Bodas de sangre

Teatre

informació obra


Direcció:
Oriol Broggi
Intèrprets:
Ivan Benet, Nora Navas, Pau Roca, Clara Segura, Montse Vellvehí
Composició musical:
Joan Garriga, Frans Krása
Interpretació musical:
Joan Garriga, Marià Roch, Marc Serra
Escenografia:
Oriol Broggi
Vestuari:
Berta Riera
Il·luminació:
Pep Barcons
So:
Damien Bazin
Vídeo:
Francesc Isern
Ajudantia de direcció:
Anna Castells
Autoria:
Adolf Hoffmeister
Coreografia:
Gil Roman
Sinopsi:

La tragèdia és l'element fonamental d'aquesta història plena de simbolismes en la qual els costums i la tradició desfermen la tragèdia en la vida d'uns personatges guiats pels seus impulsos vitals. Passions, gelosia, sentiments ombrívols i, com a final, una mort que només la força de l'amor és capaç de vèncer. Oriol Broggi, director del muntatge, ha vist l'obra com un llarg poema protagonitzat pel nuvi i la núvia, per Leonardo i la seva dona. Al voltant d'ells es desenvolupa un seguit d'escenes marcades per les entrades i sortides d'uns personatges forts i secs, habitants d'un paisatge fet del blanc de la calç de les parets i del vermell de la sang. Un planter d'actors i actrius excepcionals, entre els quals Clara Segura i Nora Navas, donen vida a un muntatge on la música té, també, un protagonisme especial. I és que la interpreta, en directe, Joan Garriga, un acordionista i cantant que ha donat vida a dos projectes musicals que han quedat incrustats en la memòria musical de tota una generació de catalans i catalanes: Dusminguet i La Troba Kung-Fú.

Signa la posada en escena Oriol Broggi, un director premiat repetidament per muntatges com ara L’orfe del clan dels Zhao, Incendis i Antígona, però que ha signat també posades en escena tan recordades com Al nostre gust, una creació del 2015; Una giornata particolare, d'Ettore Scola o Cels, de Wajdi Mouawad.

Espectacle finalista al Premi de la Crítica 2017

Finalista a la direcció (Oriol Brogi) al Premi de la Crítica 2017

Finalista a l'actriu (Nora Navas) al Premi de la Crítica 2017

Premi de la crítica 2017 a la composició musical (Joan Garriga)

Finalista a la il·luminació (Pep Barcons) al Premi de la Crítica 2017


Crítica: Bodas de sangre

20/06/2017

En mans de Broggi, la tràgica boda de sang lorquiana agafa una potència poètica despullada de cap mena d'artifici

per Ramon Oliver

“Necesitamos haber olvidado por completo la poesia para que esta caiga desnuda en nuestros brazos”. Això  deia Federico García Lorca l’any 1928 a la conferència “Imaginación, Inspiración, Evasión”. I Oriol Broggi, a l’hora de presentar la seva magistral visió de “Bodas de Sangre”, ha volgut incloure aquestes paraules al programa de mà de l’espectacle. “Lo que no admite de ningún modo la poesia es la indiferencia. La indiferencia es el sillón del demonio”, diu també Lorca en un altre fragment de la conferència. I contra la indiferència del vers pulcre que cau de forma indiferent sense deixar cap petjada, és justament contra el que Broggi construeix el seu muntatge. Un muntatge- això cal dir-ho des del principi, perquè aquest constitueix sens dubte el seu primer gran triomf- que permet escoltar Lorca com pocs cops s’ha pogut escoltar Lorca a casa nostra: sense que es perdi en cap moment la força ni d’una sola paraula, ni d’una sola lletra. Fugint com qui fuig d’aquell dimoni del qual parlava Lorca de l’èmfasi poètic , justament per deixar ben a la vista la poesia real d’un text que no precisa de cap mena d’èmfasi per transmetre’t tota la seva dimensió tràgica. Aquí, els sis intèrprets als quals els hi toca dividir-se entre diferents personalitats per tal de donar vida a tots els personatges del drama, tenen cura de cadascuna d’aquestes paraules i de les imatges poètiques que generen com si en això els hi anés la vida . I diria que fins i tot el cavall “Juguetón” (una estrella equina destinada a capturar totes les nostres mirades en cadascuna de les seves aparicions)  entén a la perfecció la intensitat que tenen aquests versos i la capacitat amb la qual saben crear metàfores i simbolismes preciosos, quan es llança al galop pel gran rectangle de sorra amb grades i públic a quatre bandes en què ha quedat convertit la Biblioteca de Catalunya.

