#lifespoiler

informació obra



Direcció:
Marc Angelet, Alejo Levis
Intèrprets:
Sergio Matamala, Alba Ribas, Cintia Ballbé
Composició musical:
Àlex Torio
Escenografia:
Closca Turla
Vestuari:
Iztok Hrga
Il·luminació:
Xavi Gardés
Producció:
Flyhard Produccions S.L.
Autor:
Marc Angelet, Alejo Levis
Sinopsi:

Què passaria si sabéssim que tot està determinat? Que el destí, tal com ens el van explicar, no és un conte o un recurs dramàtic en les tragèdies gregues, sinó una realitat absoluta, científica, matemàtica? Com afectaria el nostre dia a dia? Les nostres relacions? les nostres creences més íntimes? Aquest és el joc. Un joc al qual s'enfronten un parell de personatges. Una primera cita del que ja saben segur que serà una futura vida en comú. Però, podem enamorar-nos de la persona de qui sabem que ens enamorarem?

Finalista del Premi BBVA de Teatre 2018

Crítica: #lifespoiler

29/06/2017

L'oracle de facebook

per Iolanda G. Madariaga

De nou ens trobem a la Flyhard una petita joia d’escriptura teatral contemporània. Ens referim a aquest tipus de peça escrita a peu d’escenari, tan a peu, que els propis autors dirigeixen als actors. Contemporània també perquè posa en relació les noves tecnologies de la informació i les xarxes socials amb la vida quotidiana dels seus personatges. Si us rebenten els “spoilers” potser no hauríeu de continuar llegint això... Tres actors (Vicky Luengo, Bruna Cusí i Sergio Matamala) per una estranya història que barreja ciència, tecnologia i ficció en una comèdia amb tants trets de versemblança que fan venir calfreds. Es tracta d’una comèdia amb tints dramàtics sobre l’inexorable del nostre destí i el lliure albir -una temàtica que Angelet ja havia transitat amb eGo (2014). Ara, en companyia de Alejo Levis (més avesat al llenguatge cinematogràfic), ens serveixen una proposta amb l’aspecte d’una comèdia lleugera: un accident de cotxe, un mort que està molt viu, jocs de mans, conflictes de parella... i resulta que tot està ja escrit i publicat al facebook! Costa imaginar-ho si hom pensa en les dimensions de la Flyhard, però el cert es que tot això, i alguna cosa més, passa davant l’estorada mirada d’uns espectadors que són allí, a tocar. Vicky Luengo fa de pal de paller en una funció complexa, molt ben secundada per Bruna Cosí i Sergio Matamala. La complexitat no es troba tan sols en la proximitat del públic, sinó també i sobretot, en la reconstrucció de la mateixa escena una vegada i altra, creant la sensació d’estar en un bucle de relació espai/temps: el dia de la marmota, en diran alguns, altres pensaran en diacronisme o física quàntica. La situació és divertida pel que té de gran joc dels disbarats, deixa però un pòsit amarg en qüestionar la llibertat de decisió humana. S’ha de veure com es va teixint aquest fi tapis en mans d’una invisible Aracne, fins i tot aquells que recelen de la ciència-ficció al teatre: al cap i a la fi, Apol·lo, des del seu oracle a Delfos, també feia spoilers.