Tragèdia sobre la sorra. ¿I com es representa una tragèdia on es branda la navalla, flueixen la ràbia i l'odi, es tensa l'ambient, però a l'hora de la venjança tot queda elevat a categoria poètica gràcies a la paraula? La resposta és García Lorca que escriu l'obra a partir d'una notícia tràgica ocorreguda en una boda a Níjar (Almeria) i basada, doncs, en un fet real que llegeix l'estiu del 1928 en un retall del diari. Trenta anys després, d'aquesta transfusió de la realitat a la literatura se'n diria "realisme social". Actualment, la ficció ha retornat a la realitat i ha quedat superada en comparació a les notícies quotidianes de violència de gènere.
És aquí on es vol que l'obra «Bodas de sangre» connecti ara amb la generació de la societat del segle XXI, però diria que continua guanyant la partida la veu del poeta que narra i musica a la vegada i que, malgrat que fa un fresc sobre la realitat que l'envolta, no s'està d'incorporar-hi encara alguns dels elements simbòlics, com la Lluna i la Mort, que l'havien fet un autor difícil de portar al teatre i que amb «Bodas de sangre», tornat a la tragèdia realista, es reconcilia amb el públic.
El director Oriol Broggi ha conservat la intenció de García Lorca i no s'ha deixat engolir per falses modernitats. Les seves «Bodas de sangre» respiren encara ruralia de l'època, com el poeta segurament hauria volgut que respiressin. No només sobre la sorra, la terra pedregosa que les mans del camperol dominen i amanseixen, sinó també cedint el protagonisme a la paraula. I per enaltir encara més aquesta mirada poètica, concentra tots els personatges de l'obra en sis intèrprets, que fan doblet sense que això alteri la comprensió de la tragèdia.
Dic sis intèrprets, però en realitat hauria de dit set, perquè el cavall Juguetón —que va i ve cada dia com una vedet de la funció en el seu vehicle particular i remolc especial que l'espera a la plaça de la Gardunya per transportar-lo a la cavallerissa de Viladecans— és un intèrpret més, a vegades sense regnes, que sembla que actuï de debò al ritme de la banda sonora dels tres músics i la composició original i les versions de Joan Garriga (De Dusminguet a La Troba Kung-Fú) o que escolti i reflexioni atentament sobre allò que es diuen els personatges.
Amb el cavall a la pista —que s'ha engrandit a quatre bandes encerclades per una tanca de fusta amb cadires entapissades de nou i més còmodes— es crea una atmosfera de pel·lícula de vaquers i Joan Garriga i els dos músics que l'acompanyen (Marià Roch i Marc Serra) fan algunes picades d'ullet a les tonades bucòliques d'Ennio Morricone, que es fan del tot evidents quan l'amazona de la companyia, l'actriu Montse Vellvehí, es transforma en el genet de Juguetón, fent-lo passejar senyorívol amb la crinera negra al voltant de la pista o fugint al trot pel passadís entre grades, amb un domini subtil de la dona sobre la bèstia que sempre ha representat el poder, la sexualitat masculina i l'atracció cap a l'home. Per això, Juguetón acaba fent també doblet i és Leonardo, l'antic festejador que va abandonar la jove enamorada per triar la seva cosina i que ara no suporta perdre-la per mor d'una boda pactada entre dues famílies rivals.
El destí de la Mort, marcat des del primer moment quan es parla de la navalla entre el fill i la mare; la insinuació de la venjança pels bàndols del passat que es refermen en el present; l'honor ferit per la pèrdua de la fidelitat de la núvia arrossegada per la vella atracció de Leonardo; la Lluna que il·lumina el bosc de la tragèdia; i les mortalles la tragèdia a llom de Juguetón. Tots els elements de «Bodas de sangre» creen una representació tintada d'una bellesa plàstica inqüestionable i que es reparteix l'atractiu interpretatiu en dos grans blocs: el poètic i el musical.
Dins del bloc poètic, els embats entre les actrius Clara Segura i Nora Navas —al marge dels seus doblets— no fan sinó recordar que les dues són capaces d'esprémer al màxim la seva vena dramàtica. A la pretesa altivesa del personatge de la mare, de Nora Navas, s'enfronta la pretesa senzillesa del personatge de la mare, de Clara Segura. De mare a dona embarassada de Leonardo (Nora Navas) i de mare del nuvi a la pròpia jove núvia de 22 anys (Clara Segura), uns doblets que juguen també amb el simbolisme de la personalitat de Federico García Lorca (Fuentevaqueros, Granada, 5 juny 1898 - Camí de Viznar a Alfacar, Granada, afusellat pel franquisme, 18 agost 1936).
Dins del bloc musical, Joan Garriga hi té un paper essencial, no només com a creador de la banda sonora, sinó com a intèrpret amb una barreja de gèneres que passa del flamenc o del lorquià al català i que, amb els dos músics, acoloreixen bona part de les dues hores de «Bodas de sangre» amb un rerefons musical que, ni que sovint esdevingui imperceptible, hi és per balancejar amb la paraula i reforçar també els fragments poètics que inclou en l'obra el mateix García Lorca.
Aquestes «Bodas de sangre» són sobretot matriarcals. Les dones mantenen la serenitat i la fortalesa enmig de la tragèdia. I exerceixen la iniciativa i la rebel·lia en un moment encara de llibertat empresonada i reprimida cap a elles (García Lorca l'escriu el 1931 i l'estrena el 1933). En canvi, els homes trontollen encegats per la passió i l'odi a la vegada, una altra de les particularitats de l'obra, que és en mans dels actors Ivan Benet i de Pau Roca, el primer saltant també en doblet del pare de la núvia, vell i ancestral de la terra, a l'orgullós Leonardo, embogit per por de perdre la núvia, amb una força penetrant; el segon, mantenint el paper del fill i del nuvi, fins a l'esclat de la venjança quan, sentint-se enganyat, crida: «¿Quién tiene un caballo ahora mismo...? ¿Quién tiene un caballo...? ¡Que le daré todo lo que tengo, mis ojos y hasta mi lengua...!» I a un li sembla que, per uns moments, García Lorca va tenir un moment de feblesa i va pensar en Shakespeare i el seu «Ricard III», de la mateixa manera que Pau Roca recorda el recent Lluís Homar quan donaria tot el seu regne per un cavall. «Bodas de sangre» és una extraordinària tragèdia sobre la sorra amb un mesurat tempo teatral que manté sense l'alè els espectadors durant dues hores (...)
