L'autor suís la va titular «Andorra», però ell mateix adverteix d'entrada que no té res a veure amb l'Andorra de debò. “Se no è vero, è ben trobato”, que deia aquell. El cas és que, sigui o no Andorra, l'ambientació de la trama s'hi adiu i quan un dels personatges exclama: “Una Andorra blanca com la neu” es fa molt difícil no imaginar l'Andorra real.
Així ho devien entendre a l'Escena Nacional Andorrana, coproductora de l'espectacle amb el Teatre Nacional de Catalunya, quan ja fa uns anys es van fer seu el text de Max Frisch (Zúric, Suïssa, 1911 - 1991) i a partir de la traducció de Xavier Torruella s'hi van endinsar en diferents lectures dramatitzades.
El resultat final és la versió escènica que ha dirigit Ester Nadal —andorrana pròdiga—, amb una companyia que barreja intèrprets andorrans i catalans, amb una aposta que té la voluntat d'enfortir els lligams entre el teatre dels diferents territoris de parla catalana, com ja s'ha fet anteriorment amb el País Valencià i les Illes.
En un moment que ha esclatat el debat sobre el tractament de la immmigració i que ha permès novament que es qualifiquin ara de xenòfobs i supremacistes aquells a qui els ultims anys arran del Procés se'ls qualificava de nazis, amb la consegüent dosi d'oportunisme, cinisme i hipocresia social i política, cal admetre que l'obra de Max Frisch encaixa com l'anell al dit. Però també cal advertir que es fa imprescindible un aclariment previ de la sinopsi perquè l'autor suís de Zúric utilitza un registre més aviat críptic que fa que no sempre sigui senzill entendre el seu fons.
Max Frisch va escriure l'any 1961 «Andorra», un criptònim que ben bé podria ser representatiu de Suïssa. I ho va fer a partir d'un conte també seu radiofònic, «El jueu andorrà», de l'any 1949, on descriu els eixos principals de la trama posterior de l'obra de teatre, amb la memòria encara viva de l'Holocaust. Max Frisch posa en un costat i l'altre de la balança el sentiment d'identitat i la hipocresia social.
Potser sense ser-ne conscient, Max Frisch reflecteix aquesta hipocresia amb la metàfora de l'emblanquinament de les cases de la seva “Andorra” imaginada, sempre per Sant Jordi. I com que escriu mig segle abans de l'embat censurador políticament correcte, enfronta els andorrans amb els estrangers, que són negres.
Darrere de l'obra hi ha la tragèdia que es produeix quan una part de la societat pretén eliminar l'altra: una tragèdia que sempre sembla que sigui del passat però que, com les cendres d'un volcà, es revifa cada dos per tres per recordar que la maldat, l'odi i el racisme formen part irremeiablement de l'ADN de l'ésser humà.
Diguem només, per situar els espectadors, que el jove Andri és el nouvingut del País dels Negres, salvat en el seu moment pel Mestre i alliberat i adoptat del país veí amb l'estigma de ser jueu, segons el seu salvador. Però després se sabrà que en realitat és fill biològic del Mestre que va tenir amb una dona també del País dels Negres. Quan la persecució dels jueus arriba a l'Andorra de Max Frisch, Andri ja no es vol desfer de l'etiqueta falsa de jueu, tot i que el seu pare biològic intenta convèncer tothom que no és jueu.
El jove Andri voldria ser fuster, però, com a jueu, als ulls de tothom, li toca ser negociant i amant dels diners i la bona vida. Fins i tot l'amor s'interposa en la tragèdia quan Andri vol demanar la mà al Mestre de la seva filla, Barblin, quan no sap que en realitat és la seva germana. El rebuig del pare a la relació referma encara més Andri en la seva condició de “diferent”, de jueu.
La posada en escena que ha fet Ester Nadal manté en bona part les acotacions de l'autor Max Frisch. Alguns dels personatges, com en els temps pretèrits del teatre independent, circulen per la platea i pels balcons de la sala. L'escenografia es despulla en un esclat final per deixar un esquelet de bastiment de fusta, potser com si es despullés la hipocresia dels andorrans de ficció. La influència de Bertolt Brecht només hi és de passada perquè Max Frisch és més social que polític.
El dard contra la neutralitat suïssa exercida durant la Segona Guerra Mundial hi és present, ni que l'atribueixi a una tal “Andorra”, que cal recordar que, l'autèntica, la del Principat, la que el 1962, la de la gran nevada, va fer baixar les llevaneus del pare dels Claret demanades per l'alcalde franquista Porcioles, també va mantenir una posició semblant de neutralitat entre el 1939 i el 1945, com el règim franquista, convertint el Principat en un lloc de pas i de refugi tant de jueus com de nazis i, per extensió, de contrabandistes experts i passadors de muntanya.
No hi ha dubte que enfrontar-se teatralment a aquesta «Andorra» de Max Frisch és un agosarament de cap a peus perquè posa contra les cordes els intèrprets, per la densitat del text, i el missatge que vol transmetre. El mèrit hi és. Però com arriba o com el reben els espectadors ja és tota una altra cosa. En aquest cas, diria que amb un cert astorament des de la platea perquè sense l'ensinistrament previ a l'obra que esmentava abans es fa difícil el seguiment i la comprensió. No està el pati, avesat a sèries de sis capitols, per a trames massa críptiques!
També la interpretació té el llast d'una certa desigualtat entre els més veterans (hi piquen fort Roger Casamajor —un altre andorrà pròdig—, Carles Martínez, Míriam Alamany o Eduard Muntada) i flaquegen més la fornada de joves i de secundaris, tot i que no es pot deixar de banda el futur que s'entreveu de la debutant de dinou anys, Marta Pelegrina, formada a l'Escena Nacional d'Andorra, que fa el paper de Barblin, la filla del Mestre, i tampoc el de l'actor Oriol Cervera, que té el paper central del jove Andri, presumptament jueu, tot i que, justament per la seva centralitat, hauria de reflectir molt millor el dramatisme que pesa damunt seu.
«Andorra» és un quadre de personatges amb un clam comú emès a crits: «Jo també vaig ser culpable de tot el que va passar». La paradoxa és que, a pesar d'aquest sentiment de culpabilitat, l'«Andorra» de Max Frisch i totes les “andorres” continuen blanques com la neu. (...)
