No es pot parlar de deconstrucció de la «Terra baixa» original perquè el que han fet els dramaturgs Pablo Ley i Carme Portaceli en aquesta nova versió del Teatre Nacional de Catalunya és una reconstrucció del crim que Àngel Guimerà va deixar embastat. «He mort el llop!»... i cap a casa. Així ha estat des de fa 125 anys. De la mateixa manera que el «ser o no ser» de Shakespeare deixa clar sempre que “aquest és el dilema”.
Semblava que «Terra baixa» era un d'aquests clàssics que no admetia gaires retocs: la muntanya, el llop, la pastura, el mas, la submissió de la dona, el caciquisme de l'amo... Doncs, sí. Pablo Ley i Carme Portaceli han demostrat que sí, que es pot retocar. I han reelaborat una «Terra baixa» que sembla feta de cap i de nou. I el que té més mèrit: sense defugir l'època en què Àngel Guimerà la va emmarcar, però enquadrant-la ara en el context històric d'aquell moment.
És així com el crim passional del Manelic contra l'amo Sebastià esdevé un crim de caràcter social embolcallat per la febre de l'anarquisme que va caracteritzar Europa i també la Barcelona i la Catalunya de finals del segle XIX i principis del segle XX.
Els espectadors que no n'estiguin al cas se sorprendran només començar quan comprovin que, en aquesta versió, l'assassinat de l'amo Sebastià a mans del Manelic i el mític crit «He mort el llop!» es produeix a la primera escena. A partir d'aquí, com en una mena de “travelling”, la història tràgica del triangle de la Marta, el Manelic i el Sebastià plana sobre l'escenari com un trencaclosques amb les peces que cal anar posant al seu lloc.
Àngel Guimerà hi és al complet. Tot el text de «Terra baixa», també. Però vist amb la distància que dóna el temps, des dels ulls del segle XXI, quan ja es coneixen les conseqüències de les lluites obreres, de les successives dictadures, de la guerra civil, de les dues guerres mundials, de la reviscolada del feixisme i, m'atreviria a dir, de les guerres més recents com la de Rússia contra Ucraïna.
Pablo Ley i Carme Portaceli han afegit dos personatges a la seva reconstrucció que s'afegeixen al microcosmos humà del Mas Bordís on hi ha la hisenda de l'amo Sebastià: una periodista que narra els fets i ajuda a reexplicar la investigació posterior al crim i un comissari de malnom El Vinagret que s'inscriu en els temps de repressió de finals del segle XIX contra l'anarquisme i l'obrerisme després dels atemptats coneguts com a fites històriques de les bombes del Foment del Treball, de la Plaça Reial, de les fàbriques Sala i Can Batlló, de la processó de Corpus al carrer Canvis Nous, de la bomba del Liceu, els atemptats entre patrons i obrers o, més endavant, el 1909, els fets de la Ciutat Cremada, amb els judicis massius de Montjuïc a anarquistes i obrers, les execucions de molts d'ells, els empresonaments indiscriminats i els desterraments ideològics dels que no tenien les mans tacades de sang.
Aquesta nova i agosarada estructura dramàtica fa que cadacun dels personatges de «Terra baixa» tingui el seu moment narratiu, sobretot a través dels interrogatoris que el comissari El Vinagret fa a cadascun d'ells per treure l'entrellat de la mort de l'amo Sebastià, obsessionat per caçar el cap del Manelic que ha fugit de l'escena del crim, i amb l'afegit de carregar el mort, mai més ben dit, sobre la consciència de la Marta, només perquè és dona, perquè és ella la que ha provocat el drama entre l'amo Sebastià i el Manelic.
Deixem que siguin els espectadors els que descobreixin per on van els trets en la relectura i la versió afegida de Pablo Ley i Carme Portaceli. ¿Què passa amb la Marta després del crim? ¿Què passa amb el Manelic quan ha mort l'amo Sebastià? Només diguem que el fil històric del context és com una nova obra dins de l'obra clàssica i que reforça els valors que ja té «Terra baixa», els enriqueix, els reivindica, els enforteix i els fa sobretot partíceps inevitablement de la història que ha marcat la lluita per la supervivència de la gent i del país des del 1896 fins al 1939.
