Per poder esquiar correctament cal aferrar-se bé els esquís. Si no es fa, la patacada serà imminent. L'anhelada proposta d'Andorra, al TNC, sota la direcció d'Ester Nadal no s'ha fixat bé les botes i va rebotant muntanya avall, irremissiblement. És una llàstima perquè l'aventura s'ho valia: reforça el TNC com a pal de paller del teatre dels països de parla catalana; desencalla un projecte que perseguia una directora valenta i sensible alhora; delata l'univers de l'orgull de poble (alguns dels mèrits que explica l'alcalde del muntatge, bé podria haver sortit en la boca de Francesc Pujols en una conversa distesa a l'Ateneu Barcelonès als anys 60, en què Max Frisch va estrenar Andorra o també en la Catalunya de l'1-O); i il·lustra la transformació de l'altre en enemic atàvic que comporta la violència indiscriminada, sigui a Ucraïna, a Palestina o a les costes mediterrànies davant l'allau d'immigració que somia un futur pels seus fills. Aquesta Andorra s'hagués pogut tensar fent ressó del desengany per una situació política ben propera a Catalunya que Jordi Casanovas (que, per cert tambe té una comèdia amb el titol homònim però no hi té res a veure) va relatar amargament a Alguns dies d'ahir.
El text juga amb una metàfora evident, tot i que evita fer un gir brechtià cap a un cert adoctrinament, sortosament. Frisch planteja una tragèdia que no es pot frenar. La bola de neu va creixent i agafant velocitat fins a provocar una allau que, 20 anys després encara generarà als personatges una petita admissió de culpa però encara amb la justificació per voler ser fidel al sentiment de la seva societat, que ha après a ser tancada per sobreviure. Àngel Guimerà ja va imaginar l'aïllament d'un jove negre vingut de les Índies a Sol, solet. Si de petit tothom li fa bromes, de jove passa a ser una amenaça perquè pot formar una família que trenqui amb el color del poble: La dramatúrgia de Carlota Subirós anava passant d'una comèdia amable a un drama angoixant empresonant els personatges. De fet, Lurdes Barba a L'hèroe, de Santigo Rusiñol, també jugava a una estructura dramàtica similar fons a aïllar el que havia arribat al poble de les índies com un heroi. L'opció de Nadal és just al contrari. Quan es destapen els odis i les pors del poble, cauen les parets i es queda l'espai despullat. Fa un efecte prou espectacular, però s'escapa encara més la tensió dramàtica.
En un espai conceptual blanc (Andorra és pura, com la neu; els altres que van perseguir jueus en la II Guerra Mundial, se'ls identifica com els negres) massa buit i amb una llum massa oberta, sense construir l'ambient íntim d'una llar, en la majoria dels casos (i amb una inexplicable aparició de regidors per portar attrezzo, que altres vegades el mouen els mateixos actors) es fa impossible que hi hagi tensió. I, des d'aquest punt, sembla que la majoria dels intèrprets hagin tirat d'ofici i s'hagin refugiat en els seus feus interpretatius. I és una llàstima perquè el text el treballaven junts des d'una primera lectura el 2007, massa temps que no ha servit per destil·lar gairebé res en conjunt. Per contra, és lloable l'aparició de Quim Llisorgas (Entre tu i jo no en fem un), però la desorientació del muntatge li pesa massa; està actuant al TNC, però en un to interpretatiu que ha de lluitar per mantenir-lo i que no dialoga amb ningú. També té molta força (el personatge ho exigeix, és clar) el treball de Marta Pelegrina en el paper de Barblin. Lluita, es rebel·la, quasi embogeix en veure que ningú s'atreveix a frenar la inèrcia de la violència.
En aquest sentit, Andri (Oriol Cervera) pateix l'abús que ofega la protagonista de Dogville. Queda com un dels detalls interessants del muntatge les ombres de les torsions que fa el personatge a la paret blanca. Ell s'identifica diferent, jueu per tal com el qualifiquen i indaga quina devia ser la seva forma original. I com que tot el que es diu d'aquesta comunitat és recaragolat, ell prova una corporalitat d'animal, quasi com si busqués escapar-se convertint-se en l'escarabat de La metamorfosi.
Finalment, la faula escrita al 1961 té un comportament molt patriarcal. Les dones assumeixen en un segon pla les decisions dels marits; i només els renyen en la intimitat de la llar. Sens dubte, és una actitud que grinyola avui. La proposta d'Ester Nadal hi afegeix alguna acció encara més denigrant. Per exemple, l'abús del soldat de la protagonista que descobrirà el seu promès o la necessitat sexual d'aquest, quan tot s'estimba com si tingués el dret a cuixa del Sebastià de Terra baixa. Aquesta violència no es penalitza, ni es disculpa.
En una Andorra blanca i pura que sermonegen els habitants orgullosos als quatre vents, aquesta maldat es tolera. En una posada en escena al segle XXI sembla que caldria alguna altra opció que, lluny de normalitzar, en faci denúncia. Si la peça tingués un tremp dramàtic, possiblement això seria tot un cop a l'estómac que faria el seu efecte; com que l'obra passa plana i lenta, l'acció es converteix en una normalització d'un fet criminal que cal denunciar.
A vegades passa que, després de llegir molts cops un text, un se'l sap ja de memòria i no hi detecta els errors evidents que trobarà qualsevol en una sola lectura. Això sembla que és el que ha pogut passar en aquesta prometedora producció. Tot i que és evident que cal donar plena autonomia als creadors i no crear cap mena d'inspectors de la correcció política, un seguiment proper del muntatge hagués pogut detectar aquesta cinta de la bota destensada i hagués salvat amb facilitat una baixada plaent del Principat d'Andorra al port de Barcelona. Amb el descuit actual, la producció ha arribat a estrenar a la Sala Petita del TNC, però tan abonyegada que pocs l'aplaudiran amb entusiasme.
Mai la primera experiència amb la neu serà del tot satifactòria. Avorreix i cansa baixar per pistes verdes. Carme Portaceli faria bé d'insisitir e liderar ls teatres de territoris de parla catalana, provant d'acompanyar artísticament, per garantir-ne un èxit cmpartit. En aquest sentit, Zona inundable és un dels espectacles a recordar i celebrar.