Evidentment, les places de braus no són pas rectangulars, sinó més aviat rodones. Però Broggi , tenint molt present que el toro és un altre animal genuïnament lorquià i que la sorra amb què s’ha cobert el terra de la Biblioteca ( i que forma ja part de l’ADN creatiu de La Perla 29)  està inevitablement condemnada a quedar tacada de sang, ha volgut donar-li també a aquest espai un cert regust taurí , dividint les seves grades en zona de sol i zona d’ombra, com es fa a les places de braus de debò. I també el lloc on s’ubiquen el músics de l’obra, en té quelcom d’aquests espais on els temples de la tauromàquia ubiquen (quan disposen d’ella)  la petita orquestra que anuncia , entre d’altres coses, l’hora de “la suerte de matar”: l’hora decisiva del duel que han mantingut el toro i el torero a la seva peculiar cerimònia de mort. Porto a col·lació el tema del duel letal, perquè també el muntatge de Broggi remarca el caràcter de duel que sovint presenten els tu a tu entre els personatges de l’obra .I així ho ha entès  Joan Garriga a l’hora de posar-li banda sonora en viu i en directe a l’espectacle, sense estar-se’n d’incloure en el seu magnífic i eclèctic pupurri musical unes notes de spaghetti western, amb l’inconfusible marca del gran Ennio Morricone. Per cert que la petita orquestreta liderada i conduïda per Garriga, està integrada per tres músics vius, però també per uns quants esquelets musicals que els hi fan companya, com si el paisatge andalús on té lloc la boda  que mai no s’hauria d’haver celebrat  perquè la seva celebració implica l’intent de negació d’un desig que pot amb tot, s’hagués creuat amb el paisatge d’un poblet mexicà el dia de Tots Sants.

He parlat ja abans de la forma com el repartiment de l’espectacle s’ha de desdoblar o triplicar per tal de donar cabuda a tots els personatges del text amb sis únics intèrprets. De vegades, fins i tot, per deixar de banda als protagonistes de la tragèdia , i convertir-se en els seus discrets comparses : al brillant inici del tercer acte, tots ells i totes elles se’ns presenten sota la forma de llenyataires, exhibint per primera i única vegada un accent marcadament andalús , i actuant amb un humor que a mi em va recordar el que mostren aquells personatges còmics que Shakespeare ficava de tant en tant per desengreixar la tensió de les seves tragèdies. Tornant a la multiplicitat : en aquest cas, va molt més enllà de la  necessitat de reduir al mínim el nombre d’integrants d’una companya que forma des de sempre part de la història del teatre. Aquí, la sintetització de diversos rols en un mateix intèrpret, sembla remarcar fins a quin punt la potencia del text s’imposa a la mateixa presència de qui diu el text; com si l’actor i l’actriu , es transformessin per damunt de qualsevol altra cosa en purs  intermediaris intercanviables entre la paraula i el seu receptor. I per damunt de tot, està  la multiplicitat de papers assumida per una Nora Navas extraordinària ( la seva memorable creació , és de les que deixen marques a la memòria de l’espectador) i una Clara Segura tan gran com ella sap ser-ho. Aquesta subdivisió que implica alhora per moments l’intercanvi ( ara li toca a una fer de mare del nuvi, i ara li toca a l’altra)  mostra també de forma palpable com aquestes dones , no deixen de ser mai les diferents cares d’una mateixa  dona condemnada a assumir  un mateix tràgic destí. Al final (perdoneu l’spoiler, però a aquestes altures, imagino que tots esteu ja prou informats sobre l’argument de l’obra de Lorca, i sobre els fets reals que la van inspirar), la núvia que ha sobreviscut a la tràgica mort del marit recent estrenat i de l’amor apassionat de la seva vida,  i la mare que ara ja podrà dormir sense neguit , perquè no li resten més fills ni cap altre  marit per enterrar, acabaran tan tancades a cal i canto dins el seu cau de dolor i dol etern com ho  acabaven les filles de Bernarda Alba. De fet, hi ha en aquest text unes paraules de la mare que podrien perfectament haver estat pronunciades per aquell altre personatge. De la mateixa manera que les cavalcades nocturnes de Leonardo al voltant de la casa on resideix la núvia de joventut que és a punt de casar-se amb un altre però que segueix sent la seva veritable dona, s’assemblen d’allò més a les que realitza Pepe el Romano al voltant de la finestra darrera la qual es troba la més petita de les filles de Bernarda Alba.

Dit això ( i assenyalant alhora l’excel·lent treball que realitzen Anna Castells i una Montse Vellvehí que resulta ser també una intrèpida amazona ) , cal esmentar l’estupenda actuació dels homes de la casa: d’un  Ivan Benet que passa com si res de ser el pare de la núvia a transformar-se en aquest Leonardo del tot obsessionat amb qui ara ja no és la seva núvia, i d’un Pau Roca a punt de descobrir que ell, no és el veritable nuvi de la seva boda de sang. Parlant de sang, i parlant de la lluna tenyida de sang, aquí tenim un altre cop a Nora i Clara, assumint les presencies més simbòliques del text amb la mateixa autoritat demostrada a l’hora d’assumir les presencies més tangibles. I també aquí, Broggi demostra el seu control absolut d’un espectacle que sap com traduir escènicament les paraules del poeta com qui diu, al peu de la lletra: serveixi com exemple el memorable fragment en el qual Leonardo li diu a la núvia “vamos al rincón oscuro, donde yo siempre te quiera”, i la il·luminació de l’escena (  obra de Pep Barcons) ja t’està anticipant el que dirà el personatge, ja  t’està delimitant de quina forma tant ell com ella sortiran de sota els seus focus per seguir parlant des de la foscor abans que això passi. I moments així, penetren en l’espectador amb la mateixa força ( però per sort, sense les mateixes dramàtiques conseqüències ) amb la qual “un cuchillo que apenas cabe en la mano, penetra frio per las carnes asombradas”. Quina portentosa imatge , la que crea el poeta !