#lifespoiler

informació obra



Direcció:
Marc Angelet, Alejo Levis
Intèrprets:
Sergio Matamala, Alba Ribas, Cintia Ballbé
Composició musical:
Àlex Torio
Escenografia:
Closca Turla
Vestuari:
Iztok Hrga
Il·luminació:
Xavi Gardés
Producció:
Flyhard Produccions S.L.
Autor:
Marc Angelet, Alejo Levis
Sinopsi:

Què passaria si sabéssim que tot està determinat? Que el destí, tal com ens el van explicar, no és un conte o un recurs dramàtic en les tragèdies gregues, sinó una realitat absoluta, científica, matemàtica? Com afectaria el nostre dia a dia? Les nostres relacions? les nostres creences més íntimes? Aquest és el joc. Un joc al qual s'enfronten un parell de personatges. Una primera cita del que ja saben segur que serà una futura vida en comú. Però, podem enamorar-nos de la persona de qui sabem que ens enamorarem?

Finalista del Premi BBVA de Teatre 2018

Crítica: #lifespoiler

25/06/2017

Amor, intimitat i un guió mil·limetrat per a amants de la millor ciència-ficció

per Pep Barbany

Ciència-ficció íntima. Resulta evident que des de la magnífica Tortugues aquest gènere s’ha convertit en un dels més habituals a la Sala Flyhard. I #LifeSpoiler és ja per mèrits propis en un dels millors exemples de com traslladar-lo a escena amb precisió. Després de tornar a veure fa poc L’última nit del món, el genial homenatge de Llàtzer Garcia a la mítica sèrie La dimensió desconeguda, no tenia cap dubte que traslladar els misteris i neguits de la ciència-ficció a trames més íntimes no només funciona perfectament, sinó que la converteix en quelcom més interessant, menys subjecte a l’efectisme. I és evident que una sala tan menuda com la Flyhard, la intimitat gairebé és obligada, malgrat això no impliqui sempre bons resultats. Aquí, un cop acceptem sense dubtes l’inquietant argument, la funció gira al voltant de les decisions vitals dels protagonistes, amb qui és fàcil empatitzar (què faríem nosaltres en la mateixa situació? Qui no suspira per enamorar-se com ho fa la Vicky Luengo?).

Un guió mil·limètric una funció cinematogràfica. Sempre he defensat que a la Sala Flyhard veus obres que estan bé i altres que no tant, però mai són “dolentes”, sempre surts raonablement satisfet (un grau de satisfacció difícil d’assolir en la majoria de sales). I, de tant en tant, surts molt i molt satisfet, amb la sensació d’haver vist una obra rodona. Aquest és el cas de #LifeSpoiler. Les raons que ho expliquen: un guió complicadíssim però mil·limètric en el qual tot quadra malgrat l’embolic; una ambientació fantàstica en què sembla que estiguem dins d’una pel·lícula; els genials i enginyosos efectes especials; el sentit de l’humor encaixat amb precisió; i unes interpretacions molt convincents.

Visca Vicky Luengo, bravo Matamala i Cusí. Sembla obvi que una obra rodona hagi de comptar amb bones interpretacions, però no per això cal deixar-ho d’esmentar. Ens agrada la candidesa que transmet Bruna Cusí, a qui volem veure més, el Sergio Matamala està fantàstic en un paper que sembla escrit per ell tot i que li costa desempallegar-se de certs tics que es repeteixen en tots els seus personatges. Però que s’emporta els majors elogis és Vicky Luengo. Cada cop ens agrada més aquesta actriu, amb una força i veritat molt difícils d’assolir.

Oblideu #LifeSpoiler si no us agrada la ciència-ficció. Una de les principals raons per fer altres plans i no anar ara mateix a la Flyhard és que no us motivi l’argument i per tant tampoc el gènere de la ciència-ficció, poc habitual en teatre. També us podeu estalviar d’anar-hi si no us acostuma a agradar l’estil íntim, inquietant de les obres de la sala d’Hostafrancs, o si li teniu mania algun dels intèrprets. Si res d’això és un inconvenient, no us perdeu aquesta nova petita meravella de la Sala Flyhard.