Benvolgudes siguin les adaptacions de textos clàssics. La voluntat d'incidir al públic, de fer veure quina deuria ser la percepció dels espectadors quan ho va escriure el dramaturg, és una aportació valuosa. En l'època en què el true crime és moda, Pablo Ley rellegeix el text escrit el 1896 coincidint en l'epoca de convulsions obreres i l'atemptat de la processó del Corpus, que l'autoritat va utilitzar per esbandir la resistència obrera amb detencions, tortures, condemnes i execucions arbitràries. L'obra arrenca amb l'escena final en què Sebastià cau ofegat per Manelic i aquest canta fins a tres cops "He mort el llop". Però en comptes d'un signe de victòria, que el Bé ha vençut el Mal, ho fa quasi planyent-se. El camí a la llibertat a la Terra Alta, fora de les valls, és una escapada conscient que hi haurà persecució. I que sempre tindrà l'ombra dels tricornis resseguint-li les passes. Lope de Vega va escriure Fuenteovejuna en què una revolta popular contra el seu amo acabava en què el jutge decidia no condemnar ningú. Guimerà alliberava, en principi, la parella, que havien estat riota dels Perdigons, els camperols que sabien l'abús de'n Sebastiià i l'acceptaven. Pablo Ley i Carme Portaceli creuen que el Poder no hagués permès aquesta impunitat i hagués arrassat com amb l'escabetxinada que acabaria amb el procés de Montjuïc (denunciat per la premsa internacional de l'època) arran de la bomba a la processó de Corpus.
Carme Portaceli i Pablo Ley, que ja van adaptar L'auca del senyor Esteve de Santiago Rusiñol pintant les penúries de la dictadura franquista a la mateixa Barcelona (Sala Gran, 2010), fan un pas enrere i es deixen atrapar per una Barcelona industrial que vivia els primers moments de revolta. Molt probablement, aquesta brama deuria escampar-se capital enllà, com el fum del tren de vapor s'extenia per entre valls i boscos: Alhora que s'avançava que la ciutat era un lloc d'oportunitats de sortir del feudalisme agrari, també es deurien explicar els abusos de la burgesia i com els obrers es manifestaven i es declaraven en vaga per aconseguir les 8 hores de feina o la reducció del treball infantil.
Que l'èpica de Manelic i Marta sortint lliures després de matar el botxí que els oprimia es converteixi en un regust de sentir-se perseguits li dona una complexitat que és molt sana per a la lectura de l'obra. Però hi ha alguns peròs que no se n'ha aconseguit desempallegar i això fa que la peça camini sempre amb un peu coix. El nou filtre que versiona el text original (com si convertís l'aventura rural en una metàfora en contra dels abusos de poder a les pròpies ciutats) hauria de permetre que tots els personatges multipliquessin les seves contradiccions. Seria més interessant, per exemple, un Sebastià (Eduard Farelo, granític) molt més turmentat per la seva obsessió, que se senti atrapat pels seus propis enganys. Sí que està bé que la Nuri (Kathy Sey, la llum de l'escena en tots els passatges) sigui una jove més madura, no tant ingènua que pren decisions i ajuda generosament (el seu cant final és moment culminant en què s'alça el públic). En els interrogatoris podrien haver despuntat subtrames dels Perdigons (Pepo Blasco, Mercè Mariné, Mohamed El Bouhali), així com es veu bé la intenció de la Xeixa (Roser Pujol) de provar d'evitar-ho però sucumbeix per la por.
La Marta (Anna Ycobalzeta) i Manelic (Borja Espinosa) són dos herois que només la bondat del dramaturg els reconcilia amb un final plausible per l'epoca, que no es pot revelar (en aquest paper). En aquesta adaptació tot es narra des dels ulls d'una periodista (Laura Conejero) que segueix les pesquisses d'un inspector (Manel Sans). És subtil comprovar com la periodista busca els per quès de les situacions, mentre l'inspector només pretén resoldre el què i el qui per tancar el judici d'un cop de carpeta. En realitat, ella parteix d'una informació privilegiada que algú, des del Poder, pretén difondre per tapar el procés de Montjuïc. La periodista entrevista Marta per entendre, com va fer Emmanuel Carrère a L'adversari que arriba al Romea, en pocs dies. A Terra baixa, els interrogatoris sovint es transformen en escenes en flaix back que fan repetir cites i situacions que els hi aniria bé una esbandida perquè no aporten més colors a l'original.
En un espai com la Sala Gran, que es podria emborratxar d'estructures corpòries immenses pels continus canvis d'espai (i fins d'època), Paco Azorín, ha optat per la buidor. Només una taula, una petita gàbia, una pissarra (que fa la funció de paret) i algunes cadires. La llum és la que emmarca, la que empresona, tot i estar en un espai lliure. Una troballa que es complementa molt bé amb la il·luminació d'Ignasi Camprodon. Pel que fa al moviment, queden molt estranyes les coreografies en què vesteixen els personatges d'autòmats: El que cal veure en aquesta producció són caràcters complexos, no pas simplificar-los.
Àngel Guimerà sí que va escriure una peça amb el obrerisme industrial i un traingle amorós, que sembla precedir Terra baixa: En Pòlvora (1893). El TNC en va fer una adaptació ambiciosa el 2006. És cert que la mirada de Pablo Ley i Carme Portaceli no és sobrera però perd consistència la idea que Guimerà fes un distanciament entre el públic i els personages ubicant-los al camp. Perquè a En Pòlvora, no li va semblar necessari. Potser, els problemes de la representació d'aquesta funció que la deuria castigar la burgesia, va fer que adoptés aquesta nova mirada bucòlica. Segurament, això ho explicaran millor els historiadors.
Per últim, és bo que l'espectador d'avui entengui quina era la percepció social del moment en què es va escriure. Però també és molt convenient (sense necessiat de forçar-ho) trobar paral·lelismes actuals (segle XXI) que ressonen amb repliques de finals del segle XIX. Sense anar més lluny, Ramon Simó ho va fer amb el Macbett de Ionesco sense necessitat de canviar una lletra (només introduint les punyetes al nou rei de l'absurd). La farsa del judici del cas de Montjuïc, com les pressions que rep en Tomàs perquè infli les tintes en contra de Marta, és una demostració reincident dels judicis de l'1-O, i de les conseqüències encara ben presents a la societat catalana. A vegades, alguns silencis es fan clamorosos. Terra baixa que vol ser un al·legat a l'obrerisme, es va fer servir com a llibret per a l'òpera Tiefland, que la cineasta de propaganda nazi Leni Riefenstahl va acabar portant al seu molí. Els textis que passen a ser universals, a vegades, aguanten lectures ben antagòniques.
