ITINERARIS

Premi BBVA de Teatre

Teatre
18/09/2019

Amanda T

Companyia: Farrés Brothers
Direcció: Declan Donnellan
Andreu Sotorra

Si l'adolescent canadenca de 15 anys, Amanda Todd (Port Coquitlam, Canadà, 1966 - 2012) buscava la difusió i la popularitat de la seva persona —tan comprensible en edats en formació—, la seva dissortada decisió d'optar pel suïcidi com a protesta per l'assetjament que patia arran d'una feblesa i imprudència en fer cas d'un desconegut de la xarxa i penjar unes imatges, quan tenia 13 anys, amb els pits al descobert, utilitzades després com a arma de xantatge personal, li han concedit el trist capritx de la pretesa fama. (...)

El dramaturg i director Àlex Mañas (Barcelona, 1973) ha rastrejat tota aquesta informació d'Amanda Todd i n'ha fet un muntatge teatral que, malgrat que conté algunes llicències de ficció, respira realisme pels quatre costats i aconsegueix, amb una posada en escena austera, amb elements poètics basats en la manipulació de treballs manuals del paper, les projeccions textuals i, sobretot, amb la interpretació de la protagonista, un espectacle per a la reflexió i dels més idonis d'aquesta temporada no només per a tota mena d'espectadors sinó també per a espectadors adolescents.

L'actriu Greta Fernández —filla del reconegut actor Eduard Fernández— debuta al teatre amb aquest paper d'Amanda T, tot i que ja porta una notable intervenció com a actriu de cinema i televisió, en aquest cas dins de la sèrie «La Riera». Acompanyada aquí per un altre actor «transfronterer» com Xavi Sàez, en realitat ningú no s'ha de sentir menystingut si s'afirma que l'obra és gairebé exclusivament d'ella, ja que l'actor es limita a escoltar durant l'arrencada de l'obra —en l'escena entre ella i un productor musical que presumptament la seduït— i a rebatre amb algunes rèpliques les afirmacions d'Amanda durant la resta del guió. Una actuació, però, que durant els vuitanta minuts de l'obra, ha de ser tan discreta i mesurada com la interpreta Xavi Sàez perquè el contingut demana que el focus se centri en les confessions que fa l'adolescent i en els seus alts-i-baixos quan se sent espiada, perseguida, xantatjada i fins i tot rebutjada pel seu cercle d'amics. (...)

Teatre
18/09/2019

Alpenstock

Companyia: Farrés Brothers
Direcció: Declan Donnellan
Jordi Bordes

Obskené segueix amb la seva voluntat eclèctica. D'abordar camins ben diferents. Ara proven la farsa més estripada. I li saben donar una pàtina d'actualitat que provoca més d'una riallada cínica. Aparentment, és un grand guignol. Actors que es mouen com marionetes amb una escena quotidiana ben tradicional (la dona rep el marit a casa i li prepara l'àpat mentre aquest llegeix còmodament el diari). El despropòsit arriba acompanyat d'una il·luminació i uns efectes sonors histriònics. Que trenquen amb tot naturalisme. De fet, només hi ha una relativa veritat a l'arrencada, abans que el plàstic i el rosa dominin el quadre. És quan els actors s'interpel·len (tot i que molt superficialment) amb la màscara posada. Aquest to de grand guignol, té molta acidesa, tot i que aparentment sembli una coreografia ingènua. 

L'obra es va preparar molt abans que es preveiés unes eleccions per aquest 21D però destapa les vergonyes (cadascú ha de saber riure's de les seves pròpies contradiccions i matisar-les en el discurs electoral i programàtic) del tradicionalisme més recalcitrant. Rémi de Vos era un còmic provocador francès que deuria dinamitar més d'un costum social. A l'escena, molt estripada (i que evoca sovint al Teenage dream de Projecte Nisu), en realitat es debat entre el racionalisme benpensant del marit i la necessitat de l'emoció més irracional i d'un plaer primari que troba la dona en les celles juntes dels cosins carpetobalcànics. De fet, l'argument transita d'una peça costumista tirolesa a un quadre eròtic (de visites inesperades) i un vodevil que mai pot amagar el secret a la víctima. 

Finalment, una evidència: la majoria silenciosa (que fa referència el marit amant de les tradicions tiroleses) fa por. Per això, és convenient, tenyir-la d'una pàtina farsesca que relativitza el seu abisme inexplorat. Obskené troba una manera ben diferent de plasmar la realitat, com ja van fer amb aquell cant poètic, trist i revelador de De carenes al cel.

