#lifespoiler

informació obra



Direcció:
Marc Angelet, Alejo Levis
Intèrprets:
Sergio Matamala, Alba Ribas, Cintia Ballbé
Composició musical:
Àlex Torio
Escenografia:
Closca Turla
Vestuari:
Iztok Hrga
Il·luminació:
Xavi Gardés
Producció:
Flyhard Produccions S.L.
Autor:
Marc Angelet, Alejo Levis
Sinopsi:

Què passaria si sabéssim que tot està determinat? Que el destí, tal com ens el van explicar, no és un conte o un recurs dramàtic en les tragèdies gregues, sinó una realitat absoluta, científica, matemàtica? Com afectaria el nostre dia a dia? Les nostres relacions? les nostres creences més íntimes? Aquest és el joc. Un joc al qual s'enfronten un parell de personatges. Una primera cita del que ja saben segur que serà una futura vida en comú. Però, podem enamorar-nos de la persona de qui sabem que ens enamorarem?

Finalista del Premi BBVA de Teatre 2018

Crítica: #lifespoiler

13/06/2017

Què hem après de la tragèdia grega i de Txèkhov?

per Jordi Bordes

Spoiler és el neologisme que més angúnia fa a un crític. Com explicar què es pensa d'una obra sense avançar elements claus que poden desvetllar els girs dramàtics als espectadors que encara no l'han vista? #lifespoiler juga amb aquesta sensació agradolça: saber quin serà el futur d'una persona i, aparentment, no poder reaccionar-hi en contra. La famosa lluita de l'home contra el destí. Aquest fatalisme, que ja van imprimir els dramaturgs grecs i que Txèkhov humanitzaria, ara guanya una pàtina més de modernor. L'equip de la Flyhard segueix sense moure's d'aquest espai ambigu de la realitat o doble realitat, una mena de realisme màgic passat pel tamís de la ciència-ficció que els defineix però que potser també els comença a encorsetar massa. 

Els  grecs vivien sota els  capricis dels déus de l'Olimp. Els feien gruar i, si s'hi revoltaven, sempre en sortien escaldats i solitaris (hem de pensar en Antígona, Medea, Edipo rey... per citar alguns casos). Txèkhov  també convertia el destí com una evidència dels seus personatges tediosos, incapaços de reaccionar (Ivànov, Vània, Nina a partir de La gavina...). Ara aquesta peça, construïda des de la fragmentació en una mena de dues realitats que intercal·len escenes cronològicament, mostra una lluita descarnada dels humans contra el destí. D'entrada, l'espai escènic és sorprenent. Novament, un espai semiabandonat, en construcció (Es fa fosc) on es produeixen escenes íntimes (similar a Refraccions, L'home sense veu, Caixes) i situacions d'una realitat estranya (L'última nit del món...) L'espectador ha d'estar molt actiu per percebre les diferències. Entendre quina escena lliga amb quina. Probablement, el codi s'entén més ràpid del que la producció pot imaginar i això permetria evitar duplicitats i guanyar en ritme. És cert que les escenes breus juguen a la contra de les intèrprets que han de fer canvis d'humor radicalment diferent d'un segon a l'altre. Però això és una montanya russa d'emocions que el ritme de funcions ajudarà a donar més vivesa. 

El problema fonamental d'aquest valent muntatge és que l'experimentació dramatúrgica allunya la peça de la possible identificació entre públic i personatges. Si Afasians mostra de manera lúdica i desenfadada el funcionament de la física quàntica i el  conflicte del gat de Schrödinger (aquell que està viu i mort alhora dins d'una caixa) Marc Angelet i Alejo Levis s'atreveixen a entaforar el públic dins d'aquella caixa per veure com, efectivament, els personatges viuen dues situacions diferents alhora. En el fons, el destí conegut s'ha convertit en un enemic que es vol exterminar. I això és una altra obsessió que trenca amb la llibertat individual: la de voler conèixer què passarà i deixar-se moure pels impulsos més vitals...