Es pot parlar, com diu el subtítol, de “reconstrucció d'un crim”. I no vull caure en el tòpic que corre com una brama que es tracta d'un dels capítols de la sèrie «Crims» perquè no és això. Del que cal parlar és de “reconstrucció de la història de mig segle”, un mig segle marcat per sang i foc sense amagar-ne els motius de fons: la mort de l'amo, la mort del llop com a símbol de tots els mals.
Tot això, però, sense una atractiva posada en escena i una interpretació suggerents podria quedar en un simple propòsit d'intencions. Afortunadament no és així. Són gairebé dues hores i mitja que sense saber com passen volant. En un marc escenogràfic pràcticament despullat —unes cadires, un taulell, una gàbia de presó i un teló de pissarra que serveix de pantalla de projecció d'imatges obreres històriques—, s'eleva una història que ja té per ella mateixa un enorme potencial dramàtic.
Amb personatges caracteritzats contemporàniament es fa un va i ve entre el passat i el present. Amb unes escenes conceptuals, amb una il·luminació que —ara sí, vinga—, “posa llum a la foscor”, i un treball de moviment coreogràfic que converteix els personatges en figures espectrals tocats per l'herència del temps i amb l'aportació musical que enllaça el drama titllat de “rural” del Mas Bordís amb el conflicte europeu i universal, es viu com si fos avui un crim que va passar ahir.
Aquesta «Terra baixa» és, d'entre totes les versions que se n'han fet en diferents escenaris al llarg dels últims anys, inclosa si voleu la més recent d'Àngel Llàcer i TV3, una «Terra baixa» de revisita imprescindible tant per a aquells espectadors veterans que coneixen l'obra com per a aquells més joves que s'hi enfrontinper primera vegada.
I és de revisita imprescindible per descobrir l'especulació literària que hi ha fet la dramatúrgia de Pablo Ley i Carme Portaceli; per constatar com un personatge sempre infantil de la Nuri es transforma en un personatge adult i agafa un gran protagonisme; per veure com hi ha moltes Martes i molts Manelics i tots són perfils vàlids amb els seus matisos; per no deixar de comprovar que tots els amos Sebastians de tots els temps són sempre iguals quan el seu poder tremola; per comprovar que hi ha maneres de fer que personatges com els de la Pepa i la Xeixa no semblin sempre titelles de fira; per tornar a veure el desconcert del Tomàs, el més enganyat, davant la mentida del casori forçat; i per posar el Josep en una mena de veu de la consciència que avisa del que s'acosta.
La direcció de Carme Portaceli ha resituat els personatges i els ha revalorat a tots prescindint de l'etiqueta de la jerarquia protagonista. Els ha preparat per a una difusió llarga, no només en molts escenaris catalans —l'obra té una extensa gira— sinó també en funcions internacionals i en versió original sobretitulada, amb un repartiment que compta amb la solidesa d'actrius com Laura Conejero (la periodista), el magnetisme d'Anna Ycobalzeta (la Marta), el geni d'Eduard Farelo (l'amo Sebastià), la ingenuïtat i la lucidesa final de Borja Espinosa (el Manelic), les intervencions importants en el context de Mercè Mariné (Pepa) i Roser Pujol (Xeixa —canvi de sexe), la desolació de Pepo Blasco (Tomàs), el cinisme de Manel Sans (comissari) o la desesperació del Mohamed El Bouhali (el Josep), amb una mirada excepcional per la reconversió del personatge de la Nuri, que ha fet créixer l'actriu i cantant Kathy Sey, un regal afegit que obre i tanca, com un lament, aquesta versió de «Terra baixa» amb un cant emblemàtic com «Le temps des cerises» (El temps de les cireres), una cançó francesa de l'època de «Terra baixa» relacionada amb la Comuna de París, quan va ser enderrocada pel govern en la coneguda “Setmana de sang” i que es va convertir després en un cant revolucionari: ¿Com serà la vida de la gent quan la revolució n'hagi canviat les condicions econòmiques i socials? I tenint en compte que la pregunta encara no s'ha respost: ¿Com serà la pròxima revolució si arriba una altra vegada el temps de les cireres, “le temps de les cerises”? (...)
