit a parlar d’aquesta altra “Andorra” teatral, l’acció de la qual té lloc en un territori anomenat Andorra que , com s’encarrega de remarcar Frisch tot just iniciar-se la seva obra , no es tracta pas de cap país, nació o estat , sinó d’un model, un concepte, una metàfora.
Aquest concepte, aquesta metàfora, ha trigat molts anys , potser massa anys, en materialitzar-se a casa nostra en forma de muntatge escènic del text en llengua catalana. Quelcom que, per cert , no deixa de resultar un xic insòlit, si tenim en compte que, malgrat les diferències que puguin assenyalar els bons coneixedors de l’obra de tots dos autors, a Frisch se l’ha considerat sovint com un escriptor molt vinculat al teatre de Brecht. I, com és ben sabut, Brecht va ser durant molt de temps gairebé l’autor de capçalera en el qual s’emmirallaven bona part de les formacions i les escoles escèniques catalanes amb ganes de fer un teatre compromès , antidictatorial i anticapitalista. En aquest sentit , val a dir que Frisch fins i tot va tenir menys sort difusora entre nosaltres que Friedrich Dürrenmatt, un altre gegant suïs de la llengua alemanya que també va exercir certa influencia en l’escriptura de l’inventor d’aquesta Andorra imaginària que , vulguis o no vulguis, s’assembla una mica a l’Andorra de debò. Però que, per damunt de tot, se’ns presenta com una mena d’alter ego metafòric de la Suïssa natal de l’autor, de la seva autocomplaença, del seu elitisme nacionalista , del seu racisme maquillat, del seu antisemitisme sempre negat, de la seva qüestionable tendència a aixecar la bandera de la neutralitat i saber fer bon negoci gràcies a ella. Tot allò que Frisch detectava com a vicis suïssos ( però que alhora són vicis fàcilment identificables en un fotimer d’altres territoris , i no perden mai vigència perquè sempre troben la forma de reaparèixer ) ensenya el nas en aquesta petita Andorra que, quan s’apropa la festa nacional de Sant Jordi, repinta de blanc les seves ja blanques façanes, per tal de reafirmar la puresa que desprèn el seu caràcter nacional. Tot i que , això sí, no se’n surti tan bé ni com la petita Andorra real ni com la mateixa Suïssa centreeuropea de mida mitjana, quan es tracta d’aturar-li els peus als enemics que amenacen des de l’exterior , i lliurar-se d’invasions i represàlies : està vist que els seus dirigents polítics i econòmics no són en aquest sentit tan hàbils com ho han estat sempre els dels altres dos estats (el real i l’imaginari) als quals s’assembla aquesta Andorra.
Tornant a allò d’abans: l’Andorra teatral tan ben coneguda per aquells estudiants de Lecocq que, per contra, desconeixien l’existència d’aquella altra tangible Andorra real situada a no pas tanta distància, ha trigat potser massa anys a arribar a la nostra cartellera. I per cert que resulta una bona casualitat que aquesta estrena vingui a coincidir amb l’estrena de la pel·lícula de Margarethe von Trotta “Viaje hacia el desierto”, centrada precisament en la historia d’amor que l’aclamada escriptora austríaca Ingeborg Bachmann va viure amb l’autor que ara, trenta-tres anys després de la seva mort, ha aconseguit per fi que “Andorra” arribi a Catalunya. I que ho faci de la mà d’una directora andorrana, i representada per una companyia (som davant una coproducció entre Escena Nacional d’Andorra i el Teatre Nacional de Catalunya) en la qual els papers estan repartits entre els intèrprets andorrans i els catalans. En aquest sentit, som davant una doble bona noticia. D’una banda, perquè sempre és una excel·lent noticia que el Nacional recuperi aquella mena de textos emblemàtics del teatre del segle XX que no havien fet parada als nostres escenaris. De l’altra, perquè el muntatge ve a consolidar la presència al TNC d’espectacles nascuts en altres territoris de llengua catalana. I donada la persecució oberta que aquesta llengua està patint en molts d’aquests territoris, ara culturalment controlats per forces polítiques decidides a demonitzar per decret tot allò que soni a cultura catalana, aquest diàleg escènic es fa més necessari que mai.