Teatre
18/09/2019

#lifespoiler

Companyia: Farrés Brothers
Direcció: Declan Donnellan
Jordi Bordes

Spoiler és el neologisme que més angúnia fa a un crític. Com explicar què es pensa d'una obra sense avançar elements claus que poden desvetllar els girs dramàtics als espectadors que encara no l'han vista? #lifespoiler juga amb aquesta sensació agradolça: saber quin serà el futur d'una persona i, aparentment, no poder reaccionar-hi en contra. La famosa lluita de l'home contra el destí. Aquest fatalisme, que ja van imprimir els dramaturgs grecs i que Txèkhov humanitzaria, ara guanya una pàtina més de modernor. L'equip de la Flyhard segueix sense moure's d'aquest espai ambigu de la realitat o doble realitat, una mena de realisme màgic passat pel tamís de la ciència-ficció que els defineix però que potser també els comença a encorsetar massa. 

Els  grecs vivien sota els  capricis dels déus de l'Olimp. Els feien gruar i, si s'hi revoltaven, sempre en sortien escaldats i solitaris (hem de pensar en Antígona, Medea, Edipo rey... per citar alguns casos). Txèkhov  també convertia el destí com una evidència dels seus personatges tediosos, incapaços de reaccionar (Ivànov, Vània, Nina a partir de La gavina...). Ara aquesta peça, construïda des de la fragmentació en una mena de dues realitats que intercal·len escenes cronològicament, mostra una lluita descarnada dels humans contra el destí. D'entrada, l'espai escènic és sorprenent. Novament, un espai semiabandonat, en construcció (Es fa fosc, ) on es produeixen escenes íntimes (similar a Refraccions, L'home sense veu, Caixes) i situacions d'una realitat estranya (L'última nit del món...) L'espectador ha d'estar molt actiu per percebre les diferències. Entendre quina escena lliga amb quina. Probablement, el codi s'entén més ràpid del que la producció pot imaginar i això permetria evitar duplicitats i guanyar en ritme. És cert que les escenes breus juguen a la contra de les intèrprets que han de fer canvis d'humor radicalment diferent d'un segon a l'altre. Però això és una montanya russa d'emocions que el ritme de funcions ajudarà a donar més vivesa. 

El problema fonamental d'aquest valent muntatge és que l'experimentació dramatúrgica allunya la peça de la possible identificació entre públic i personatges. Si Afasians mostra de manera lúdica i desenfadada el funcionament de la física quàntica i el  conflicte del gat de Schrödinger (aquell que està viu i mort alhora dins d'una caixa) Marc Angelet i Alejo Levis s'atreveixen a entaforar el públic dins d'aquella caixa per veure com, efectivament, els personatges viuen dues situacions diferents alhora. En el fons, el destí conegut s'ha convertit en un enemic que es vol exterminar. I això és una altra obsessió que trenca amb la llibertat individual: la de voler conèixer què passarà i deixar-se moure pels impulsos més vitals...

Nous formats
18/09/2019

Barbes de balena

Companyia: Farrés Brothers
Direcció: Declan Donnellan
Andreu Sotorra

Si la doctora Dolors Aleu i Riera (Barcelona, 3 abril 1857 - 19 febrer 1913) aixequés el cap, es passegés per les Galeries Maldà i veiés al teatre El Maldà qui ha creat aquest espectacle en memòria seva... potser li cauria de debò la cotilla per terra. Un cop d'ull a la fitxa artística deixa clar que l'espectacle «Barbes de balena» és un muntatge fet exclusivament per dones de diferents disciplines artístiques. És a dir, a mil anys llum del que la doctora va viure en la seva joventut i maduresa, que va representar una excepció i una decisió pionera per fer-se un espai en el gremi de la medicina.

Malgrat que la jove Dolors Aleu va tenir el suport del seu pare, un polític de l'època, perquè fes carrera —va ser la primera dona llicenciada en medicina de l'Estat espanyol— diuen que va ser ell qui li va posar i pagar dos escortes perquè l'acompanyessin a les classes de la Facultat de Medicina! Tot un detall. La jove Dolors Aleu va haver d'esperar quatre anys, un cop acabats els estudis, per aconseguir fer l'examen final, que va aprovar amb excel·lent i, des d'aleshores es va especialitzar en ginecologia i medicina infantil (allò que ara se'n diria popularment «Dexeus Salut de la Dona») i va exercir durant 25 anys amb consulta pròpia a la Rambla de Canaletes. Juntament amb la filla d'Idelfons Cerdà, Clotilde Cerdà, una altra dona liberal, van fundar l'Acadèmia de Ciències, Arts i Oficis per a la Dona, un projecte que va durar poc per falta d'ajuts. En el camp social relacionat amb la medicina, Dolors Aleu i Riera va ser qui va lluitar per fer desaparèixer la vella cotilla del cos de les dones perquè va demostrar que els dificultava la circulació sanguínia i els provocava desmais.

