Barbes de balena

Nous formats

informació obra


Composició musical:
Ariadna Cabiró
Coreografia:
Anna Romaní
Intèrprets:
Ariadna Cabiró, Núria Cuyàs, Laura López, Anna Romaní / Anna Rosell
Escenografia:
Maria Albadalejo
Vestuari:
Maria Albadalejo
Il·luminació:
Laura Clos “Closca”
Producció:
Marina Marcos
Sinopsi:

Barbes de balena. O de què estan fetes les cotilles fa un recorregut per la vida de la doctora Dolors Aleu i Riera (1857-1913), la primera dona llicenciada en medicina a Catalunya i a l’estat espanyol. La seva va ser una carrera plena d’obstacles, que va anar superant, per exercir una professió aleshores vetada a les dones. A partir de la seva figura, fem memòria de les nostres àvies, besàvies…, i reflexionem sobre les dones d’avui en dia, sobre nosaltres. Elles portaven cotilla, i nosaltres? Ens hem tret realment les cotilles reals i figurades que ens constrenyen?

Finalista del Premi BBVA de Teatre 2018

Espectacle finalista al Premi de la Crítica Jove 2017

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Barbes de balena

07/09/2020

La senyora doctora es treu i ens treu la cotilla

per Ramon Oliver


Si la doctora Dolors Aleu i Riera – ni més ni menys que la primera dona llicenciada en medicina de l’Estat espanyol- hagués viscut uns quants anys més, hagués pogut assistir al moment en el qual la cotilla de la qual tan malament n’havia parlat , passava definitivament a la història. La doctora Aleu , la rebesàvia de la  mateixa Núria Cuyàs que ara es posa de nou la cotilla juntament amb les seves companyies de repartiment per tal de  protagonitzar aquest excel·lent espectacle que s’instal·la a la Maldà per quarta vegada ( aprofiteu; potser és ara o mai)  , va morir el 1913. I a inicis de la següent dècada , aquella peça  que en les seves versions més restrictives ben bé podia adquirir la forma d’un instrument de tortura capaç de deformar cossos, maltractar òrgans interns, i deixar-te sense alè , havia desaparegut ja del vestuari femení. Una desaparició en la qual hi havien  tingut a veure diversos factors, des de aquells derivats de l’opinió mèdica ( a finals del segle XVIII ja es poden trobar il·lustres metges que desaconsellaven  l’ús de la peça) , fins a la condemna oberta de les sufragistes ,tot passant – i aquest potser sigui el factor decisiu- pels canvis derivats de la  tremenda tragèdia bèl·lica que el món acabava de viure. Amb els homes majoritàriament ficats a les trinxeres, la incorporació de la dona al mercat laboral va donar un pas decisiu. I francament: anar a treballar encotillada, no resultava gens còmode ! Ben aviat, el món occidental es va anar omplint de “flappers” que passaven de la cintura de vespa, i feien de la seva nova forma de vestir una expressió de les seves ganes d’alliberament. Tot i que , com les coses sempre acostumen a tenir dues cares, també cal recordar que la cotilla ha estat en ocasions defensada per aquelles persones que veien en ella una forma d’oposició al rol reproductor assignat a la dona pels poders patriarcals: cal recordar en aquest sentit que l’església la va condemnar sovint, al·legant que fins i tot podia  propiciar  l’avortament. Posar-se la cotilla podia resultar llavors en segons quines circumstàncies una forma de mostrar un cos alliberat del rol matern.

En qualsevol cas , tots i totes sabem que no cal portar cotilla per  viure una vida encotillada. Us heu preguntat alguna vegada –millor encara; els hi heu preguntat a elles, en el cas que encara es trobin entre nosaltres-  - a les vostres avies, besàvies i rebesàvies si la vida que van viure , responia realment a la vida que haguessin desitjat viure? Doncs les set dones que han creat, dirigit, i interpretat aquest muntatge, sí ho han fet. I han integrat les respostes obtingudes dins una brillant dramatúrgia dissenyada per Anna Maria Ricart que, sense perdre mai el to reivindicatiu, tampoc no perd mai el sentit de l’humor. Una dramatúrgia en la qual, i  mentre les actrius s’estrenyen la cotilla les unes a les altres amb l’energia amb la qual ho feia la Mammy d’”Allò que el vent s’endugué” quant es tractava de donar-li forma ben esvelta al  cos de la Scarlett O’Hara, hi conviuen la coreografia, la musica amb aires de cabaret, l’evocació personal no exempta d’emotivitat , i el punt amarg que produeix constatar fins a quin punt a tantes i tantes dones  que formen part del nostre mateix arbre genealògic els hi ha tocat viure una vida encotillada que poc o res tenia a veure amb els seus veritables desitjos de realització personal. Però , evidentment, les notables protagonistes i les creadores d’aquesta proposta no es limiten a retre-li tribut al passat i en fer-li un homenatge a aquella doctora Aleu i Riera que va dedicar-li la seva tesi doctoral a “La necesidad de encaminar por nueva senda la educación higiènico-moral de la mujer” . També es pregunten quantes cotilles invisibles segueixen encara ara  exercint funcions restrictives , amb plena consciència que , malgrat les aparences i el segle llarg transcorregut des de llavors,  segueixen sent moltes més de les que ens agradaria admetre. Cal, doncs, seguir enviant a fer punyetes les cotilles, mentre gaudiu d’un espectacle al qual , si voleu, també hi podeu anar lluint una d’aquelles cotilles que Jean-Paul Gaultier dissenyava per a Madonna: també posar-se la cotilla quan ve de gust , és una forma de viure desencotilladament. 

Trivial