Però les bones noticies (que justifiquen l’aprovat que es mereix l’espectacle, però no tant la valoració general del seu resultat final ) , s’acaben una mica aquí. Certament: és ben possible que el temps no hagi tractat del tot bé aquest d’altra banda valuós text de Frisch. És ben possible que les més de sis dècades transcorregudes des que l’obra va arribar per primer cop als escenaris, hagin deixat massa a la vista l’excés de metàfores i simbolismes, el punt d’artifici melodramàtic un xic forçat damunt del qual es recolza l’esclat del conflicte, o el dibuix massa lineal d’uns personatges que , com li passa al mateix territori, sovint funcionen més com a conceptes que com a personatges. Però alhora , diria que el el gran problema d’aquesta Andorra, allò que fa que l’espectacle en tingui quelcom de gran oportunitat una mica perduda, no rau en l’obra de Frisch, sinó en el voluntariós però desnortat muntatge (sovint dona la sensació que entre la neu i les muntanyes, la brúixola escènica s’ha desmagnetitzat ) signat per Ester Nadal. La directora portava molts anys volent dirigir una posada en escena d’aquest complex text que requereix també per poder materialitzar-se certa complexitat logística, i un ampli repartiment que no està ni molt menys a l’abast de la majoria de companyies teatrals. Tal i com ella explicava a la roda de premsa de presentació de l’espectacle, fins i tot havia ja arribat a renunciar a la possibilitat de fer real el seu somni andorrà. Però quan aquest s’ha pogut materialitzar , no ha sabut trobar la forma de transmetre les paraules, les situacions i les metàfores conceptuals plantejades per Frisch de forma punyent. No ha trobat la manera d’atorgar-li al text una dramatúrgia capaç de traspassar barreres temporals. De fer sentir vives les paraules de Frisch sense diluir la força dels seu missatge ( la paraula “missatge” , ara gairebé obsoleta pel territori teatral, li escau molt a un text com aquest) , donant-li alhora una dimensió veritablement contemporània. Crec que Nadal comet un error, quan confon la possibilitat de rellegir l’obra amb ulls contemporanis , amb la utilització superficial de recursos de l’escena contemporània que aquí resulten sobrants, com ara els vídeos amb els rostres en primer pla, o l’ús d’una banda sonora també mancada de saber trobar el nord per tal d’entendre cap on es dirigeix.
D’altra banda, Nadal treballa amb un repartiment absolutament desnivellat (tant pel que fa a la seva procedència i formació, com pel que es refereix a la seva experiència professional) que requeria un intens treball previ per tal d’intentar igualar una mica els nivells, i aquest intens treball previ sembla haver-se deixat una mica de banda, o estar mancat de moltes més hores d’assaig per tal de produir la necessària sensació de cohesió interpretativa, i per tal de perfeccionar també, en alguns casos, una dicció deficitària i per moments incomprensible . El muntatge descura les abruptes transicions que realitzen alguns membres del repartiment quan tenen que desdoblar-se en més d’un personatge. I condemna a qui ve a ser una mica el protagonista més destacat de l’obra al convertir-se també en el seu més decisiu vector dramàtic ( parlo de l’Andri d’Oriol Cervera) a una gestualitat que potser vol resultar expressionista, però que més aviat resulta absurda. Absurd resulta també que el muntatge, en moments tan decisius com ara aquells en els quals s’apropa el tràgic final marcat per la violència, faci que el repartiment es dispersi per la sala, creant juntament amb l’espai sonor que envaeix el teatre una sensació de caos , no sé si voluntària, però sí clarament contraproduent. Encara que les teles blanques de la blanca Andorra caiguin com cauen les màscares, i deixin a la vista la bastida d’hipocresies i pors que ho sostenia tot, el caos en estèreo que s’imposa a l’escenari, impedeix que la brutalitat d’aquest final produeixi l’efecte buscat. I tornant a allò d’abans: potser sí, que el temps ha fet que l’obra pugui grinyolar una mica en segons quins aspectes. Però ( ho vaig comprovar, fent una recerca per youtube després d’haver vist l’espectacle) , en hi ha prou en donar-li un cop d’ull als muntatges de l’obra enregistrats en vídeo l’any 1964 i 1980, per tal de comprovar la força que transmeten aquelles interpretacions i aquelles posades en escena, malgrat els anys que fa que es van realitzar. Fins i tot sense entendre una paraula d’alemany (aquest és el meu cas) , resulta fàcil entendre que amb repartiments com aquells i direccions com aquelles, les paraules escrites per Frisch, fossin capaces de transmetre emoció , intensitat , capacitat de reflexió, i contundència dramàtica buida d’artifici. Lamentablement, això, al TNC, no passa.