Després d'aquest preàmbul gairebé imprescindible, diguem que la companyia de «Barbes de balena» fa un acte d'amor a les seves mares, àvies, besàvies, rebesàvies i a la dona en general. I ho fa bevent de les fonts més pròximes, les familiars, fins al punt que una de les intèrprets i creadores (Núria Cuyàs) és la rebesnéta de la mateixa Dolors Aleu i Riera, tot i que el treball de camp s'ha expandit a les altres integrants de la companyia amb entrevistes a les seves avantpassades, algunes de les quals hi posen la veu i formen part en off durant l'espectacle.

«Barbes de balena» és un espectacle que combina la música, el teatre, la coreografia, el figurinisme i un cert aire de performance amb una mirada poètica i en certs moments surrealista i tot: les peixeres, el so de fons de mar, el glup glup dels peixos empresonats sentint-se observats com a peixos objecte (dona objecte), les balenes que s'acostaven a la platja i de les barbes de la qual es confeccionaven les barnilles de les antigues cotilles i marinyacs...

Sempre amb l'acompanyament al piano d'Ariadna Cabiró, autora també de la composició musical, la dramatúrgia d'Anna Maria Ricart fusiona textos de l'època, fragments de la tesi de la mateixa doctora Aleu, anuncis de moda dirigits a la dona de quan encara hi havia els populars magatzems El Siglo i moments de conversa gairebé familiar entre les actrius parlant dels desitjos frustrats de les seves àvies, d'allò que haurien volgut ser i no van poder ser, dels seus orígens i —en off— de la memòria que no abandona mai les àvies quan es tracta de buscar-hi aquelles cançons o versos recitats des de la infància.

Tot plegat constitueix un espectacle íntim i entranyable, molt ben interpretat, amb peces cantades a tres o quatre veus i piano, que reflexiona sobre la llarga travessia de la dona des de mitjan segle XIX fins a l'actualitat i que reflexiona també sobre si aquesta llarga travessia ha estat realment superada del tot a hores d'ara o si, metafòricament, les cotilles continuen estrenyent, si no físicament, sí que socialment, les rebesnétes d'aquelles rebesàvies que un dia van decidir deslligar-se el mirinyacs i respirar lliurement. Només un aclariment: avui les barnilles d'encara segons quina roba femenina dita "interior" ja no són fetes de barbes de balena sinó d'acer inoxidable i PVC... perquè no es rovellin. (...)

Teatre
18/09/2019

Wohnwagen

Companyia: Farrés Brothers
Direcció: Declan Donnellan
Andreu Sotorra

(...) Als que han nascut a finals del segle XX els costa abandonar aquella idea de «Món feliç» inspirat en la distòpia d'Aldous Huxley que els han promès en versió Disney, on les fades encara concedeixen desitjos i ofereixen regals, els àngels porten ales, els dimonis amb cua roseguen la mala consciència, les bruixes malèfiques han canviat l'escombra tradicional per potingues d'altra mena i els nous éssers humans són asexuats, cibernètics i utilitzen un llenguatge sincopat.

Tota aquesta sensació d'influències d'infantesa i adolescència és la primera que segurament rebran els espectadors d'aquest espectacle teatral de gènere inclassificable, «Wohnwagen», un títol que fa un joc de paraules entre «viure» i «caravana», ni que la caravana, la cobejada rulot, a vegades, sigui una cabina de vàter de carrer. (...)

«Wohnwagen» és un espectacle de sensacions: il·luminació, paperets, llaunes de beguda, boses de xips, paraula multilingüe, música en directe... No hi ha interès de lluïment actoral personalista sinó el de crear sentiments col·lectius —«els protagonistes estan asseguts», diuen d'entrada interpel·lant els espectadors— mitjançant una feina d'equip. No hi ha una dramatització convencional perquè ni que no pretengui trencar amb els esquemes teatrals establerts sí que els qüestiona, i s'hi rebel·la, i vol fer arribar el seu missatge amb un registre que hauríem de titllar convencionalment de «contemporani» si no fos que el terme «contemporani», a hores d'ara, caduca ràpidament. (...)

És ara quan «Wohnwagen» agafa un caràcter de creació pròpia, revisada, i de posada en escena catalana sense abandonar la barreja multilingüe que vol reflectir l'Europa jove actual, la de l'Erasmus: català, espanyol, francès, italià, anglès i alemany. Una barreja que es fa més que evident en un monòleg «angelical», pel personatge que representa, de l'actriu —i també cantant sorpresa en una de les intervencions musicals en directe—, Laura Weissmahr, i que inclou totes les llengües en una, com si es tractés d'un joc d'embarbussaments. (...)